Quaderns Crema - 2001 - Barcelona
Té detractors, això tan memorable:
reconstruir els almivarats paisatges
del temps passat, quan tot era un projecte
per estrenar i el somni agombolava
totes les peces del parxís dels dies,
no sembla tenir un crèdit favorable.
Com si algun corc em perforés el ritme,
procuraré, amic, Pere per sempre,
rememorar el vell joc de la infantesa
que vam jugar tu i jo trenta anys enrere
en l'escenari d'un carrer amable
de cases regulars i emblanquinades,
damunt la sorra que es va fondre un dia.
Com ha plogut!, que diem al Maresme
quan els torrents es fan amos del poble
i les rieres perden els seus marges.
Com passa el temps!, en l'argot dels més tòpics
gemecs que la desídia ha fet possible.
I, mentrestant, a les mans tenim arbres
que es van fent grans i saben donar ombra.
De cos present encara podem dir-nos
que som d'on som i som més que capaços
de reconèixer l'olor del que fórem.
Ni tu ni jo, malgrat el que proclamen
segons quins savis, no ens hem deixat perdre
aquell paisatge on vam coincidir un dia
per primer cop, i continua encara
quasi aturat en un temps que no espera.
Siguem prosaics: ni això no és res de nou.
Enyorar el temps on tot era tan nítid
i dolorós com l'aire de la tarda
és un esport que molta gent oculta
i practica amb rubor mentre sublima
el vell deliri dels dies que es perden.
Hi ha gent per tot, en aquest món de merda.