Proa (Barcelona), 2012
Al primer entracte, aire fresc. El Dani havia pensat que la Tuzza, amb tota la dèria per la seguretat, no es voldria moure de l'avantllotja, arrecerada, per evitar qualsevol ensurt. La Talese, però, el va sorprendre demanant que li ensenyés el Saló dels Miralls, un dels espais que les flames de l'incendi havien respectat. Van pujar-hi a peu, en ramat, per les escales cap al primer pis, com feia tanta altra gent perfumada que, amb més o menys passió, comentava els aguts de l'Elsa von Bravant o l'aparició del cavaller Lohengrin arrossegat pel cigne. No semblava que ningú la reconegués. Si més no, la discreció de la burgesia, sempre tan pendent de no assenyalar ningú amb el dit, aconseguia que la Talese passés prou desapercebudaenmig de la terregada. Al Dani —un bon tros a l'olla de la vanitat dels humils— li va fer l'efecte que, en entrar al Saló dels Miralls, fins i tot se'l miraven més a ell, presentador conegut de la tele, que no pas a una de les escriptores que més llibres venia a tot el món.
El saló no era gran. Sort dels vuit miralls enormes perquè, de tan atapeït com estava de melòmans que hi feien goma amb una copa de cava a la mà, no s'hi cabia. S'havia d'alçar la vista per veure-hi alguna cosa. Al sostre, una gran pintura d'Apol·lo al Parnàs, el retrat de diferents compositors i algunes frases amb lletres daurades que la Talese, girant sobre les seves sabates planes per no semblar tan alta, va anar llegint a poc a poc i a mitja veu. «La música es la paraula de l'ànima sensible». «El teatre és el santuari de les arts». «L'art no té pàtria». «La comèdia és el mirall de la vida». «La senzillesa i la veritat són els principis de la bellesa de totes les manifestacions de l'art». —Hi estàs d'acord?
Era un dia com qualsevol altre a Barcelona. A les dotze del migdia ja es podia assegurar que aquell dilluns no passaria a la història, com la majoria de dilluns a totes les grans ciutats. Els embussos, a aquella hora, ja no eren ni tan sols conversa entre els taxistes que, amb la porta oberta i un peu a l'asfalt, petaven la xerrada a la parada de Francesc Macià mentre esperaven que algun client preguntés quin era el primer cotxe. Macià —antes Calvo Sotelo— és una plaça que, a banda del desordre arquitectònic evident, té de tot. Una rotonda d'estil francès que centrifuga els vehicles, el caos circulatori italià i un edifici, a la banda de muntanya, entre la Diagonal i l'avinguda de Pau Casals, amb tot l'aspecte senyorial, britànic, dels voltants del Regent's Park. Just en aquell bloc, a la porteria més propera a la desembocadura de Calvet, en un tercer pis amb vistes al jardinet que amaga un llac que és, a escala, el mapa de Menorca, hi vivia —de rendes i sense haver hagut mai de fotre brot— la Marita Pascual.
Amb un ull al retrovisor, el Santana va veure que l'Aldo es treia la pistola, aixecava la mà i, a través del vidre, els la mostrava als de la moto, que es mantenien uns deu o quinze metres rere el cotxe.
—No, Aldo, no...
Va passar el que es temia el Dani. Que ho entenguessin com una provocació i obrissin foc.
El primer tret va foradar el vidre del darrere. l'Aldo, que s'havia acotat al seient, amb el cap entre les cames, va sentir xiular la bala molt a la vora. El Dani va continuar, Via Laietana avall, esquivant cotxes que pujaven de cara. La moto, tot i un parell d'ensurts, s'esmunyia dels obstacles amb més facilitat. S'aprofitava que el Mégane li obria pas. En arribar arran de mar, el Santana va girar impulsivament a l'esquerra, a l'últim moment, cap a Pla de Palau, per mirar d'escapolir-se dels motoristes. Tot i derrapar, marcar la goma a l'asfalt i posar el genoll a terra com els pilots de debò, el que anava de paquet encara va disparar dues vegades més. Un tret va impactar al pneumàtic del copilot. L'altre va ser —segons van dir els experts— la bala definitiva.
El cotxe, bruscament, va enfilar la roda del davant a sobre la vorera. De seguida la del darrere també hi va pujar, molt més del compte. A tota llet com anaven, i sense que el Santana fos capaç d'aguantar el volant amb les mans, el Mégane va volar i es va tombar sobre el costat dret, al davant mateix de la porxada de les 7 Portes. Al primer cop van saltar tots els airbags de la col·lecció. A l'instant. No en va fallar ni un.
Veient que, al cel, un helicòpter de la policia arribava just per veure com el cotxe s'estavellava, els homes de la moto van fugir a tot estrop.
Després de tres voltes de campana, el Renault va quedar, fumejant, de panxa enlaire fins al darrer alè.
Suposo que vostès