Columna Edicions (Barcelona), 2006
Va ser arribar i moldre. Ens vam obrir pas entre la gent, en Cabrerizo fill va mostrar els bitllets, i vam enfilar-nos a la cistella. Un cop completat el passatge, un mosso va alliberar els ancoratges de sac, i darrere nostre dos operaris van activar els fogons. Els cables es van tibar, el cabasset va bascular, tot el monstre va dubtar uns moments i tot seguit vaig veure els ulls del públic que s'obrien com a plats. Que estrany, vaig pensar, que estrany que tota la gent s'ajupís de cop. Però era l'invent que s'enlairava, i quan vam tenir els espectadors sota nostre, es va produir una ovació general amanida de crits i xiulets.
Realment tenia la impressió que la multitud i la terra es desenganxaven de nosaltres, més que no pas el contrari. Em vaig aferrar amb les dues mans a la barana, i vaig clavar els peus al terra del cabasset, per provar de frenar l'ascensió. Però el globus no es va sentir al·ludit, va anar prenent distància, i quan vaig mirar de front vaig comprovar amb horror que érem més amunt que el Micalet. El jove se'm va abraçar, entusiasmat, i va deixar anar un riure histèric. L'aparell es va elevar més i més; potent i màgic, burlant-se confiat de la natura. Al cap de poc ja érem en companyia dels ocells.
—Regagdé, regagdé! —va fer el petimetre—, la plaça de la Seu! Ens saluden, olalà, són com mosquetes!
—Sí, i nosaltres mosquits atrapats.
Des de les altures, la ciutat semblava més gran. I els carrers, més estrets. Aquell enorme laberint de pedra, cenyidet per les muralles, era clivellat per dins amb un seguit d'escletxes fosques. La vila exhibia amb orgull els seus quarters: el de Serrans, el del Mercat, el de Mar i el de Sant Vicent. Deien que era la ciutat de més creixement de totes les Espanyes. Transitada per cent mil ànimes, es desplegava als nostres peus com un autèntic formiguer, encara més extens, més atapeït i més laboriós del que era en realitat. I més polit, és clar, perquè des de les altures per força tot havia de semblar més net. Al fons vaig admirar casa meva, la cúpula ampla i enorme de les Escoles Pies, sostinguda per deu contraforts que formaven les deu capelles interiors.
La cabina va fer una gronxada, vam perdre altura de cop i el fetge em va pujar a la boca. Em vaig aferrar a un dels cables amb una mà, i amb l'altra mà em vaig persignar. En Cabrerizo va esperar que tornéssim a la condició estàtica i llavors s'hi va abonar.
—Us imagineu que ara es trenquen les cordes i ens precipitem al buit?
—Au, va, per caritat.
Vaig observar de cua d'ull els fogons del Montgolfier. Escopien unes flamarades altes, i de fet, més que témer pel cordam, m'espantava aquella foguerada, que en qualsevol moment podia cremar les teles del giny i enviar-nos cap a l'infern en una colossal bola de foc. La roba del globus devia ser molt resistent, però allà dalt tenia l'aparença de paper de ceba.
—No mireu amunt, mon xer —em va renyar el jove—, mireu avall, que és on hi ha la vista...
—Avall? —vaig enarcar les celles—. Per què? Per què no a dalt? Escolta, fill, tu què hi veus, si mires a dalt?
—Res de bo, pare Llorenç —no es va dignar a alçar els ulls—: una pilota panxuda i un forat ple de fogots. Com el ventre d'una prenyadeta, vualà.
Vaig censurar amb les celles aquella imatge desafortunada.
—I si mires avall?
—Ah, avall molt millor —em va fer l'ullet—. Bocú mié! Allà baix, si afino prou els ulls, hi veig els melons més fenomenals de València: les mamelles de la Geperudeta.
Vaig sospirar i em vaig dedicar al paisatge. Érem damunt del Túria, i podia abastar la ciutat sencera, o més ben dit, la seva crosta superior. Mai hauria imaginat que tenia tant d'interès, el barret d'una ciutat. Les cases antigues tenien teulada, i amagaven els secrets de segles enrere; les finques modernes eren rematades amb terrats, com per exhibir la força del servei. Hi havia minyones estenent la bugada, criats remenant els colomars, i fins i tot vaig endevinar algunes persones que, enfilades dalt de les torratxes de guaita, conversaven a crits. De les xemeneies en sortien centenars de filets de fum.
Fos com fos, aquell era el regal que havia caigut a l'escoleta de Russafa, a la València d'extramurs. En Gaietà Ripoll havia estrenat aquell col·legi de primeres lletres, gràcies a l'esforç dels llauradors de l'horta, que hi havien aportat quatre rals i moltes mans. Tres mesos enrere havia començat la instrucció dins la barraca, sense taula ni cadires, ni pissarra ni pupitres. La institució només disposava d'una estanca, entre murs de fang premsat, a l'interior de vuit costelles de fusta i una coberta de canyes. El terra era de pols, cobert amb tres catifes d'espart, on seien els nens de dia i el mestre dormia de nit. No hi havia res més, i la gent del camp deia que no calia res més, ja que totes les riqueses del mestre havien d'estar dins del seu cap.
Quan el sol menut de l'hivern es va esmunyir per la finestra i va enlluernar el mestre Ripoll, jo ja m'ho podia haver imaginat. En aquella hora precisa hauria d'haver entès els perills d'aquell bon home. Sí, un home bo, que hauria de canviar el curs de la història. La seva història, però també la meva, i també la història gran, la de tots. Era atent, honest, inquiet i sencer. Era un tresor al bell mig d'un jardí recòndit, envoltat per totes bandes de discòrdia. Era integre com ningú, i allò era el problema. Costava d'imaginar que un individu com aquell acabaria sent el meu infern.
-Benvingut a aquesta humil escola -em va saludar. Em va prendre la mà, amb gentilesa, i va fer una mitja reverència. Li vaig veure la calba, que no amagava res, i vaig notar els seus dits freds, els que encara hi eren i els amputats. Tot el que tenia, i sobretot el que li faltava, ho mostrava sense vergonya. Em vaig imaginar la comparança de les nostres figures: la meva, ben plantada, encara jove i gallarda, la sotana planxada, el barret de teula allargat, les galtes ben afaitades i el nas fi (potser un pel massa llarg); i la seva, desendreçada, migrada, vidriosa i rosegada. Jo era un emergent doctor de l'Església, ell era un perdedor consumat.
-Don Gaietà, sóc Llorenç Ramo. Rector de les Escoles Pies.
-Gaietà, si us plau. No em cal cap tractament.
- Ah -em vaig allisar la sotana-. Molt bé, sí, Gaietà, tot sol. He vingut a trobar candidats entre els vostres xiquets, a buscar alumnes que puguin accedir a un ensenyament més elevat.
Com a rector de les Escoles Pies de València, era convenient que jo conegués els mestres de la ciutat i que els ajudés, encara que era excepcional que em desplacés extramurs. No vaig confessar al tal Gaietâ Ripoll, ni a ningú, que aquelles quatre parets de l'escoleta em resultaven familiars.
No li vaig dir que havia rebut instruccions de la Seu. Tampoc no li vaig dir que Déu m'havia escrit un destí, i que el meu destí s'havia aclarit en el seu rostre, i això últim no li ho vaig dir perquè encara no ho sabia.
La gent es va queixar, és clar, perquè alguns feia hores que eren allà baix, reservant-se llocs de privilegi, sospirant per veure de prop la falla humana. Un plegat d'empentes, uns quants cops d'estaca i dues fogonades de trabuc van imposar la disciplina. La mainada del botxí va arrossegar el pare Fèlix, i va provar de fer el mateix amb el reu, però ell no es va deixar. Malgrat que s'entrebancava amb les cordes, es va desplaçar tot sol, amb passes molt curtes, cap al patíbul. Va emergir una gran palangana, apareguda per art d'encantament, i uns operaris amb brotxes que la van pintar a tota velocitat.
En Miquel Toranzo es va girar cap a mi, visiblement contrariat; amb un ull damunt meu i l'altre pendent del tràfec, em va fer senyals perquè tornés a baixar. Vaig espiar la plaça i vaig advertir que els nens havien estat engolits per la multitud —o potser havien aprofitat el desordre per fer-se fonedissos. Vaig acatar l'ordre. Encara a l'edifici, el dominic va intentar aturar-me amb una crossa.
—Caeli enarrant gloriam Dei —anava dient.
Li vaig clavar un fort cop de colze, i vaig sentir el terrabastall del seu cos quan jo ja m'esmunyia per les escales. A la planta baixa, el macip es va posar davant meu i em va cobrir al llarg del periple fins a l'empostissat. Un cop a dins del cordó de protecció, el primer que vaig veure va ser el gran cubell. Hi havien dibuixat unes flames matusseres, grogues i vermelles, a tota la banda exterior. Dos homes espitregats l'estiraven fins al cadafal; el van situar just a sota de la trapa. Si el que es pretenia era representar el foc de Déu, allò ens situava entre el ridícul i el grotesc. Aquelles flames no podien ser l'ardor que el cel enviava per purificar els homes; només podien ser, a tot estirar, les brases que rostien el poc que restava de Déu entre els homes.
I el poc que restava de Déu era allà al davant, esperant el final. Tenia el front encetat i una cella inflada. Al seu voltant, tot s'havia glaçat. Dalt el balcó d'autoritats hi tornava a regnar una pau de cementiri. En Gaietà portava la camisa xopa de sang, però encara es mantenia ben dret. En un altre balcó, dues damisel·les joves es repenjaven a la barana, i m'arribava el so dels seus ventalls. El carmelita descalç seia a terra, l'esquena contra l'entarima't, les mans a les orelles. El mestre de Russafa inspeccionava el públic, parpellejava amb insistència i s'assegurava que no hi havia alumnes seus entre la multitud. A la forca la soga es gronxava, indiferent, però a la plaça no es movia res més. Hi imperava una absoluta quietud. O potser només m'ho semblava.
El botxí va comparèixer. Es va aturar al costat del reu, li va posar la mà a l'espatlla i va parlar en veu alta.
—Fill, és l'hora.
Va acompanyar en Gaietà a peu d'escala i després el va sostenir mentre pujava els graons, d'un en un. L'ascensió era difícil, a causa de les cordes. L'executor era tan esquifit corn el condemnat, i tots estàvem pendents de si s'entrebancarien i caurien escales avall. A més, el botxí s'encaparrava a mantenir el barret alçat davant de la víctima, no tant per resguardar-lo del sol com per estalviar-li la visió de la forca. El Polserut no s'hi resignava, mirava de convèncer l'altre que no li amagués res, i estirava el coll per contemplar l'instrument del seu suplici. Quan van arribar a la plataforma, malgrat saber que allà dalt s'acabaven els dies del reu, la gernació va emetre un murmuri d'aprovació. La condició humana és així, sovint s'amoïna més pels graons de cada dia que per l'infortuni d'una vida.
El toc de l'Àngelus ens va recordar que portàvem retard; a aquella hora, el condemnat ja hauria d'haver expirat. El botxí va cridar els seus ajudants i els va situar en un segon pla. Després em va avisar a mi. Vaig pujar les escales amb un petit crucifix en una mà i el rosari penjant de l'altra. Un cop a dalt, sense mirar el meu amic, vaig recitar el credo. Després em vaig girar a la gent i vaig demanar un parenostre als presents. Em van arribar crits del balcó noble, exhortant-me a prescindir d'una litúrgia que no era obligada en cas d'heretgia. Jo vaig insistir i el firmament em va ajudar. En aquell moment, uns núvols van eclipsar el sol i l'escena es va enfosquir. Tots els assistents, els que havien insultat i tirat pedres, la milícia de Crist, els oficials de l'Audiència, els executors, la plaça sencera, es van agenollar com un sol home.
Una sospita de santedat, sí, tal com ho dic, una sospita de santedat es va estendre entre els vilatans. La santedat fa por, i tota aquella gentada, que sempre tenien la calúmnia a la punta de la llengua, es van prostrar davant d'un gran misteri. Jo em vaig plantar davant d'en Gaietà Ripoll, amb el crucifix pres de fortes tremolors, i li vaig adreçar la fórmula convinguda. [...]
L'oficial, que no havia baixat del cavall en cap moment, va alçar el mocador negre. En Gaietà va tancar els ulls. L'escrivà va abaixar el mocador amb un gest sec. La trapa es va obrir amb un grinyol i les cames del mestre de Russafa van caure dins el forat. La corda va fer un bot i va aguantar el cos. El botxí es va enfilar al penjat per augmentar l'ofec. El meu amic va començar amb les convulsions; picava amb els genolls el cadafal, i quan li van caure les sabates, el so apagat es va poder sentir amb claredat.
El pobre Gaietà no s'havia desnucat en la caiguda, i això va allargar el martiri. Tenia el cos massa lleuger per merèixer una escanyada ràpida, i la magror del botxí no hi ajudava gens. El matador va cridar «a l'enforcat, mainada!», i els ajudants es van posar en moviment. Un va saltar al pit del moribund, es va abraçar amb el botxí major i, entre tots dos, penjats al condemnat, van mirar de fer pes. Dos o tres més es van ficar per sota el cadafal i van estirar els peus de l'infeliç. La cara de Gaietà s'anava posant vermella i després morada. Se li van obrir els ulls de bat a bat i li va saltar una de les òrbites. Quan va deixar de convulsionar-se el botxí va tornar a posar els peus a l'entarimat. Però l'ajudant el va reclamar perquè, deia, encara bategava. L'executor es va tornar a enfilar en l'enforcat, i vinga botar, ben abraçat, per rematar l'agonia.
El suplici es va allargar molt, molt més del que recordava en altres casos. Potser un o dos quarts, va trigar. Jo no estava indignat, ni rabiós, ni abatut. Estava lluny de mi mateix, inanimat. Només mirava el moribund, era incapaç de desviar la vista del turmentat. A la fi, la cara del pobre Gaietà es va ennegrir del tot, el cap li va caure de costat, i llavors sí, llavors el van deixar tranquil, suspès de la corda, oscil·lant en el vent. El botxí li va prendre el pols i va certificar que aquell home havia deixat de ser.
La multitud, admirada per aquella mort tan llarga i honorable, va començar a desfilar en silenci. Jo tenia necessitat d'aigua; la gola se m'havia ressecat i em sentia ronyós. Encara tenia les extremitats rígides, però vaig aconseguir davallar i ficar-me a la primera casa que vaig trobar. Em van treure una galleda i un cullerot; vaig beure mitja dotzena de vegades i tot seguit em vaig esquitxar les galtes. Em vaig fregar els braços amb força, després la cara, i encara les mans. No em treia la brutícia del damunt.