Editorial Selecta - 1976 - Barcelona
Pugem a veure a En Pellicer, nostre distingit consoci, autor de la monografia del monestir, qui té l'envejable joia de viure dins d'aquests mateixos claustres i que hi viu verament de cor, cuidant i venerant aquest santuari amb l'amor que un pare té per als seus fills. Ens rep amb l'amabilitat i cortesia que tant el caracteritzen, oferint-se galantment per acompanyar-nos.
Sortim, doncs, joiosos d'anar tan ben guiats. Passem al segon pis del claustre i entrem en un vertader planter de columnes d'un cisellat delicadíssim. Baixem, creuem vers l'esquerra i ens trobem sota els arcs de la portada i davant de les runes del temple. Des d'aquí se'ns presenta una perspectiva esglaiadora; a primer terme la sumptuosa portada i al fons un desert de pedres, una solitud espantosa, un camp de destrucció. Parets altíssimes, murs gegantins, voltes trencades, finestrals mig caiguts, munts de runes com arrasades pel canó i engolides per les flames. És un espectacle que remou mil idees dins el cervell i que desperta mil sentiments incògnits, deixant-nos immòbils i sense paraula per expressar la nostra emoció.
Entro al claustre, el volto de pressa, penetro en l'iglésia, corro cap a la portada, i... pertot arreu ruïnes!!...
No sé quant de temps he passat amb la vista clavada en aquests claustres; solament recordo que, apoderant-se de mi com un deliri, he vist les ruïnes del reial santuari aixecar-se, les parets caigudes per terra col·locar-se insensiblement en el lloc que ocuparen un dia i el claustre sencer reconstruir-se: he vist les coronises arrenglerades sobre els capitells, els capitells sobre les fustes i l'escut de Catalunya campejar pertot arreu. [...]
En l'accés del meu desvari, he cregut veure els aparellats pilars del claustre transformar-se en fantasmes vaporoses, i que en cada una d'elles s'amagava un personatge de nostra història. Els he vist caminar de dos en dos, voltant el claustre, formant llarga renglera, el pas acompassat, les mans amagades dintre amples mànegues, i mirant sempre les inscripcions gravades en la pedra. A1 passar-me pel costat em dirigien una mirada tal que em glaçava la sang dintre les venes i seguien llur camí com murmurant pietosa oració. En el més vell; que anava davant, he cregut reconèixer el gran Wifred, per sa mirada serena i bondadosa i per la corona comtal que relluïa sota son caputx; en una figura delicada de formes com els brots del llimoner que creix en e1 pati d'aquest claustre, a Winidilda, i en dos abats de tranquil·la i venerable mirada, al noble Arnulf i al savi Oliba. He vist passar bisbes i abats, Oliba Cabreta, Miró, Arnau amb un rotllat pergamí a la mà, guerrers i monjos, comtes i senyors, i per fi, entre les mil fantasmes, n'he vist una que sota son hàbit lluïa fèrria armadura. Em detinc a mirar-la i ja no em queda dubte: era ell, ell, el gran Bernat, el comte religiós, l'espant dels alarbs, el llamp del Besalú, ell, Tallaferro... Passen tots, s'allunyen els fantasmes, aixequen la llosa de llurs sepulcres, entren dins, passa la visió i em veig voltat dels meus bons amics que m'allarguen la mà. Jo els estrenyo. Silenciosos també, pensen sens dubte en el passat, en el present i en l'esdevenidor d'aquesta joia d'art.