Edicions Proa - 2011 - Barcelona
La Lola Xica va agafar d'esma la tassa i va fer-ne un xarrup. Em sembla que no s'adonava del que estava fent. Vaig sortir de la cuina en silenci, amb la pena de la Lola Xica a sobre, posant-se al lloc de la meva falta de dolor per la mort de la mare. L'Adrià estava trist, sí, però no se'l menjava el dolor i això el feia sentir malament; de la mateixa manera que amb la mort del pare va deixar entrar les pors dins seu i sobretot la idea de la gran culpa, ara se sentia fora d'aquella altra mort inesperada, com si no hi tingués cap relació. Al menjador, va obrir les persianes del balcó per deixar passar la llum del dia. L'urgell de la paret del bufet rebia la claror del balcó de manera natural, quasi com si fos la llum de dins del quadre. El campanar de cadireta del monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal resplendia il·luminat pel sol capvespral, quasi vermellós. El campanar de tres pisos, el campanar de les cinc campanes que havia observat infinites vegades i que l'havia ajudat a somiar durant les llarguíssimes i avorrides tardes de diumenge. Al bell mig del pont es va aturar, impressionat, per contemplar-lo. Mai no havia vist un campanar com aquell i va entendre els que li havien explicat que el monestir on ara arribava era una institució que fins feia poc era rica i poderosa gràcies a les salines. Per contemplar-lo amb llibertat, es va haver de llevar la caputxa i el seu front noble i ample quedà il·luminat com el campanar per aquell sol que s'ocultava per Trespui. En aquella hora capvespral els monjos ja devien començar el refrigeri del sopar, va calcular.
El pelegrí va ser rebut, després d'assegurar-se que no era un espia del comte, amb hospitalitat benedictina, senzilla, sense escarafalls, però pràctica. Va passar directament al refetor, on la comunitat silenciosa menjava un àpat frugal mentre escoltava, en un llatí força imperfecte, la vida exemplar de sant Ot, bisbe d'Urgell que, segons es va assabentar en aquell moment, estava enterrat en el mateix monestir de Santa Maria. La tristesa del rostre de la trentena de monjos potser reflectia l'enyorament d'aquells dies mes feliços.
A primera hora del matí de l'endemà, encara de fosc, dos monjos van emprendre el camí cap al nord que en un parell de jornades els deixaria a Sant Pere del Burgal, d'on havien de recollir la Capsa Sacra, oh pena infinita, perquè el petit monestir encimbellat sobre el mateix riu que el de Santa Maria es quedava sense monjos per mor de la mort.
Van arribar a Sant Pere del Burgal set o vuit jornades després, ja a final d'estiu, pel corriol d'Escaló, per on, en els temps freds dels besavis dels besavis dels rebesavis, havia pujat l'emissari de la mort. Dalt, al monestir, les parets presentaven les febleses de l'abandonament. Quan va fer la volta a l'edifici es va quedar de pedra. Davant seu se li reproduïa, creia ell, el millor racó del bosc de Paneveggio abans de l'incendi. Una avetosa formidable de deu o quinze avets immensos i al mig, com la reina, un erable amb el tronc de la gruixària adequada. Mentre els seus homes descansaven de la fatiga del viatge, en Jachiam va beneir la memòria del germà Gabriel de la Grassa, va passejar i va palpar els arbres, i en va fer cantar la fusta com li havia ensenyat el seu pare i la va olorar com li havia ensenyat el germà Gabriel. I en aquells moments es va sentir feliç. Aleshores, quan els seus homes feien la migdiada, passejà per les estances abandonades fins a arribar a la porta tancada de l'església. L'empenyé amb la mà plana i la fusta de la porta es va esmicolar, podrida i corcada. L'interior era tan fosc que només hi féu una mirada distreta abans d'anar, també, a fer la becaina. [...]
Es van instal·lar dins les parets del monestir solitari, sota un sostre estantís i mig podrit, i van comprar provisions a la gent d'Escaló i d'Estaron, que no entenien què hi podien voler trobar aquells homes a les ruïnes del Burgal. Van dedicar tota una lluna a construir unes carretes robustes de transport, a baix, tocant al riu, on el camí era més planer. En Jachiam va abraçar-se a tots els troncs vius després de tallar-ne les branques baixes. Els va picar amb la mà plana i els va auscultar acompanyat del silenci escèptic i sorprès dels seus homes. Quan ja tenien les carretes fetes, en Jachiam de Pardác havia decidit quin avet abatria a més de l'erable. Estava convençut que aquella era una fusta d'un creixement excepcionalment regular; malgrat els anys d'allunyament de l'ofici, sabia que era una fusta que cantava. I en Jachiam va passar moltes hores mirant les pintures misterioses de l'absis de l'esglesieta, que li devien explicar històries que no coneixia. Profetes i arcàngels, sant Pere, el seu patró, i sant Pau, sant Joan i els altres apòstols amb la Mare de Déu, lloant amb els arcàngels el sever Pantocràtor. I no va sentir penediment. I després van començar a serrar l'avet triat. Sí: era un arbre de creixement regular, pautat pel fred que allà devia ser intens i, sobretot, constant. Un arbre de la mateixa densitat en cada crescuda malgrat els anys.
Aquell dia, després d'enterrar el pare prior, havien d'abandonar definitivament el monestir i deixar-lo sol, a l'abast dels ratolins de bosc que, malgrat els monjos, ja hi senyorejaven de feia segles, amos sense hàbit benedictí de l'indret sagrat. Com els muricecs que tenien casa al petit contraabsis de Sant Miquel, damunt la tomba dels comtes. Però en cosa de pocs dies hi començarien a senyorejar també les salvatgines de les muntanyes i ells no hi podrien fer res.
—Fra Adrià.
—Sí.
—Feu mala cara.
Va mirar al voltant. Eren sols a l'església. La porta d'entrada era oberta. Feia poc, encara de nit, que els homes d'Escaló havien enterrat el prior. Es va observar els palmells oberts de les mans, amb un gest que de seguida va considerar excessivament teatral. Ullà cap a fra Julià i li va dir, en veu baixa, què hi faig, aquí?
—El mateix que jo. Preparar-nos per tancar el Burgal.
—No, no... Jo visc... Jo no visc aquí.
—No us entenc.
—Què? Com?
—Seieu, germà Adrià. Per desgràcia no tenim pressa. —El va agafar pel braç i l'obligà a seure en un banc. — Seieu —va repetir, encara que l'altre ja s'havia assegut.
A fora, els dits rogencs de l'aurora pintaven el cel encara fosc i els ocells s'engrescaven amb el seu xivarri. Fins i tot un gall d'Escaló es va afegir, de lluny, a la festa.
Llavors va moure el cap, com si es despertés d'un son profund, es va alçar i anà fins a la cel·la a recollir la Capsa Sacra i la clau amb què durant trenta anys havia tancat la porta del monestir després de vespres. Trenta anys fent de germà porter al Burgal. Va fer un recorregut per totes les cel·les buides, pel refetor i per la cuina. Entrà també a l'església i a la minúscula sala capitular. I va sentir-se l'únic culpable de l'extinció del monestir de Sant Pere del Burgal. Amb la mà lliure es colpejà el pit i va dir confiteor, Dominus. Confíteor: mea culpa. El primer Nadal sense Missa in Nocte i sense la pregaria de matines.
Recollí la capseta dels pinyols i les llavors d'avet i d'erable, el regal desesperat d'una dona desgraciada que amb aquell present pretenia ser perdonada per haver faltat a l'esperança divina amb l'acte execrable del suïcidi. Contemplà la capseta uns instants, recordant la pobra, la desgraciada Guerxa; mormolà una breu oració en favor de la seva ànima si és que era possible la salvació del desesperat, i s'entaforà la capseta a la butxaca fonda de l'hàbit. Prengué la Capsa Sacra i la clau i sortí al corredor estret. No va poder resistir l'impuls de fer el darrer passeig pel monestir, tot sol. Les seves passes ressonaven pel corredor de les cel·les, la sala capitular, el claustre... Acabà el recorregut fent un cop d'ull al minúscul refetor. Un dels bancs estava tocant a la paret, escrostonant-ne l'enguixat brut. D'esma, va apartar el banc. Li va caure una llàgrima rebel. Se la va eixugar amb un cop de mà i sortí a fora del recinte. Va tancar la porta del monestir i passà dues voltes de clau que van ressonar-li a l'ànima. Ficà la clau a la Capsa Sacra i s'assegué a esperar els nouvinguts que pujaven, fatigats, malgrat haver fet nit al Soler. Déu meu, què faig aquí si...
Et in Arcadia ego. Encara que Poussin va pintar el quadre pensant que qui parlava era la mort, que és present a tot arreu, fins i tot als racons de felicitat, jo sempre m'he decantat per l'ego que es refereix a mi: jo he estat a l'Arcàdia, l'Adrià té la seva Arcàdia. L'Adrià tan trist, calb, miserable, panxut i covard ha viscut en una Arcàdia, perquè en tinc diverses, i la primera, l'Arcàdia que és algú, és la teva presència. Aquesta Arcàdia ja la tinc perduda per sempre. En vaig ser expulsat per un àngel amb espasa de foc, i l'Adrià, cobrint-se les vergonyes i pensant a partir d'ara hauré de treballar per guanyar-me la vida, sol, sense tu, Sara meva. Però l'Arcàdia, que és un lloc, és Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico o de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueig lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le, lluny dels pares primer, lluny de la mare després, lluny dels llibres que l'Adrià no s'havia pogut endur. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; i tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món, sobretot en Xevi, que tenia sis anys més que jo i sempre em guanyava en tot fins que se'n va anar a ajudar son pare amb les vaques i ja no jugava amb nosaltres. En Quico també em guanyava, però un dia el vaig guanyar jo a córrer fins a la paret blanca. D'acord: perquè va ensopegar; però el vaig guanyar legalment. I la Rosa era molt guapa i sí, també em guanyava en tot. A ca la tia Leo es vivia diferent. Es vivia sense remugar, sense silencis. La gent es parlava i es mirava a la cara. Era una casa immensa on la tia Leo regnava sense desprendre's d'un etern davantal sempre polit, de color beix. Can Ges, la casa pairal dels Ardèvol, és un casal immens, amb més de tretze habitacions, oberta tots els corrents d'aire a l'estiu i a totes les comoditats urbanes a l'hivern, convenientment allunyat dels estables de les vaques, de les quadres dels cavalls, i amb la cara que donava a migdia ornada amb un porxo que era el millor lloc del món per llegir i també el millor indret per estudiar el violí, i llavors els tres cosins, com qui no hi dóna importància, venien a escoltar-me, i jo, més que estudiar exercicis, feia repertori, que sempre és més agraït, i un dia una merla es va situar a l'ampit del porxo, al costat del test del gerani, i em va estar observant mentre jo feia la sonata número dos del Second livre de sonates de Leclair, que és plena d'ornaments que devien agradar molt a la merla i que la Trullols m'havia volgut fer tocar un any en la inauguració de curs del conservatori del Bruc.
La Daniela i jo havíem enfilat pel camí del Barri fins a dalt del castell, com quan hi pujàvem amb gent gran que no volia trescar pel camí més costerut del davant.
-Quina vista més immensa -va fer ella.
Davant l'ermita del castell, contemplaven la Plana, i l'Adrià va pensar en la seva Arcàdia, però només de manera fugaç:
-Com és que saps tantes coses del meu pare?
-Perquè és el meu pare. Com es diu aquesta muntanya del fons?
-El Montseny.
-Eh que tot sembla un presepe?
Què en saps tu, dels meus pessebres que mai no hem fet, a casa, vaig pensar jo. Però la Daniela tenia raó, Tona semblava un pessebre més que mai i l'Adrià no es va poder estar d'assenyalar cap avall:
-Can Ges.
-Sí. I can Casic.
Van caminar fins a la Torre dels Moros. A dins, cagarades i pixums. A fora, el vent i el paisatge. L'Adrià va seure a la vora de l'estimball per no perdre's el seu paisatge. Fins llavors no se'm va acudir la pregunta correcta:
-Per què m'expliques tot això?
Ella va seure al seu costat i sense mirar-lo va dir que eren germans, que calia que s'entenguessin, que ella era la propietària de can Casic.
-Ja ho sé. M'ho va dir la mare.
-Penso enderrocar la casa, la brutícia, la bassa, els fems i la pudor de palla podrida. I aixecar-hi cases noves.
-Pobra de tu.
-T'hi acostumaràs.
-La Viola es va morir de pena.
-Qui és, Viola?
-La gossa de can Casic. Beix fosc amb el morro negre i les orelles caigudes.
Segur que la Daniela no el va entendre, però no va dir res. L'Adrià la va mirar uns segons en silenci.
-Per què m'ho expliques tot?
-Has de saber qui era el nostre pare.
-Tu l'odies. A
-El nostre pare és mort, Adrià.
-Però l'odies. Per què has vingut a Tona?
-Per parlar amb tu lluny de la teva mare. Per parlar-te de la botiga. Quan sigui teva m'agradaria participar-hi com a sòcia.
-Però a mi què m'expliques? Negocia-ho amb la mare...
-Amb ta mare no s'hi pot parlar. Ho saps prou bé.
El sol feia estona que s'havia amagat per Collsuspina i vaig sentir una buidor immensa dintre meu. La llum anava minvant i em va semblar que començava a sentir els grills. La lluna pàl·lida es deixondia, matinera, pel Collsacabra. Quan la botiga sigui meva, ha dit?
-Per llei de vida, acabarà essent teva. Tard o d'hora.
-Vés a cagar.
Això últim ho havia dit en català. Pel lleu somriure d'ella va comprendre que l'havia entès perfectament tot i que no es va immutar.
Li va costar Déu i ajuda, però quan la Sara va enllestir la feina més urgent, van acabar anant a Tona en un sis-cents de tercera mà que l'Adrià s'havia comprat quan per fi havia pogut aprovar les pràctiques després de suspendre l'ela sis vegades seguides. A la Garriga van haver de canviar una roda: a Aiguafreda la Sara el va fer aturar davant d'una floristeria, hi va entrar i en va sortir amb un pom petit i preciós i el deixà al seient del darrere sense afegir cap comentari. I a la pujada de Sant Antoni, a Centelles, se'ls va posar a bullir l'aigua del radiador; però a part d'això, tot bé.
–És el poble més bonic del món –va dir-li, il·lusionat, l'Adrià, quan el sis-cents arribava a les Quatre Carreteres.
–El poble més bonic del món és bastant lletget –va respondre la Sara quan es van aturar al carrer de Sant Andreu i l'Adrià va posar, amb massa energia, el fre de mà.
–L'has de mirar amb els meus ulls. Et in Arcadia ego.
Van baixar del cotxe i ell li va dir mira el castell, estimada. Cap aquí, cap amunt. És preciós, oi? –Home... no sé què dir-te...
Ell va notar que estava nerviosa, però no sabia què fer per...
–L'has de mirar amb els meus ulls. Veus on hi ha aquesta casa tan lletja i aquella dels geranis? –Sí...
–Aquí hi havia can Casic.
I ho va dir com si ho estigués veient; com si tingués a tocar de les mans en Josep amb la burilla als llavis, geperut, esmolant ganivets a l'era, a la vora del paller mossegat com el cor d'una poma.
–Veus?–va dir l'Adrià. I va assenyalar cap a la quadra de la mula que sempre es deia Estrella i portava sabatetes de taló que repicaven contra la pedra plena de fems quan es movia per treure's mosques de sobre, i fins i tot va sentir com la Viola bordava enfurida, tibant la cadena perquè el silenciós gat blanc sense nom li passava massa a la vora presumint amb fatxenderia de la seva llibertat.
–Casumdéu, canalla, aneu a jugar a una altra banda, casumdeuna.
I tots vinga córrer a amagar-se rere la roca blanca, i la vida era una aventura excitant, diferent de la digitació dels arpegis en mi bemoll major; amb pudor de fems i la fressa dels esclops de la Maria de can Casic quan entrava al femer, i la colla emmorenida dels segadors a finals de juliol amb la falç i el volant al puny. I la gossa de can Casic també sempre es deia Viola i envejava la mainada perquè no estava lligada amb una corda que amidava quatre canes justes.
–Casumdeuna és un eufemisme de casumdéu, que és un eufemisme de me cago en Déu.
–Eh, mireu l'Adrià. Diu me cago en Déu!
–Sí, però mai no se l'entén –va remugar en Xevi mentre baixaven pel tobogan del marge fins al carrer ple de roderes de carro i cagarades del Bastús, el matxo de l'escombriaire.
–Dius coses que no s'entenen –va retreure-li en Xevi un cop a baix.
–Perdó. És que penso en veu alta.
–No, si a mi...
I no s'espolsaven els pantalons empolsegats perquè els dies de Tona tot estava permès, lluny dels pares, i no passava res si et pelaves els genolls.
–Can Casic, Sara... –va resumir, de peu dret, al mateix carrer on abans es pixava el Bastús i que ara estava asfaltat; i no se li va acudir pensar que el Bastús ja no era un matxo sinó una Iveco dièsel amb bolquet que és una preciositat que no mastega ni un bri de palla, tot net i gens de pudor de fems. I llavors, amb les flors a les mans, et vas posar de puntetes i em vas fer un petó inesperat, i jo vaig pensar et in Arcadia ego, et in Arcadia ego, et in Arcadia ego, devotament, com si fos una lletania. I no tinguis més pors, Sara, que aquí estàs salvada, al meu costat. Tu vés dibuixant que, mentrestant, jo t'aniré estimant i tots dos junts aprendrem a construir la nostra Arcàdia. Abans de picar a la porta de can Ges em vas passar el pom de flors.
Volia veure com es transformaven en granotes o, més habitualment, en capgrossos morts perquè ni pensàvem a canviar-los l'aigua ni en què podien menjar dins l'ampolla. I els nius d'orenetes al rafal de la casa. I les tempestes sobtades. I l'apoteosi dels dies de batre a l'era de can Casic, que no es feien a la batuda, sinó ja amb màquines que separaven el gra i feien el paller i omplien el poble i el meu record de pols de palla. Et in Arcadia ego, Adrià Ardèvol. Ningú no em pot arrabassar aquest record. I ara penso que la tia Leo i l'oncle Cinto devien ser de molt bona fusta perquè van fer veure que no havia passat res després de la baralla entre els dos germana. Feia molt de temps, de la baralla. L'Adrià encara no havia nascut. I ho vaig saber perquè, per no haver d'estar-me sol amb la mare a Barcelona, l'estiu que vaig fer vint anys vaig decidir passar tres o quatres setmanes a Tona, si m'hi voleu. També era que em sentia una mica tristoi perquè la Sara, a qui ja veia d'amagat de les dues famílies, s'havia vist obligada a anar a Cadaqués amb els seus pares i jo em sentia tan i tan sol.
-Què vol dir si m'hi voleu? No ho diguis mai més -em va dir la veu indignada de la tia Leo-. Quan véns?
-Demà.
-Els teus cosins no hi són. Vaja, en Xevi sí, però es passa el dia a la granja.
-Ja hi compto.
-En Josep i la Maria de can Casic s'han mort aquest hivern.
-Oh, no.
-I la Viola es va morir de pena. -Silenci a l'altre cantó del telèfon. Com a consol:- Eren molt vellets, tots dos. I en Josep caminava en angle recte, pobret. I la gossa també era Vella.
-Sap greu, sí.
-Porta el violí.
–Pardàc és al Trentino –va fer l'Adrià.
–En canvi, a casa –va respondre la Daniela, pensarosa– sempre m'han dit que va portar-la de l'Àfrica un oncle mariner que no vaig arribar a conèixer.
Van fer el trajecte fins al cementiri i cap a l'ermita de Lourdes sense dir-se res, i la tarda feia de molt bon passejar. Després de mitja hora de silenci, asseguts als bancs de pedra del jardí de l'ermita, l'Adrià, que ja li tenia més confiança, va assenyalar-se el pit i va dir la vols?
–No. És teva. No la perdis mai.
El sol, en el seu recorregut, havia fet variar les ombres del jardí, i l'Adrià tornà a preguntar què vols dir amb això dels viatges misteriosos del pare.
O sigui que li vaig dir a la mare que la tia Leo m'hi havia convidat i jo no podia refusar la invitació. La mare no em va dir ni que sí ni que no. Estàvem molt distanciats i ens parlàvem poc. Jo em passava el dia estudiant i llegint, i ella a la botiga. I quan era a casa, la seva mirada encara m'acusava d'haver llençat capriciosament una brillant carrera de violinista.
-M'has sentit, mare?
Es veu que, com sempre, a la botiga, hi havia problemes que no em volia explicar. I per tant, sense mirar-me, només va dir porta'ls algun detall.
-Com ara què?
-No ho sé. Un detall, tu mateix.
I el primer dia de ser a Tona, amb les mans a les butxaques, me'n vaig anar al poble a buscar un detall a can Berdagué. I en arribar a la plaça Major la vaig veure asseguda a les taules del Racó, prenent-se una orxata i mirant-me somrient, com si m'estigués esperant. Vaja, que m'estava esperant. Primer no la vaig reconèixer; però després, alça!, jo la conec, qui és, qui és, qui és. Coneixia aquell somriure.
-Ciao -em va dir.
Llavors sí que la vaig reconèixer. Ja no era un àngel, però tenia el mateix somriure angelical. Ara era una dona madura, guapa perquè sí. Em va fer un senyal perquè m'assegués al seu costat i jo la vaig obeir.
-El meu català encara és molt lacunoso.
Li vaig dir que podíem parlar en italià. Llavors em va preguntar caro Adrià, sai chi sono, vero?
No vaig anar a comprar cap detall per a la tia Leo a can Berdagué. La primera hora la van passar ella prenent l'orxata i l'Adrià empassant-se la saliva. Ella no va parar de parlar i d'explicar-me tot el que l'Adrià no sabia o feia veure que no sabia perquè encara que ja hagués fet vint anys, a casa les coses no es parlen mai. Va ser ella, a la plaça Major de Tona, qui em va dir que el meu àngel i jo érem germans.
La vaig mirar una mica atordit. Era el primer cop que algú ho posava en paraules. Ella va endevinar el meu desconcert.
-É vero -va insistir
I el primer dia de ser a Tona, amb les mans a les butxaques, me'n vaig anar al poble a buscar un detall a can Berdagué[1]. I en arribar a la plaça Major la vaig veure asseguda a les taules del Racó, prenent-se una orxata i mirant-me somrient, com si m'estigués esperant. Vaja, que m'estava esperant. Primer no la vaig reconèixer; però després, alça!, jo la conec, qui és, qui és, qui és. Coneixia aquell somriure.
–Ciao –em va dir. Llavors sí que la vaig reconèixer. Ja no era un àngel, però tenia el mateix somriure angelical. Ara era una dona madura, guapa perquè sí. Em va fer un senyal perquè m'assegués al seu costat i jo la vaig obeir.
–El meu català encara és molt lacunoso.
Li vaig dir que podíem parlar en italià. Llavors em va preguntar caro Adrià, sai chi sono, vero?
No vaig anar a comprar cap detall per a la tia Leo a can Berdagué. La primera hora la van passar ella prenent l'orxata i l'Adrià empassant-se la saliva. Ella no va parar de parlar i d'explicar-me tot el que l'Adrià no sabia o feia veure que no sabia perquè encara que ja hagués fet vint anys, a casa les coses no es parlen mai. Va ser ella, a la plaça Major de Tona, qui em va dir que el meu àngel i jo érem germans.
[1] A Tona hi havia la botiga de Can Bergadà. (Informació proporcionada per Josep Pagès, del Cafè Orient de la Plaça Major de Tona.)
La Daniela va acabar de xarrupar el que quedava d'orxata i no va afegir res. I l'Adrià va anar a pagar i en tornar va dir per què no passegem una miqueta, i el Tori[1] del Racó, mentre embrutava la taula amb el drap de netejar, feia cara de pensar que aquella francesa estava per menjar-se-la a trossets, cagondés.
Encara a peu dret, a la plaça, la Daniela es va plantar davant seu i es posà les ulleres fosques que li conferien un aire modern i irremissiblement estranger. Com si es tinguessin una confiança íntima, se li va acostar i li descordà el primer botó de la camisa.
–Scusa –li va dir.
I en Tori del Racó[2] va pensar com vatua collons un xitxarel·lo com aquest, cagondés, té una francesa tan d'allò. I va remenar el cap, admirat que el món rodés així de de pressa, mentre la Daniela posava a la vista la cadeneta amb la medalla.
–No sabia que fóssiu creients.
–No és cap creença.
–La Madonna de Pardàc és una marededéu.
–És un record.
–De qui?
–No ho sé ben bé.
La Daniela va reprimir un somriure, fregà la medalla amb els dits i la deixà caure sobre el pit de l'Adrià, que l'ocultà, enrabiat per aquell trencament de la seva intimitat. Per això va afegir i no n'has de fer res.
–Depèn.
Ell no la va acabar d'entendre. Van caminar en silenci.
–És una medalla molt bonica.
[1] Tori, afèresi d'Adjutori (un nom força corrent a Tona), era el nom del carnisser que hi havia a la mateixa Plaça Major de Tona. (Informacions proporcionades per Josep Pagès, del Cafè Orient de la Plaça Major de Tona.)
[2] A la Plaça Major, al costat d'on hi ha ara el Cafè Orient, hi havia el bar El Recó. Encara (03/06/19) s'hi poden veure les lletres de ferro a la paret.