Ajuntament de Guissona (Guissona), 2008
Cap de Vila
Plaça de Cap de Vila:
talaia al lloc més alt
amb cendra de fogueres,
la nit de Sant Joan—,
carrers estrets, ombrívols,
amb lloses desiguals,
silenci de les pedres
en un vell atzucac.
El Gueto ens parla, encara,
d'un poble maltractat.
de Cap de Vila, anyal
esta de Sant Magí,
amb coca dolça i ball...
gaire civilitzats...
Sinó el record, tan fràgil,
què resta, d'aquells anys?
Ja han mort companys d'escola.
Ens toca, de biaix,
en hora ja tardana,
el sol. I acut l'esbart
dels néts: fresca alegria,
abans de l'últim plany.
Llenguatge
Asseguts al pedrís que ombregen les moreres,
vora la font del poble,
company, recuperàvem la memòria.
Davallen les escales en un pendent suau,
sota la fronda de l'estiu.
I la paraula raja, com un do,
amb l'aigua del passat: el temps queda abolit,
i, una realitat, velada, ressuscita.
Al banc de l'esperit, el goig de l'amistat
és una fresca almosta de maduixes.
Fluvià
Inacabat palau del bisbe,
obra de Fluvià,
a la planura que castiguen,
massa sovint, secada i glaç.
Pedres que el sol emmorenia
i que rosega el vent dels anys
—tant com l'oblit, en hores llargues
de soledat.
En el desordre, s'extravien
els ulls d'un vell. Finestres i arcs,
borrosos ara, ja no guarden
la flama pura d'un gran art.
Murs amb carreus de bona pedra
són, mig caiguts, mal averany.
Així la vida es perd, com l'aigua
al codolar.
Som l'hoste mut que acull la terra,
on creix l'agram.
Inacabat palau del bisbe,
obra de Fluvià.
Guissona
La fondalada que ens abriga
ha vist el son de les onades d'anys.
Pedres dels ibers i de Roma
encara dormen, al Vell Pla.
I conreem la terra eixuta,
fins a l'espona dels bancals.
Terra dels avis, que ofereixes
oli i ametlles, ordi i blat!
Les portadores abocaven
l dolç raïm al cup fragant.
De gent vessaven les botigues,
quan era dia de mercat.
L'aigua, a les fonts, era més fresca,
en el silenci matinal.
I ens recordeu aplecs i festes,
taules de pedra de l'Estany!
Anys a venir serà oblidada
la tasca humil dels artesans.
Enclusa i mall, ribot i llima
cantaven l'himne del treball.
Verge del Claustre, que reposes
al cor de la plana suau:
com aquests ciris, que flamegen
en la capella, al teu davant,
fes que espurnegi l'alegria,
als ulls somorts dels vilatans.