Editorial Barcino (Barcelona), 1937
—En Clavé és mort!... l'Anselm Clavé ha mort!—. Admiradors i amics, artistes polítics, relacions de la casa, els ciutadans, coneixedors de la mort, acudeixen al pis del carrer de Xuclà, s'agrupen a l'entrada. Els seus homes passen pels carrers amb el penó de l'Euterpe endolat, i pugen a posar-lo al capçal del mort que veneren... No tarda a acudir-hi una comissió. Volen fer del seu enterrament una manifestació política. Coneguda l'atmosfera d'aquells dies, avançant-se als fets, els comentadors preveuen una topada perillosa a l'hora de l'enterrament, l'espurna que pot encendre un motí més dels que sempre trobaren el pretext i la gent a punt. Però Clavé havia recomanat als familiars d'evitar tot caràcter de provocació; que ell volia un enterrament artístic. ¡Quina tendresa mig aprensiva mig devota glateix dins aquest terme tan del Clavé essencialment popular! I això fou 1'enterrament, el qual constituí un homenatge dels companys artistes i de la ciutat.
Quan ja era matí ben clar, tingué unes hores de calma. Demanà el seu desdejuni de xocolata. Havia cedit la tos. Els hàbits cordials, els costums familiars volien refer-se. «Toca aquell vals de Chopin», demanà a la seva filla. Era el Vals en la menor, obra 34. La noia va anar al piano on tantes vegades el mestre comprovà els seus cants i assajà els seus coristes. Clavé es sentia feliç d'escoltar. Vingut un moment, es trobà ben disposat al repòs. «Àurea! Em ve una son tan dolça.» La filla va amorosir-li el coixí i el travessà al respatller de la cadira. «Sinó que no m'agrada dormir», va acabar ell, amagant algun pensament. I aleshores va abaixar el cap, com per a lliurar-se al son. Seguidament el redreçà, fitant els ulls a la cara de la seva filla. Ella va veure-li una expressió estranya, i el sostingué. El pare va fer una contracció dels llavis, com qui volgués besar, i després un respir llarg i voluntariós, demanant aire a la vida que desdeia. Eren dos quarts de deu del matí, el 24 de febrer del 1874.
El rellotge de butxaca de Clavé va quedar deturat a l'hora que moria. Rellotge d'història: acabant de sentir en un concert els cors que el mestre dirigia, el general Concha, en un rampell d'admiració, s'havia tret aquell rellotge d'or amb la seva cadena, i li n'havia fet ofrena.