Editorial Pòrtic (Barcelona), 1974
¿Parlem de com era el Poble Sec quaranta anys enrere, o potser més?
El d'ara és molt diferent del d'aleshores i no ens agrada. El d'aquell temps, sí. El veiem, en perspectiva, que rancieja una mica. I sempre fa bonic recordar les coses passades. De més a més era molt millor que el d'ara. En aquell temps era una barriada barcelonina gairebé suburbial molt quieta. Com qui diu, un poble forà, de costums patriarcals, enganxat, si us plau per força, per mitjà del Paral·lel, a la ciutat trepidant. Tot i el contacte que mantenien, i que era continu, el Poble Sec encara no s'havia encomanat ni una de les nafres de la gran ciutat. Allà la calma i cap aquí l'esbojarrament. I que no li anessin amb orgues, ni que fos el que grinyolava tothora al vestíbul del Pabellón Soriano, perquè el Poble Sec se li girava d'esquena i, si calia, es tapava les orelles per no sentir-lo. Hom se l'imaginava, si no el veia, aclofat al peu de la muntanya de Montjuïc, i vigilat per les tres xemeneies de la fàbrica d'Electricitat. Separat del Moll per l'anomenada Terra Negra i, a la banda de dalt, espiat pels campaments de gitanos que li barraven el pas cap a l'Exposició d'Indústries Elèctriques. Aleshores de Pobles Secs n'hi havia dos. El que entrava pels ulls, que era el que es veia des de la vorera del Cafè Espanyol, brut del fum que llançaven les xemeneies de la fàbrica d'Electricitat i del polsim de la terra negra, i un altre, més recòndit, menys conegut, absolutament menestral, que vivia reclòs a casa seva i que tenia, com ja hem dit fa poc, habituds de poble forà.
Duia, de dies, la cara bruta, com els manyans quan pleguen de la feina. Però se la rentava al vespre, i després es perfumava una mica amb la sentor bosquetana que baixava a la quieta de la muntanya, o amb la dels rosers florits que hi havia escampats pels patis, pels terrats i pels balcons de les seves cases.
El Poble Sec, l'antic raval enclavat darrera el Paral·lel, a tocar de la Bretxa de Sant Pau, i empalmant amb el carrer Nou, i consegüentment amb el districte suspecte de la ciutat, era barceloní únicament per una qüestió de topografia, car tant pels seus costums com pel seu tarannà era més aviat una vila forana, i l'única afinitat que tenia amb Barcelona era que es donaven les mans en trobar-se en aquells llocs.
L'habitant del Poble Sec se n'anava a dormir de bona hora i es llevava dejorn. A l'estiu, després de sopar, pujava a prendre la fresca al terrat o baixava al carrer, en cos de samarreta, i es jugava una síndria al tuti, sota la claror dels fanals o de la lluna, a tres partides i amb revenja. Les nits dels dissabtes arraconava els jocs de cartes i ballava com un desesperat al carrer. A l'hivern s'amagava al pis, com les tortugues dins la closca, i no en sortia fins que venia el bon temps. Anava poc de nits. "Únicament quan en Redondo cantava la Katiuska al Victòria, i alguns dijous escadussers perquè anava a veure en Santpere al teatre Espanyol.
El Poble Sec era menestral malgrat l'afegit estrafolari del carrer de Blasco de Garay, que li devia haver encolomat algun malintencionat. El niu de cupletistes, de ballarines, de duets, i de cambreres de music hall, proveïdor exclusiu de material humà femella de tots els establiments conceptuals graciosament com alegres del Paral·lel, del carrer Nou, i del districte cinquè.
Hi havia el Pabellón Soriano, després teatre Victòria, en el qual actuaven les atraccions més notables d'aquí i de fora. Això tant si eren de circ eqüestre com de varietés. L'al·licient principal, però, d'aquest teatre, era 1'orgue que hi havia al vestíbul. Una baluerna enorme que grinyolava nit i dia, i que deixava anar, de tant en tant, uns gemecs que semblaven de partera o uns esgarips que feien pensar en la matança del porc, i que se sentien des del Poble Sec i des de Sants. En dir això que consti que no inflo gens el gos.
Aquest orgue tenia la virtut d'apilar a la vorera del davant d'aquell teatre una gernació de babaus que s'encantaven a escoltar-lo amb la boca badada, i que s'hi passaven hores i més hores palplantats al davant.
Hi havia, ací i allà del Paral·lel, barraques de fira, de bunyols, de tir al blanc, cavallets, subhastes i xarlatans a desdir.
Quan feia bo, a les taules de la terrassa del Cafè Espanyol, s'hi agombolava un formiguer de parroquians assedegats. I a dins, estiu i hivern, no hi cabia mai ni una agulla. Aleshores aquest establiment era enorme. Talment un transatlàntic italià dels més grossos. No menys que s'enduia, ell tot sol, més de mitja illa d'aquell indret.
Les tavernes s'hi estalonaven. I escampats Paral·lel amunt i avall, a dreta i esquerra, hi funcionaven una munió de cafès-concert o de music halls, sempre plens de gent, en els quals es conreava, amb una gran ufana, la sicalipsi. Una sicalipsi matussera, esqueixada i greixosa. Com que el Paral·lel tenia el paladar raspós no venia d'un pam ni d'un quilòmetre en el moment de servir-li aquesta menja. Al capdavall com més grassa era més bona la trobava. De tot i força, doncs, i com més millor. I la gent que es passejava tothora per aquella via acida era un mosquer.
Doncs bé, dues o tres cases mes enllà del xamfrà que fa el Passeig de Gràcia amb la Gran Via, a mà dreta, hi havia les Galeries Laietanes i el Faianç Català amb les seves dues portes, amples i envidriades i, entremig, clavat a la façana, ben vistent, un gran medalló de tipus modernista, i el rètol de l'establiment exornat amb unes motllures de ferro que hi feien de marc. El medalló, que era de rajols de ceràmica, contenia unes figures al·legòriques degudes al famós dibuixant Josep Lluís Pellicer.
Entrant-hi, gairebé al peu de la porta, hi havia la parada de llibres que regentava aquell àngel de Déu que es deia Salvat-Papasseit. Pobre Salvat! El vaig conèixer i ens férem molt amics al bar dit del Centro, que funcionava a la Rambla del mateix nom, i on tant ell com jo, i molts d'altres en els moments de pigrícia, hi trobàvem un refugi segur. Aleshores ell i el seu company fraternal Emili Eroles tenien el cap ple de teories revolucionàries de les més exaltades i les abocaven en un full setmanal retolat Un Enemic del Poble. Els veig, encara, ara, a través del meu record, en un racó d'aquell bar, com si els tingués davant, asseguts entorn d'una taula, remenant papers i tenint enfront un modest cafè amb llet. En aquella època, que era tan xiroia com la d'ara és amoïnada, a Barcelona encara hi havia bohemis. Es tracta d'un espècimen humà que s'ha perdut fa anys. Eren fets d'una barreja composta de dèries literàries o artístiques, combinades amb una insuficiència absoluta d'armilla. Pesaven molt mes, en ells, les dèries que no pas la moneda. Vivien al dia, més aviat malament que no pas bé. Passaven la maroma del problema dels aliments fent barrila. I qui havia fet avui també faria demà. El Bar del Centro era el seu port de salvació! I allà es refugiaven els dies que els temporals de butxaca no amainaven. Ells i d'altres, i jo igualment, formàvem part, un cert temps, del gremi esmentat.
A l'entrada, doncs, la llibreria d'en Salvat. Amarada de sol als matins. Al fons, en un racó de la sala, un despatxet minúscul i fosc on, tots els dies, de les tres de la tarda en amunt, s'hi celebrava una tertúlia de la qual eren assidus en López-Picó, el malaguanyat Joaquim Folguera, en J. V. Foix, en Carles Riba, a vegades en Josep Maria de Sucre, en Manolo Hugué quan baixava d'Arenys de Munt, on passava temporades llargues, i algun altre el nom del qual no recordo en aquest moment. En Salvat-Papasseit hi entrava de tant en tant. I algun que altre cop en Segura.
S'hi parlava de tot i força. Tot parlant, en López-Picó i en Folguera planejaven els números de La Revista, una publicació de caràcter literari, oberta de bat a bat a tots els corrents del món. El pas dels anys, en comptes de corcar-la, com ha succeït amb moltes de les coses que ara es publiquen i que passen, per bé que de moment, com a bones, encara l'ha revalorada.
En Manolo Hugué hi queia cada vegada que venia d'Arenys a Barcelona. Encara em sembla que l'hi veig entrar. Menut i l'aire viu. En el seu rostre rodó, de canonge, s'hi dibuixava un somriure murri. La boina encastada al cap i l'orella amatent. Duia un vestit de vellut de color verdós, una vara de tractant en bestiar farcida de claus de llautó, clavats al mànec, amb una corretja que li servia per a penjar-se'l al braç quan no caminava.
La Fornarina, famosa ja a París, va ésser la primera cupletista espanyola que va establir un contacte directe amb el públic autòcton i profà del cuplet, des de l'escenari del teatre Tívoli. En aquest teatre, que avui fa de cinema, s'hi conreava aleshores la sarsuela a tot drap. Les funcions de tarda eren donades per seccions. S'hi representaven tres obres d'un acte. L'entrada a cada una de les dues primeres valia quinze cèntims!, i el teatre s'omplia a vessar. La darrera, que valia tot un ral!, car hi actuava la Fornarina, encara s'omplia més.
Era una cupletista molt fina. Cantava cuplets francesos, lletra i música, adaptats al castellà pel seu mentor artístic, en Josep Joan Cadenas, autor i adaptador teatral més endavant, especialitzat en la importació de les operetes vieneses al país.
Els cuplets que cantava es varen fer populars ràpidament aquí: El sátiro del A.B.C., El buen señor es un conquistador, El ojo de cristal i els Clavelitos, entre d'altres. La subactriu de cinema Sara Montiel, de la qual es diu que canta, n'esgarrapa algun de tant en tant a la ràdio i a les pel·lícules. També n'esgarrapa de la Meller. Com que sembla que tingui son, li surten ensopits. El darrer cuplet que he esmentat era el que donava començ a l'actuació de la Fornarina. Sortia a les taules amb un cistell ple de clavells i els llançava, tot cantant, al públic. Amb la Fornarina el cuplet va saltar del clos dins el qual s'havia bellugat fins aleshores al carrer. La Meller ho va continuar des de l'escenari de l'Arnau. Aquella, però, ja li havia preparat el terreny.