Edicions Proa (Barcelona), 2018
Entrem al poble. Sabem que Franco, ahir al vespre, s'allotjava al carrer Major, a la casa anomenada cal Perotes, però com ho farem per trobar-la? I hem de capturar-lo, i el seu seguici, però també hem de matar o fer que es rendeixin tots els franquistes armats, i hem de protegir la població. I si és possible, no morir. Podrem fer tot això?
Entrem al poble i trobem Franco.
És allà, al modest replà allargassat que serveix de plaça Major, davant mateix de l'església. Els seus homes s'agombolen com poden rere seu, tenen tan poc espai que molts semblen amagar-se sota el porxo, a mà esquerra de l'església. Franco està envoltat per dos grups, soldats d'un costat, requetès de l'altre, amb l'arma a l'espatlla, separats per un corredor d'un metre d'amplada. Al centre del corredor, el Caudillo caigut, amb dos civils i tres oficials superiors. Al davant de tot, com una punta de fletxa, un oficial amb una bandera blanca seria el primer de morir si disparéssim. Se'ns ha rendit, hem capturat l'ogre.
I ara ve el batibull, però és com una festa de comunió al costat del que hauria pogut ser si només una part dels homes de Franco hagués refusat de rendir-se. Uns centenars de resistents armats i venjatius emplenen els carrers d'Estamariu, que no són gaires, mentre un centenar més escorcolla totes les cases i aplega els civils en una era, a l'est del poble. S'apropen alguns membres de l'estat major de l'Exèrcit Lliure de Catalunya, tots de paisà excepte un home alt i pàl·lid que du un uniforme que no aconsegueixo identificar i rellueix galons considerables. No m'havia adonat que s'havien dissenyat i fabricat uniformes per a un exèrcit català de veritat.
L'oficial franquista amb la bandera blanca avança; parlen, a un metre i mig de distància. És menys del que dicta el protocol, però les dimensions del poble no permeten moviments de més envergadura. L'oficial franquista fa mitja volta, es quadra davant del seu generalíssim. Al cap de pocs segons, Franco també avança, seguit pels oficials. Tothom saluda tothom, de la manera més marcial possible. A poc a poc, Franco desembeina la pistola i, amb la culata endavant, l'allarga al nostre oficial superior. De nou, salutacions. Els altres oficials franquistes també es desprenen de les seves pistoles. I tot seguit tots fan cap a la Casa de la Vila. Som tan nombrosos en aquests carrers tan estrets que ens hem de cenyir contra les parets per deixar-los passar. Jo no el veuré, però més tard molts explicaran com van tenir-lo a frec de dits, a frec d'odi.
Els nostres oficials donen ordres als soldats rendits i aquests comencen a desfilar per abandonar les seves armes en diversos pilots, mentre baixen cap a la sortida del poble. Hauran de caminar amb les mans al cap fins a la carretera de la Seu d'Urgell, on els esperen camions que els portaran en algunes presons improvisades dels encontorns, on ja estan tancats els desertors.