Edicions 62 (Barcelona), 1979
Amb aquesta impressió desembocàrem a la plaça de la Catedral, al peu d'aquella grandiosa i altíssima escalinata que serveix de peanya al temple gegantí. Jo mai no he vist enlloc del món cap escalinata tan colossal. És amplíssima, tota de pedra picada, amb balustrades artístiques, cada pom de les quals fóra càrrega feixuga per a un home valent, i amb grans replans, la major part dels quals domina les teulades de les cases veïnes. Sembla una obra feta per a éssers més forts que els humans. L'esperit s'afadiga només que de concebre l'intent de pujar-la.
Nosaltres, pobres gironins de l'últim dia, vàrem arramadar-nos per aquells graons i replans fins que la multitud omplí tota l'escala. Jo era al replà del mig, a prop d'un angle de la balustrada. I heu-vos aquí que s'obrí la porta de la Catedral i aparegué, enmig del seu cor de canonges, el senyor Bisbe, el venerable doctor Sivilla... alt... tot blanc de cap... pàl·lid... els ulls lluminosos...
Després de passat el Pont de Pedra, ens ficàrem a sota les voltes dels Esparters i enllà, enllà, sempre sota voltes... unes voltes baixes i desiguals, clapades de grisos cendrosos, roigs de fulla seca i verds de paret rònega. No s'acabarien mai? Vaig atalaiar pel flanc de la gentada i no els vaig veure la fi. Sempre voltes i més voltes... Causaven un efecte semblant al d'aquells aparadors que tenen un mirall a banda i banda, els quals reflecteixen l'un dintre l'altre en una successió interminable l'espai i els objectes d'entremig, donant la visió d'un aparador sense límits. Talment així semblava que aquelles arcades es reflectissin i evoquessin unes amb altres. El rés hi retrunyia i s'hi propagava basardosament. Miserere, miserere nobis.
Anàvem pujant cap a la ciutat alta, feixuga de pedra, feixuga de graons, amunt, amunt, per escales interminables, per tortuosos carrers, entre cases velles, algunes ja xarugues, ventrudes, desplomades; ara pel dessota d'arcs travessers, que negregen dins l'airecel; ara per la gola d'un gruixudíssim mur esportellat, que dóna entrada a un carrerany d'estretors fatídiques i giragonses contorbadores. Ací, rústegues parets emmantellades de tapereres; allí, magnífics edificis de pedra picada, esquerdats i en ruïna... El frontis de l'antiga Universitat, esfondrada, convertida en un pati amb arbratges, que verdegen pels finestrals... El convent i l'església de Sant Domènec, vinguts a mans incuroses, bruns, decadents, escrostonats... I ara pujades rostes, i ara rambles aspres, pavimentades amb codolells del Ter... I ràfecs amb canals voladisses, de figura de drac... I fornícules de sants, amb fanalons de flama tristona i amb pitxers de flors resseques... I graonades i més graonades, i, finalment, la inacabable i timbosa del carrer de les Dones. Sols amb frases incoherents i desordenades puc donar idea dels meus records d'aquell itinerari.
Des del balcó de la meva cambra, obert sobre la plaça del Vi, s'atalaiava un bon tros del carrer de Ciutadans, tota la plaça, la pujada del Pont de Pedra, el pont mateix i, enllà del riu, una bella part del barri del Mercadal. Les senyores solien dir que era un carruatge. I, certament, un carruatge de rua no frueix d'un espectacle més canviant de coses i persones. Des d'allí es veia, ja que no la part més bulliciosa de Girona, la més interessant i variada, aquella on s'exhibien totes les característiques de la ciutat, per raó de caure aquell punt en carretera reial i ésser veïnatge dels mercats i centre de barris aristocràtics.
Ara, després d'aquest elogi, no aneu a creure que em passava la vida balconejant. Res d'això. ¿Què se me'n donava, a mi, aleshores, del gomboldatge de les dames, del moviment de centrals, tartanes, galeres i diligències, de la concurrència de pagesos que acudien a la fira de l'Areny, de les passejades dels desvagats per sota les voltes i de les genuflexions dels enllustrabotes que allí, a cara d'ombra dels arcs, es prosternaven en les positures més humils davant d'uns ídols encarcaradament asseguts com els de l'antic Egipte? ¿Què se me'n donava de tot allò? [...]
El blau del cel era moll, tendre, intensíssim... El sol, ja força baix, cairejava de grogues lluentors les cases del Mercadal. les teulades resplendien com a vidrim. Vagorosos reflexos irisats aclarien ça i lla les ombres amb llur delicadíssima lluminària. El carrer de Ciutadans començava a fosquejar; però a la plaça del Vi l'aire era tan diafànic, tan impregnat de claror, que la vista no perdia cap detall... ni una volva, ni una esquerda, ni un gra de sorra.
Per això, molts de dies en comptes d'anar a estudi, m'aturava enmig del Pont de Pedra sobre l'Onyar i, amb una peresa invencible, en un estat quasi d'inconsciència, hi restava hores i més hores, recolzat a la barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me, consolant-me.
Des d'allí un hom veu les cases de Girona estendre's a banda i banda de riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una sola de llurs línies; han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del riu i adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l'actitud més convenient per a llançar a l'aigua llurs immundícies. La policia urbana tindrà molt a tocar-hi; però el pintor i el poeta, que saben prescindir de certes misèries, s'hi encanten. Hi ha riquesa de color, hi ha exuberància de vida, hi ha quelcom de l'instint diví que ha presidit la formació del niu de les orenetes. I, amb tot el seu aspecte de captaires i miserables, aquelles cases tenen una ànima jovençana i alegre, que reïx de llurs finestres i balcons al primer raig del sol. La llum hi troba milers de vidres on emmirallar les seves onades d'or; el vent hi troba cortines de totes formes per a jugar a banderetes.
A la platja de Santa Cristina, hi havíem fet excursions delicioses algunes tardes d'estiu. Allí, mentre la dida i el mariner que solia acompanyar-nos amb el gussi coïen el sopar en fogons improvisats amb quatre pedres, la Jacobé i jo gambejàvem descalços per les maresmes, cercant-hi les petxines que viuen aferrades als penyals banyats per l'oratge. Mai no n'he menjades de més gustoses. I quan, tot forfollejant amb el ganivet per arrencar-ne alguna, captombats a frec d'aigua, ens escometia de cop i volta una ona, esvalotada, esquitxant-nos de xarbots, quins xiscles i quina tabola! Encara em sembla que veig com la Jacobé, de quatre grapes damunt de la roca, alzinava esverada el seu caparró ornat amb lliris de platja, tot ruixat de gotetes tremoladores, i com en un moment la seva cara passava de la sorpresa a l'espant, de l'espant a la consternació i de la consternació a la còmica hilaritat.
— ¿Que et creies estar en sec, Minguet?... Si ens descuidem!... A mi l'aigua em regala esquena avall que em fa unes pessigolles!... I tu sembles un mico remullat.
Rèiem per les butxaques, i ja el sopar estava llest i les tovalles esteses a la sorra, i els grills començaven a cantar la vinguda del vespre, i encara ens recava la diversió i fèiem esgargamellar la dida cridant-nos.