Josep Anselm Clavé

Editorial Barcino - 1937 - Barcelona

Autor: Josep Lleonart i Maragall
Indret: Casa d'Anselm Maria Clavé (Raval) (Barcelona)

—En Clavé és mort!... l'Anselm Clavé ha mort!—. Admiradors i amics, artistes polítics, relacions de la casa, els ciutadans, coneixedors de la mort, acudeixen al pis del carrer de Xuclà, s'agrupen a l'entrada. Els seus homes passen pels carrers amb el penó de l'Euterpe endolat, i pugen a posar-lo al capçal del mort que veneren... No tarda a acudir-hi una comissió. Volen fer del seu enterrament una manifestació política. Coneguda l'atmosfera d'aquells dies, avançant-se als fets, els comentadors preveuen una topada perillosa a l'hora de l'enterrament, l'espurna que pot encendre un motí més dels que sempre trobaren el pretext i la gent a punt. Però Clavé havia recomanat als familiars d'evitar tot caràcter de provocació; que ell volia un enterrament artístic. ¡Quina tendresa mig aprensiva mig devota glateix dins aquest terme tan del Clavé essencialment popular! I això fou 1'enterrament, el qual constituí un homenatge dels companys artistes i de la ciutat.

Autor: Josep Lleonart i Maragall
Indret: Tomba d'Anselm Maria Clavé (Poblenou, Sant Martí) (Barcelona)

Quan ja era matí ben clar, tingué unes hores de calma. Demanà el seu desdejuni de xocolata. Havia cedit la tos. Els hàbits cordials, els costums familiars volien refer-se. «Toca aquell vals de Chopin», demanà a la seva filla. Era el Vals en la menor, obra 34. La noia va anar al piano on tantes vegades el mestre comprovà els seus cants i assajà els seus coristes. Clavé es sentia feliç d'escoltar. Vingut un moment, es trobà ben disposat al repòs. «Àurea! Em ve una son tan dolça.» La filla va amorosir-li el coixí i el travessà al respatller de la cadira. «Sinó que no m'agrada dormir», va acabar ell, amagant algun pensament. I aleshores va abaixar el cap, com per a lliurar-se al son. Seguidament el redreçà, fitant els ulls a la cara de la seva filla. Ella va veure-li una expressió estranya, i el sostingué. El pare va fer una contracció dels llavis, com qui volgués besar, i després un respir llarg i voluntariós, demanant aire a la vida que desdeia. Eren dos quarts de deu del matí, el 24 de febrer del 1874.

El rellotge de butxaca de Clavé va quedar deturat a l'hora que moria. Rellotge d'història: acabant de sentir en un concert els cors que el mestre dirigia, el general Concha, en un rampell d'admiració, s'havia tret aquell rellotge d'or amb la seva cadena, i li n'havia fet ofrena.