Edicions del Mall - 1987 - Barcelona
Deixa't de filigranes, cargola't la bufanda al coll, fa fred. Adéu, Climent. Adéu, Pere. Tu, cap a ca l'Aureli; ells, botiguers, capatassos, contramestres endreçats, amb corbata i gorra nova, cap a L'Aliança: donen Hotel Imperial amb la Pola Negri. Quina flàvia, aquesta Pola, oi, tu? Tenir-la a casa, sempre a punt; et despertes a mitja nit i de seguida, si en tens ganes... Prou d'aquest coll!, quan t'engresques, ja saps quin pa s'hi dóna... Adéu-siau. Bona nit, Climent. No en vols? No gràcies, Pep. Els del Rellisquín, cacauets i xufles, un ral de barreja i deu de regalèssia; passa el 41: la claror lletosa de la fatxada anticipa la cara de difunt dels qui encasten el nas al vidre per mirar els cartells del programa. No falla; la pendular parella de la bòfia, amunt i avall, avall i amunt, maten temps, crien ombra, esclafen cues, clofolles, rates. Les Tres Gràcies del sortidor se'n foten, allà dalt: vinga escopir aigua i ensenyar el cul regalimós amb llefiscoses filagarses de molsa. Esglaons rosegats, ensulsiats; encara veus els crits d'en Florenci en la boca badada, desencaixada pel dolor, i en el gest exasperat del braç del senyor Ventura que li descarregava furiosos cops de palmeta. Te li abraones, el fas caure, li mossegues la mà: l'esgarip del mal, la repugnant ganyota, li cauen les ulleres; encastada al paladar, salabror de guix, fortor de nicotina. Aquí dins no hi tornaràs a posar mai més els peus! Fora d'aquí, salvatge, fora!; i, un cop al carrer: la veu del pare, on?... És veritat, Climent, això que fan córrer? És veritat que la bòfia va torturar el teu pare? Han trucat. Obres la porta: esporuguida darrera teu, la mare. El pare diu gràcies als amics i a uns veïns que en descobrir-lo pel carrer l'han acompanyat fins a casa. Es porta penosament un dit als llavis: no em feu preguntes, necessito ficar-me al llit, dormir, oblidar, si puc, per ara. Veu derrotada, fonda, prima. Era ell, però no la seva veu ni la seva mirada. Acaricia la galta de la mare, que l'ajudava a despullar-se. Va morir al cap de pocs dies, d'una embòlia. Qüestió d'estrènyer més els punys, de rosegar-te'ls... I tu, distraient-te amb la Pola Negri, les granotes, els tramussos...
Mira, Clàudia, les tres Gràcies, el sortidor amb els lliris i les granotes, L'Aliança, el Forn del Cigne... anomena-ho, anomena-ho tot, tot, així la tindràs més a la vora... I el Cànem, emparat per la caserna de la guàrdia civil, el carrer dels Gitanos amb els grans panys de paret de l'adoberia amb la buguenvíl·lea; i si saps escoltar encara t'agafarà de sorpresa el renill del cavall i trobaràs a terra, les teves ombres torbadores... Sí, d'una manera o altra, tot això va unit a les nostres dues vides, fins la pistola que vaig aprendre de portar a la butxaca... Sabeu, monsieur, la Clàudia comparteix del tot les idees del seu germà: si ell es juga la vida, ella, que menys pot fer que ajudar-lo a... prou! prou!... De la placeta del general Prim al pas a nivell, si les comptes, no hi ha gaire més de sis passes... A l'altra banda, la garita d'en Vinaixa. Seus a la banqueta. Mira. Les vies resplendeixen tocades per la somorta claror dels fanals i s'esfumen enllà, dins la nit... Cada dia, a la mateixa hora, part de vespre, passa el tren de França com una rafegada, i la Clàudia amb la cara enganxada al vidre d'una finestreta...
L'Aureli entatxona d'esma picadura a la pipa... Enraona, fuma, se li apaga, la torna a encendre amb parsimònia, enraona, fuma...
—... i el gran de can Fenosa se n'ha tret de sobre tres més, me'ls ha fotut al carrer no per malfeiners, sinó per anarquistes: són les seves paraules. Amb aquest penjament a l'esquena els tocarà de ballar-la magra. El gran de can Fenosa és un tifa, un pinxo. Va dir: a casa allò que sobra és escòria, i no poca. Foteu-me- la a fora! Ara, rai, tenim qui ens guarda les espatlles. Ha arribat l'hora de fer net. Se'n va anar de la boca. Crida massa, aquest noi gran, se li han de passar els comptes, i abans de dissabte, no donar-li temps de despatxar-ne més d'escòria. I que serveixi de lliçó a qui toqui... Entesos, Santiago?
L'Aureli redreça el cap amb gallardia, tu acotes el teu de noi aviciat, poruc.
—Ens voldrien capats, muts i a la gàbia... Van mal dades, sí, i tal com pinta, l'aprenentatge us resultaria arriscat, cançoner... No perquè estigueu disposats a servir, us deixaré sortir al carrer com a conills de gàbia. Sortireu, però sols, no, no encara. Us convé passar el narro, aprendre de fer a bell ull capmàs d'una cantonada, d'un arbre, d'un fanal... En Santiago està foguejat, i és murri... Algú de vosaltres podria acompanyar-lo... Per exemple, tu.
No t'anomena, ni tan sols t'assenyala, es limita a mirar-te cara a cara. El silenci de tots, el pèndol del rellotge, la fonda buidor que, tot d'una, acapara l'ansiosa presència del teu pare, i el so aïllat, ressonant de les tres síl·labes que contestes en veu baixa: Sí, m'està bé.
—Aleshores, dimecres que ve a dos quarts de set passaràs a buscar en Santiago... I, per avui, prou. No sortiu tots junts com cada dissabte, ni tampoc d'un a un, ¿enteneu la cosa?: val més de dos en dos... Tu, Climent, aquesta setmana entretén-te amb l'aventura del pobre Cabet i els seus icarians... Se m'ha desenquadernat de tant llegir-lo, si pots, adoba'l. Bona nit.
El carrer, la nit amb els fanals encesos, el regust de la pell perfumada de la Clàudia i, tot d'una, a quatre passes, com tants vespres, eixordador, l'exprés amb la vella fragància del carbó de pedra, ventejant el bigoti i l'ull boirós d'en Vinaixa, que encara aguanta la bandera, carregat d'anys, de melangies. A mà dreta, el mar, qui sap si, avui, enllunat; més enllà els desguassos de les clavegueres. El pare Cabet era de França, de Lyon o potser de Toulon, fill d'un boter. L'avinguda d'Icària la tens a un cop de pedra —la seva Icària—. Justament a l'avinguda d'Icària treballen els millors boters del món; però el pare Cabet no era home destinat a vinclar dogues i ajustar cèrcols, sinó a organitzar una societat sense policies, ni militars, ni governants, ni jutges: cada u per a tots; tots per cada u; tot per a la Igualtat i la Comunitat; ni propietat, ni moneda, ni salaris, ni impostos, ni compra, ni venda...
Més enllà de l'estació del tren, de can Girona, del parell monstruós de gasòmetres i la Torre vermella de les Aigües, el barri es dispersava entre els sorrals de la platja fins a les miserables i vergonyants barraques de Pequín. La cosa, vull dir la fesomia autònoma del Poble Nou, en rigor va espatllar-se pel cantó del carrer de Pere IV, que tots anomenàvem carretera de Mataró, camí obligat dels carros que a hora prima d'alba, procedents del Maresme meridional, passaven cap al Born i el mercat de Santa Caterina. (Meravellosos, fantàstics carros de vela, amb el fanal penjat a la travessa del teuler, o al pal davanter de la barana.) El carrer de Pere IV tingué tirada a unir-se a Barcelona. Li costà, però va sortir-se'n, jo diria tangencialment, obrint-se pas enllà del nou carrer d'Almogàvers, fabricant-se un desnivell i un pas sobre la via del tren per evitar-se l'entorpiment de la barrera.