IES Alexandre Satorras - 2002 - Mataró
Serradores del Pallars Sobirà
Per als Amics del Centre d'Art i Natura de Farrera
De Farrera a les terres d'Isavarre,
passant pel Roc d'en Pàrrec i Juverri,
de Garrabea a les canals d'en Ferri,
de Baiarri al solà de Ginestarre...
del Roc del Farrastal a Bonestarre,
del riu d'Àrreu als rics salins de Gerri,
de les Bordes de Burg fins ran d'Esterri,
de Sorpe o Surp al ronc Barranc d'Unarre...
roda que roda de l'Orri a Lladorre,
d'Estanyardo i Sarredo fins a Surri,
d'Arrós a Salibarri i a Llavorre...
de Berrós i Cardedo fins a Asnurri,
de Romadriu i Renadiu a Sorre,
serren les serres de Sarroca i Llurri.
[...] En art, senyors, hi sobren les repeticions. La vida és un procés, i un clixé implica una ruptura. Només hem de concebre la modernitat en un sentit d'avançada. [...] Darrerament he pogut realitzar dues experiències que m'han interessat molt: situar poemes visuals en espais públics i incorporar-los a l'ambient. Que jo sàpiga, són els únics experiments que s'han fet en aquest sentit. El primer es titula Poema visual transitable, en tres parts i és emplaçat a l'entorn del velòdrom d'Horta; el segon es diu Rellotge il·lusori i el podeu veure instal·lat al vestíbul del Teatre Poliorama. [...] M'he permès de mencionar aquestes obres perquè demostren les possibilitats immenses de la poesia experimental contemporània. [...]
Els pins
Són els pins de la meva terra
que es redrecen amb majestat;
llurs arrels furguen en la terra;
llar cimal, en la immensitat;
llur brunzit sembla un crit de guerra,
i és un cant de fraternitat.
Pot ser aspra la llur escorça,
pot ser fréstec el llur accent;
mes llurs fibres són totes força,
tota vida llur saba ardent.
Mirant lluny, terra enfora, enfora!
mirant alt, cel amunt, amunt?
per ells l'hora sempre és bona hora,
per lluitar sempre estan a punt.
Soca dreta, brancada torta,
fulla verda l'estiu i hivern,
són la vida, la gran, la forta,
són l'emblema de tot lo etern.
Semblen punys aixecats enlaire,
—els punys closos d'ardits titans! —
quan s'agiten moguts per l'aire
se convulsen amenaçants.
Mes, que el Sol esbargint promeses
amorós els vinga a abraçar,
semblen mans francament esteses
que es deleixen per encaixar.
Quan bramula la tramuntana
ells bramulen encar més fort,
i amb murmuris de veu humana
diuen coses de lluita i mort.
Quan bressant-los l'oreig endolça
de sos llavis la salabror,
ells responen amb veu més dolça
murmurant cants de germanor.
Generosos donen a l'aire
—perquè els duga per plans i monts—
llur delit convertit en flaire,
llur desfici tornat cançons.
En va prova d'arrabassar-los
el mestral bracejant forçut;
¿esqueixar-los?... podrà esqueixar-los;
doblegar-los... mai ha pogut.
Com exèrcit en peu de guerra,
amatent, vigilant, lleial,
s'escalonen de serra en serra
des del mar fins al pic més alt.
Son els pins de la meva terra,
la saó del terrer pairal.
Festa! (fragment)
Catalunya, eixampla els braços
que ara el món s'hi ve á llançar
i has de fer-li amb tos abraços
la rebuda del germà.
Parentela llarga I noble,
un germà t'és cada poble
que se'n ve a festa major;
no diran de l'escomesa:
ja els hi tens la llar encesa,
fes-los seure a ton escó.
Catalunya, de ta vesta
la negror fa esgarrifar;
treu-te el dol per una festa,
que be prou l'has de portar.
Que ton plor i ta agonia
no pertorben l'alegria
de les races que ara aculls;
ta mirada desendola:
ploraràs en estant sola,
però ara eixuga els ulls. [...]
De ta herència saquejada
mostra al món l'estroncat doll,
la ruïna venerada
de Poblet i de Ripoll.
Si admirant-se'n la contempla,
fes-li veure que del temple
de la pàtria trossejat,
a cops d'odis i desastres
han caigudes les pilastres,...
l'altar no, que és Montserrat. [...]
De tants pobles, pàtria mia,
als concerts de veus sens fi,
amb esclats de poesia
ton llenguatge has de lluí.
Que l'escolte el món, i entenga
que és tan nostra aqueixa llenga,
tan de l'ànima l'accent,
que es vege a sos fills tan cara,
que va fer un esforç de mare
i ens va dar l'enyorament.
Pàtria meva, en la sardana
colossal de les nacions
encaixant-hi com germana
fes-hi entendre tes raons:
—Ja ho veieu: só viuda i sola,
mes la pena que m'endola
ni m'abat ni em fa desdir;
si m'han fet passar per morta,
m'heu vist bé, só viva i forta;
m'hi voleu? —i et diran: — Sí! —