Edicions del Periscopi - 2020 - Barcelona
És hivern, els arrossars són de color d'ombra torrada, de fang eixut; l'estació més trista, en què menys resplendeix la marjal. A mitjans de maig ompliran els camps d'aigua per a la sembra i la plana serà un llac immens fragmentat com un trencaclosques pels marges dels arrossars, un llac com el que era fa segles, abans que els camperols n'aterraren la major part i la convertiren en conreu. Els últims dies de maig sembraran les llavors, els camps començaran a enverdir-se i seran verds del tot a entrada d'estiu, un verd intens que anirà esgrogueint-se a poc a poc, a mesura que madure l'espiga. A finals de setembre o principis d'octubre, els camps s'ompliran, primer, d'aquells insectes gegants, metàl·lics, que anomenem segadores, i més tard, als capvespres, de focs on cremarà la palla. La plana esdevindrà un infern amable, difícil de respirar. A mitjans de novembre els camps, inundats de nou, esdevindran espill enlluernador del cel i dels núvols imprevisibles fins que, a l'hivern, l'aigua desapareixerà i hi restarà, només, el fang marró, color d'ombra torrada, aquest fang que l'home que camina té sempre al davant i que potser no mira, o mira cec, sense veure'l.
I és el cas, sobretot, dels reportatges que fa sobre aquell individu de Palmeres que ix cada vesprada a caminar i a qui filma de lluny, sense que ell ho sàpia, al llarg de la planura que s'escampa així que un deixa el poble i s'endinsa a l'espai que en un temps remot fou albufera, i que ara són camps d'arròs esmicolats per camins i séquies, peces d'un trencaclosques immens.
Juliol del 1967. A la terrassa panoràmica d'un bar situat a l'entrada del poble, des d'una altura que permet contemplar-ne la vall i la sinuosa carretera, un home madur, vestit amb un anorac blau, va veure acostar-se, molt a poc a poc, el Dodge. Tothom conduïa lent, per aquells vorals; les carreteres, plenes de revolts i de pendents, imposen.
L'home feu un glop, pagà la cervesa sense exhaurir-la i eixí per l'altra part del bar, on hi ha la plaça, on havien quedat. El Dodge aparegué, l'home feu un senyal amb la mà i el vehicle parà. Artur Bosch, en cos de camisa, una camisa blanca sobre la qual penjava la corbata negra, obrí la finestra. Xocaren les mans, es van dir unes poques paraules, l'home de l'anorac pujà al cotxe.
Era un àtic amb dos dormitoris, un lavabo i un saló amb cuina. Era obvi -no en treia els ulls, d'allà- que Artur estava captivat pel finestral que donava a les muntanyes i des del qual es veia, al lluny el cim del Penyagolosa.
-Puc ensenyar-li el poble -va dir l'home de l'anorac.
-El conec. El conec bé.
L'àtic on Crisòstom vivia tenia un finestral magnífic encarat a les muntanyes, amb una extensa panoràmica al fons de la qual despuntava el cim del Penyagolosa. Assegut al sofà, Crisòstom hi passava hores, contemplant-la. Quan caminava per dins d'aquell paisatge, sovint feia un alto i mirava cap al finestral. Què hi esperava veure? A si mateix, contemplant-se?
Havia adquirit, a l'ajuntament del poble, un mapa enorme dels voltants, que desplegava cada matí, havent desdejunat, per a planificar les passejades. Es passava una hora de rellotge decidint quines sendes enfilaria; dubtava amb un retolador negre a la mà, i semblava com si dubtar, imaginar variacions i alternatives, fora per a ell un goig tan gran o més que la imminent caminada. Al final del mes, el mapa estava saturat de rutes viscudes, de ratlles negres i d'anotacions.
En una de les cases del costat hi vivia una família del poble. Un xicot d'edat indefinida -vint-i-cinc, trenta, trenta-cinc anys?- passava les hores al balcó. Pel físic estrafet, pels moviments que feia, Crisòstom va comprendre que el xicot patia una deficiència mental. Es movia contínuament, de banda a banda del balcó i agafat a la barana, tirant endavant i endarrere el cap, brusc, com un balancí empès amb força. En Crisòstom, en les seues caminades quan passava per allà baix, el xicot hi trobà motiu de distracció. No el perdia de vista. Alguna volta es quedava quiet, mirant-lo fix, cosa que incomodava Crisòstom, que sempre havia detestat que el miraren. Encara més si ho feien amb la fixesa obsessiva d'aquest xicot, que desconeixia la discreció. Era capaç de passar vint minuts quiet, mirant-lo, i això feia que Crisòstom se sentira ridícul. Tot es pot, però, agreujar.
Algú tingué l'ocurrència, per tal que se li feren més lleugeres les hores, de regalar-li un rifle de balins.
A qui apuntava, entusiàstic, el xaval amb el rifle? Als ocells? Als gats? Als esquirols? Sí, però també, i sobretot, a Crisòstom. Al mes de juny no hi passava ningú més, per allà; veure aparèixer Crisòstom era la seua alegria. L'apuntava, feia com que disparava i després reia desbocat.
Crisòstom es presentà a casa del franctirador per a queixar-se'n. El pare, un home calm, d'aspecte pacífic, li ensenyà el rifle, vell, rovellat, inútil, i explicà que el seu fill no tenia ni tindria mai cap tipus de munició, que podia estar tranquil.
-És només perquè Antonio es distraga -va dir.
-És a mi, a qui apunta -va dir Crisòstom-, i no m'agrada. M'amarga el passeig.
El pare afegí que el rifle l'havia dut un oncle, que a Antonio li havia fet moltíssima il·lusió, que només apuntava cap al costat de les muntanyes, mai cap al costat del carrer.
L'endemà, quan Crisòstom tornà a caminar pel costat de les muntanyes, Antonio estava sense rifle, assegut, mirant-lo. No reia, semblava abatut, consternat. I així el retrobà els dos dies següents.
Crisòstom tornà a visitar el pare i li demanà que li restituïra el rifle.
A la caminada següent, quan Crisòstom va ser dins del camp visual d'Antonio, aquest tornà a apuntar-lo,a fer com que disparava, a riure-se'n desbocat.