Editorial Pòrtic (Barcelona), 1968
Petita com un cop de puny com era no quedava, ni podia quedar, un bocí de paret buit. Al portal hi havia una ventalla. Mig pany d'aquesta servia d'aparador i era ple de llibres, i l'altre mig feia d'entrada. Les prestatgeries i els llibres apilats a dins cobrien del tot les parets de l'establiment fins al sostre. A mà esquerra hi havia l'escriptori de l'amo i a continuació un taulell damunt el qual eren exhibides les novetats editorials, tant de la casa com de fora. Aquest taulell arribava gairebé fins al fons de la botiga, deixant, però, un espai d'un parell de pams entremig; el just perquè l'amo —aleshores ho era el senyor Antoni López, fill del senyor Innocent— i els dependents poguessin entrar o sortir, cap a fora o a l'inrevés quan els calia. Seguia, a continuació, acarat al carrer, un envà de fusta que figurava la paret del fons, un forat amb l'alçària justa d'un home assegut. Venia després la paret de la dreta, que arribava fins a les ventalles. Prestatgeries i més prestatgeries a cada paret, amb llibres i més llibres entatxonats en rengles dobles, talment travats. A la paret de la dreta i a l'alçària del colze hi havia una mena de lleixa que servia per a poder manipular, quan calia, els llibres dels prestatges de dalt, per tal de posar-n'hi o de treure'n; i a terra i pels angles, col·locats sobre rajols de vidre, més pilots de llibres.
Al peu de l'escriptori de l'amo i a la banda de fora, un tamboret. Era l'únic seient que hi havia a la botiga. Un moble important, car estava destinat als hostes d'honor i als personatges de categoria que queien de tant en tant a la llibreria. En aquest tamboret, hi seia, per dret propi, quan ancorava a Barcelona, Santiago Rusiñol. A la llibreria, s'hi celebrava tots els dies, migdia i vespre, abans de dinar i abans de sopar, una tertúlia molt animada. Generalment la presidia Rusiñol, assegut al tamboret esmentat. Els altres tertulians havien de romandre drets.
D'on va sortir en Santpere? Això, tant els qui normés el veieren treballar com els qui varen tractar-lo de prop no ho sabien ben bé. I tot té una explicació en aquest món. En aquest cas concret podem donar com a certa la següent: Ell era una mena de taujà que no donava gens d'importància a les seves coses. Per tant, no les airejava. Fou, doncs, per a molts, com una mena de rovelló teatral que va brotar al Paral·lel per generació espontània, com succeeix a les obagues dels boscos amb aquella planta sucosa. La gent assídua als teatres d'aquell indret el varen descobrir un dia, ben cuinat, a punt d'ésser engolit, primerament cantant sarsueles i després fent vodevil. Varen tastar-lo i el trobaren bo. S'hi varen avesar i la dèria de menjar bolets, això és, Santpere, allà al Paral·lel, entre aquell públic, va durar una colla d'anys.
I encara més. Si en aquest país nostre hi hagués justícia s'hauria d'erigir un monument autèntic —i no pas un ninot mal fet, com ho és el de la Raquel Meller; que és, per mi, una enredada— al senyor Carabén, el patriarca màxim que fou del Paral·lel. Davant mateix del Molino, el senyor Ángel Zúñiga hi féu col·locar el pastitx escultòric de la Meller, de l'escultor Viladomat, el qual, el dia que el va guarnir devia estar de broma perquè no s'hi assembla gens ni mica, prescindint graciosament de les diferències de categoria que hi havia entre l'una i l'altra, i sobreposant tranquil·lament la tradició a l'anècdota circumstancial del monument. L'època que travessem es ximple i els Zúñigas, dels quals en queden molts al país es dediquen, amb un gran entusiasme, a donar-nos gat per llebre i fan impunement de les seves col·locant el que no val la pena damunt del que té solta. I jo, que vaig ésser paral·lelístic dels bons temps d'aquest indret, em permeto la llibertat, ja que no puc fes res més, de dir-ho. Per tradició, doncs, i per categoria, era el senyor Carabén i no pas la Meller el qui hauria de tenir un monument al Paral·lel. Vet-t'ho aquí.
En temps normals acudia únicament al districte cinquè gent de condició modesta. Senyors, encara ben pocs. Villa Rosa, mentrestant, només feia la viu-viu. En esclatar la guerra del 14, es posà de moda. Va tenir-ne una bona part de culpa la literatura descobridora que a partir d'aquell moment li va caure damunt. Aleshores fou quan el Barri Xinès va començar d'ésser-ho i deixà d'ésser, de mica en mica, districte cinquè. ¿De què li va venir el canvi de nom? El causant directe de l'estropici fou en Francesc Madrid, periodista dinàmic, avui difunt. Aquests subjectes solen ésser perillosos. Feia un setmanari truculent que es retolava «El Escándalo», en el qual publicava reportatges sensacionalistes. Es ficà pel districte, i d'una raconada fosca i de trascantó li va sortir un xinès autèntic. Com que era manefla es va sentir, no pas periodista, sinó perdiguer. D'on havia sortit? Què hi feia? Com hi havia caigut? N'hi havia d'altres?, va preguntar-se. Va escorniflar per aquells tocoms abruptes i va descobrir-ne qui-sap-los. S'allargà a la perifèria i n'hi va descobrir molts més. Els uns venien bijuteria barata pels carrers, per les places i per les terrasses dels cafès. D'altres, mascles i femelles, feien d'artistes de variétés. Titulà el reportatge «China-Town», que vol dir barri xinès en anglès, i el nom, traduït al català, va fer fortuna.
Carrer endins, entre el d'Arrepentides i el de Mendizábal, al número 21, hi ha una llibreria. El rètol de la façana canta així: «Archivo Teatral Millà».
És aquí on ens hem d'aturar. De primer antuvi sembla una llibreria com una altra. Tenim, davant del nas, uns aparadors plens a vessar de llibres, a banda i banda de la ventalla, sempre oberta. Si us acosteu, veureu que són comèdies. A l'entrada, damunt d'un taulell, s'hi apilen les novetats de la casa. Diàlegs, monòlegs, col·leccions de versos humorístics, reculls d'acudits, i comedietes per a nois i noies, que la llibreria edita de tant en tant. Dessota, n'hi ha moltes piles més. Després d'aquest taulell, en ve un altre que també n'és ple. De la casa i de fora. D'autors novells, desficiosos per veure-les estrenades, i d'autors ja consagrats. Als primers la casa els proporciona l'oportunitat de publicar-les. Després de publicades, de vegades les estrenen... Darrera, un escriptori amb calaixos a banda i banda. Hi fan guàrdia, gairebé permanent, l'amo actual de la botiga o el seu fill.
Encara topeu, més endins, amb un altre taulell. És el que fa tres. Hi jeuen, també, molt llibres damunt. A pilots, a sota, entorn i arrambats a les parets, encara n'hi jeuen mes. Hi veieu, igualment, dibuixos, estampes, gravats, partitures de música, una premsa antiga, un bust de guix, bastant tronat com escultura, del senyor Cervantes, amb una boina encastada al tupí. La boina deu ésser de l'amo. Aquest, que és un irreverent, li devia col·locar al cap un dia que feia calor i allà s'ha quedat. Pobre Cervantes! I per això va escriure el Quixot? ¿Per acabar d'una manera lamentable, fent de penjaboines?
Les parets de l'establiment són plenes de prestatgeries i aquestes, al seu torn, ho són de paperassa teatral. Per terra, a tots els racons, un autèntic bric à brac de revistes, de llibres i de paquets que us barren el pas. Es tracta del material que el diumenge vinent l'amo i el seu noi carregaran en un carretó per tal de portar-lo el mercat de llibres vells de Sant Antoni.
Hi acudia el senyor Antoni Careta i Vidal, un dels literats de darreries de segle, col·laborador de La Il·lustració Catalana d'en Francesc Matheu. Era molt aficionat al teatre i li agradava parlar-ne. Per això hi anava a passar l'estona. Va escriure un drama retolat «El audaz Don Juan Tenorio». Quan va estrenar-lo, la crítica va dir que aquest audaz Tenorio havia estat escrit pel no menys audaz Careta. Era de la colla de l'Ubach i Vinyeta i d'en Pelai Briz, traductor, aquest darrer, de la cèlebre Mireia de Frederic Mistral.
Hi anava en Josep Maria Pous, el qual es feia escriure les obres i les signava ell. Li n'havien escrit en Josep Maria Codolosa, l'avi Millà i en Sunyer. A cinc duros l'acte.
En Salvador Mestres, germà del que fou uns quants anys empresari del Liceu, també hi anava sovint. Era llauner, amb establiment obert davant mateix de l'Arxiu. A més, era baríton. No devia ésser dolent, perquè va estrenar l'òpera «La Dolores», del mestre Tomás Bretón, al teatre Tívoli. Parlant de la veu deia que tothom en tenia: «Tot consisteix a trobar la canonada corresponent.» És un criteri, molt respectable, de llauner més aviat que no pas de cantant.
Hi havia anat l'Albert Llanes, autor del Don Gonzalo o l'orgull del gec, que és una comèdia modèlica, i de la famosa obra Grossa de pensaments en vers:
Si passes per la riera
mes amunt o mes avall
trobaràs una passera...
En Llanes era bromista. Una vegada, en lloc de comparèixer a can Millà a l'hora de la tertúlia, ho féu a les set del matí. Una hora en què tot el carrer de Sant Pau encara dorm el primer son. A can Millà obrien a les nou tocades. Va trucar, va fer llevar l'«avi», el va fer vestir, el va fer baixar i li va fer obrir l'establiment, al capdavall per cantar-li, des del mig del carrer, a tota veu:
«A la Habana me voy...»
i, tot seguit, la lletra sencera de l'havanera de la «Niña Pancha», una sarsuela que aleshores estava de moda a Barcelona.
El cafè Espanyol s'enduia més de mitja illa de la banda del carrer del Marquès del Duero; es permetia el luxe d'anar de bracet amb el teatre i sortia, pel darrera, al carrer de l'Abat Zafont. En aquesta banda hi havia els billars. A l'hivern sempre era ple de gent, i a l'estiu encara més, perquè s'hi afegia la que feia beguda a les taules arrenglerades a la terrassa. I n'hi havia un sens fi.
Comandava l'embarcació el senyor Josep Carabén, home complimentós i amable, gras i patriarcal. Proveït d'una barba apostòlica, negra com el carbó, el vèieu, tarda i nit, oficiant solemnement darrera el taulell. Situat estratègicament entremig de dues muntanyes de terrossos de sucre, contemplava l'anar i venir dels parroquians, el tragí aqueferat dels cambrers, amb llur gec d'alpaca cenyit al cos i el tovalló blanc penjat al braç esquerre, les safates plenes de tasses, de copes i d'ampolles... Tot ho esguardava a través de les seves ulleres notarials, en el vidre de les quals esclatava de tant en tant, en moure's, un llampec de plata. La parròquia, que era menestral, se sentia gronxada, com una criatura en un bressol, per la música que gemegava el piano de cua que manipulava un senyor de mitja edat, d'aspecte romàntic, una mica rebregat i amb un rictus de cansament als llavis. Era el senyor Vilalta, músic notable, amb ànima de pianista de cafè, i encara de to popular. Tocava el piano allà per tal de guanyar-se les garrotes, i obsequiava els parroquians de la casa amb retallons de sarsueles i balls de moda. De tant en tant, però, se sentia artista i executava una simfonia de Beethoven, que aquell auditori devia trobar cansada. «Aquesta música —devien pensar—, deu ésser molt bona, perquè la toca el senyor Vilalta, que es tot un artista, però...» Entre peça i peça li plaïa de barrejar-se amb els parroquians, de tots els quals era conegut si no amic, i donar-los o que li donessin una mica de conversa. Molts cops, àdhuc, el convidaven a fer beguda, i ell acceptava complagut. El senyor Carabén, la figura espaiosa del qual es veia repetida, d'esquena, al mirall enorme que tenia al seu darrera, vist d'un tros lluny semblava una estàtua faraònica. El taulell darrera del qual estava aposentat feia l'efecte d'un altar...
D'on va sortir en Santpere? Això, tant els qui normés el veieren treballar com els qui varen tractar-lo de prop no ho sabien ben bé. I tot té una explicació en aquest món. En aquest cas concret podem donar com a certa la següent: Ell era una mena de taujà que no donavagens d'importància a les seves coses. Per tant, no les airejava. Fou, doncs, per a molts, com una mena de rovelló teatral que va brotar al Paral·lel per generació espontània, com succeeix a les obagues dels boscos amb aquella planta sucosa. La gent assídua als teatres d'aquell indret el varen descobrir un dia, ben cuinat, a punt d'ésser engolit, primerament cantant sarsueles i després fent vodevil. Varen tastar-lo i el trobaren bo. S'hi varen avesar i la dèria de menjar bolets, això és, Santpere, allà al Paral·lel, entre aquell públic, va durar una colla d'anys.
La cocaïna va infectar el Bar del Centro primerament, i s'escampà després per tot el districte cinquè. Varen ensumar-ne una colla de parroquians assidus d'aquell establiment. L'Àngel Samblancat, en Plató Peig, el filòsof d'Igualada Francesc Susanna, en Lluís Elias, el crupier Picolin, i una bona part de les mosses que hi acudien. D'en Capdevila també van dir que s'hi dedicava. Nosaltres, que hi érem, no ho vàrem veure mai. Per tant, ens permetem de dubtar-ne. En canvi veiérem com, de vegades, s'exaltava, i exclamava, amb aquella veu gruixuda, desproporcionada amb la seva còrpora minsa, davant de tothom, i amb una gran sorpresa per part dels cocaïnòmans que es refugiaven en un racó fosc de l'establiment així que es decidien a untar-se les genives o els forats del nas amb aquelles pólvores blanques: «Jo em vull emborratxar de carn d'olla!» Això ens sembla que vol dir una cosa ben clara. Que ell estava per la «cocaïna» tradicional que engolien, i engoleixen encara avui, tots els migdies, els terrassans del país, que són la gent que toca més de peus a terra del món. Era tota una paradoxa que mentre aquella gent s'omplien el nas o les genives d'aquelles pólvores que, segons diuen, fan somiar truites de tota mena, ell s'untés la imaginació de plats d'escudella i de carn d'olla. Si això darrer era romanticisme «molt segle divuit» cal confessar que resultava bastant diferent de l'altre...
Bé, doncs. Què era, fet i fet, el Bar del Centro? Un bar de boigs que estava situat a la Rambla del Mig, al costat mateix de la Llibreria Francesa. Funcionà durant tota la guerra del 14. Fou el primer cabaret —és un dir— de Barcelona on es ballaren tangos i s'ensumà cocaïna. De vegades la «cocaïna» era àcid bòric, però també feia efecte. El bar, a peu pla, i el cabaret, al soterrani, que era humit i feia tuf de romàtic. Al sostre, uns parracs de guix, de coloraines, atapeïts de bombetes. Herba pels angles i un piano desafinat en un racó. Tot plegat, trist. En Fontdevila deia que figurava el quadre submarí d'Els fills del capità Grant executat per un aficionat. Ell fou qui va batejar-lo. Li posà «Au fond de la mer», que és la traducció literal del començament d'una cançó popular infantil que les nenes, fa anys, cantaven quan jugaven pels carrers, fent rodona tot ballant, i que deia així: «En el fondo del mar, materile, rile rile...»
I al bar, una colla de bohemis. En formaven part, a més d'en Fontdevila, que era el cap de colla del grup, l'Amichatis, en «Pal», germà petit del pintor Pasqual Monturiol, que signava els seus dibuixos amb aquell pseudònim, el qui signa, en Capdevila, Joan Tomás, Francesc Susanna, Plató Peig, el pintor Gausachs, J. Salvat-Papasseit, Emili Eroles, Lluís Elias i el seu germà Jaume.
Alternant-les amb les representacions teatrals que es donaven normalment, en aquell teatre s'hi celebraren, durant molts anys, uns balls de carnaval esplèndids, unes vetllades musicals de categoria, uns Jocs Florals dels més pairals, nostrats i cofois, i, per tant, brillantíssims —oh, la divina poesia—, uns concerts selectes i molts d'altres espectacles més, tots ells de qualitat.
Els vilatans en deien, i tenien raó, el teatre dels senyors. I es delien per assistir a tots els espectacles que s'hi celebraven. Potser sí que, fins i tot, aleshores la vila va estar a punt d'aconseguir una certa categoria ciutadana. Succeeix, ai!, en aquest món, i això ja és de sempre i, a més, sembla que no té remei, que les coses bones duren menys que les dolentes. Tant és així que arribà un dia en el qual, tot d'una, aquell teatre va començar a decaure i acabà tornant-se un cinema vulgar. Poc després, marasme i més marasme, ensopiment i més ensopiment; un ensopiment que us feia pensar en aquella malaltia rara anomenada amnèsia. Tanta com en vulgueu i una mica més. Encara li deu durar avui.