Homes i dones de la Barcelona d'abans

Segona part

Editorial Pòrtic - 1974 - Barcelona

Autor: Jaume Passarell i Ribó
Indret: L'Edèn Concert (Raval) (Barcelona)

El públic assidu dels cafès-concert o music halls era més tranquil que els dels cafès cantants. L'Edèn Concert era el menys matusser de tots. El seu públic habitual estava compost de «senyors». Començà funcionant, com tots els altres, a base del quadre flamenc típic. Més ençà hi van aparèixer les cantaoras d'aires regionales. Eren unes dones cepades, ja fetes, de celles espesses, i una mica ferrenyes, que tenien veu d'home. N'hi havia algunes que lluïen, enganxada a una galta, una piga grossa com una moneda de deu cèntims d'abans, que eren de coure, i força més grosses que una de cinc pessetes de les d'ara, amb un plomall de pèl que els sortia del mig i que tenia la forma d'una palmera petita. Sortien a les taules adoptant un posat que semblava de repte. Feia l'efecte que desafiaven el públic. Cantaven o, més bé, bramaven, amb tanta força, que semblava que us increpessin. ¿Què els dec haver fet de mal a aquestes dones?, arribàveu a pen­sar, a vegades, mig estamordits. I com més s'esgargamellaven cantant més èxit tenien. Sortien a les taules abillades amb els vestits típics del seu país i amb un clavell de color de sang encastat damunt una orella. S'assemblaven tant que feien pensar si havien estat fabricades en sèrie. Després de les cantaoras hi varen aparèixer les cupletistes i d'entre aquestes, finalment, sorgiren les estrelles. Als altres cafès-concert o music halls barcelonins va succeir, si fa no fa, el mateix que a l'Edèn Concert. A tots hi funcionava la «pastera», que era la taula de joc. I per això, al capdavall, es feia la festa. Entorn del rotlle dels jugadors enfebrats es passejava, enravenat, el pinxo de torn, encarregat, si calia, d'esbandir per la via més ràpida que podia ésser, això segons els casos, el garrot, el ganivet o la pistola, els qui armaven raons, cosa, aquesta, aleshores, que succeïa de tant en tant en aquests llocs. I al costat de la «pastera», el foyer, on es ballava i es ressoponava, a l'acabament de l'espectacle, fins a les petites. Allà una ampolla de xampany de quatre pessetes valia cinc duros, i una truita sense guarniments en costava dos o tres.

A l'Edèn Concert, hi va treballar durant molt de temps una dama anomenada La Cachavera, que fou dels puntals més ferms de la casa. Fou una especialista molt notable de la sicalipsi sense adob i del vodevil com més esqueixat millor. Era, l'Edèn Concert, el music hall dels senyors de cartera plena que s'avorrien com unes ostres al Liceu i que en sortir-ne s'havien d'anar a fer passar l'avorriment a l'Edèn. La cartera, pobreta, mentre hi eren, passava un mal moment. A la Buena Sombra, en canvi, hi anaven els seus fills amb el duret prim a la butxaca.

Autor: Jaume Passarell i Ribó
Indret: Teatre Arnau (Raval) (Barcelona)

Entremig, i tot d'una, es produí la revifalla del cuplet deguda a la Meller. Va aparèixer al teatre Arnau bastant després d'haver-hi actuat la Chelito. En un moment en el qual el Paral·lel ja estava embafat de la sicalipsi greixosa que hom li servia com a plat únic.

Ja és sabut que aquestes menges, quan són seguides, empatxen. El Paral·lel ho estava tant d'empatxat que necessitava fer una quaresma llarga. La hi va proporcionar, quan ell menys s'ho pensava, aquesta cupletista, fins aleshores desconeguda aquí, amb un repertori compost de monòlegs de cuplets més picants que el pebre negre, que ella, però, interpretava amb molta finor. Ja és sabut, de tota manera, que els ingredients que s'acostumaven a utilitzar en la manipulació d'aquesta mena de plats sempre són els mateixos. Allò, però, que els dóna un gust bo o dolent és la manera com són condimentats. Si la cuinera sap de què va són llisos de pair i no embafen. I si no ho sap, costa Déu i ajuda fer-los anar coll avall. Ella, aleshores, era una cuinera excel·lent. Al Paral·lel els seus plats se li van posar molt bé a l'estómac, i l'enfarfegament sicalíptic que patia, el qual ja era de quart grau, se li va guarir de seguida.

Aleshores era bonica, i els seus ulls negres eren d'una expressió malenconiosa. El seu tomb de cara, a més, era perfecte. Com de madonna italiana. I la seva figura interessant. De primer antuvi recitava monòlegs grassos. Sortia a l'escenari abillada de jutge i s'asseia, amb aire so­lemne, tal com fan aquests, darrera d'una taula. Poc després va deixar els monòlegs de banda i es va posar a cantar cuplets. Tenia una veu petita, clara com l'aigua, i posseïa una dicció tan clara com la veu. Aquesta particularitat fou un dels elements principals de l'èxit que va assolir. L'altra, per reacció, fou l'enfarfegament que patia el públic paral·lelístic.

Autor: Jaume Passarell i Ribó
Indret: Teatre Arnau (Raval) (Barcelona)

I per acabar aquestes ratlles vull dir que si, com a dona, la Meller era un ull de poll, com a cupletista fou molt bona. La millor de totes, aleshores, llevat de la Fornarina. A la seva època del teatre Arnau fou l'encarnació del cupletisme auténtic. Quan després, essent ja famosa, van venir «El relicario», «Mimosa», «La violetera», i «La modistilla», allò ja fou carrincloneria pura, administrada, per acabar-ho d'adobar, amb veu de nas, i amb una suficiència antipàtica i pedant francament insuportable. El seu art va perdre aleshores la gràcia. De natural com era es va tornar d'una artificiositat absoluta. La Meller dels darrers temps no fou altra cosa que un succedani atrotinat d'ella mateixa.

Autor: Jaume Passarell i Ribó
Indret: Cafè Espanyol (Raval) (Barcelona)

Hi havia el teatre Soriano, pel qual van desfilar els números de circ eqüestre més famosos d'Europa. Després es va dir Victòria i va sarsuelejar com un rediable una colla d'anys.

Els bars, les tavernes i els cafès s'hi estalonaven. El més important de tots era el Cafè Espanyol, on s'aplegaven tots els jugadors de dòmino i de billar del país, tots els desvagats que anaven a la deriva per la dolça Barcelona d'aleshores, els primers intèrprets del cinema autòcton que tot just acabava de néixer aquí, tot el cupletisme democràtic, i les deixalles del circ eqüestre, el qual començava, en aquell moment, a anar de mal borràs. Tota la fauna que hem anomenat s'entaforava dins del cafè. A la part de fora, això és, a la terrassa, així que el temps abonançava, s'hi amuntegava, migdia, tarda i vespre, una parròquia enorme, amorfa i menestrala. Davant mateix del cafè esmentat hi havia un bar retolat La Tranquilidad. Funcionava entremig del teatre Nou i el Victòria, això és, hi feia d'entrepà. Era el lloc de reunió habitual dels anarquistes d'aleshores, dels quals se'n criaven molts al país. La policia hi feia visites de compliment sovint i cada ve­gada que hi anava s'emportava uns quants parroquians. Els que li havien resultat més simpàtics.

Hi hagué qui va escriure en algun paper que el Paral·lel era en aquell temps una mena de Fira de Montmartre. La comparació tenia per objecte donar a entendre que tenia un cert aire europeu. Molt bé. La intenció era bona. Jo crec, però, que no era així, i asseguraria que només hi tenia una semblança llunyana. Hi havia parades de fira, subhastes, cavallets, xarlatans, bunyoleries, barraques de tir, tiradors de la planeta, com allà, etc. Començaven davant El Molino i s'acabava enfront del teatre Còmic. Res més. Però el seu esperit era purament barceloní.

S'hi passejava dia i nit una gentada que s'embadalia contemplant aquell bé de Déu de parades virolades. Al vespre vessaven de llum i feien un efecte magnífic.

Autor: Jaume Passarell i Ribó
Indret: Bar del centro (Barcelona)

El primer cabaret a l'estil dels de París que va fun­cionar a Barcelona durant la guerra del 14 fou el Bar del Centro. Estava situat a la Rambla del mateix nom, entre els carrers de la Unió i el de Sant Pau. Al costat mateix de la porta per la qual s'entra a l'escenari del Liceu. I al soterrani d'aquell establiment. Era tronat i feia tuf d'humitat. Era tan casolà que s'hi podia anar en cos de ca­misa i amb les espardenyes a retaló. S'hi va apilar de se­guida tota l'«aristocràcia» que aleshores brollava pels carrers d'aquells voltants, en els quals, certament, n'hi havia molta.[1]



Autor: Jaume Passarell i Ribó
Indret: Bar del centro (Barcelona)

En un racó del bar i apartats de tothom s'hi refugiaven l'àngel de Déu que era en Salvat-Papasseit i el seu company fraternal Emili Eroles. Tenien el virus revolucionari ficat al cos i s'esbravaven redactant un full setmanal retolat Un Enemic del Poble. En Salvat era «gorkià», que ve de Gorki, i signava els seus escrits amb aquell pseudònim. L'Eroles també ho era, però no pas tant com ell. El pobre Salvat se'n va anar d'aquest món abans d'hora i l'Eroles es va quedar sol. La febre revolucionària se li va anar calmant de mica en mica. Un cop calmada, es féu llibreter de vell i avui, ja calmat del tot, i d'això ja fa anys, és, entre els del gremi, un dels més fins.

En aquells temps, tot i la inseguretat del nostre viure —el meu i el dels altres—, la incertesa del demà i àdhuc del demà passat que eren, normalment, d'un color força tronat, estàvem tots nosaltres, i el país igualment, molt més alegres que no ho està, en general, la gent d'ara. No sé si m'enteneu...

Autor: Jaume Passarell i Ribó
Indret: Galeries Laietanes (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

¿Qui se'n recorda d'aquell establiment que fou tan famós a Barcelona a començos de segle? Molt poca gent, segurament, llevat dels pintors ja granats i d'alguns amateurs de la pintura. Estava situat a la Gran Via, a tocar de Can Bastida i del Passeig de Gràcia, i fou l'exponent màxim d'uns neguits artístics que ja feia temps que fermentaven a casa nostra, on, de mica en mica, s'havien anat infiltrant. Venien de París i sacsejaren l'ambient resclosit que regnava en els medis artístics d'aquí. A les Galeries Laietanes hi varen trobar un refugi amic i allà es varen arrecerar. I allà s'aplegaren tots els artistes joves d'aleshores amplament protegits a sota del xamberg romàntic del seu animador i propietari Santiago Segura. [...]