Serra d'Or - 1963 - Barcelona
Record d'Illa del Tet, a l'estiu madur i fulgurant del jardí del Conflent, camí de Prada, al fons el Canigó. ¡Quina precisió en les coses, el simple objecte, la porcellana, el paper d'un gravat de Mallol, la branca que pesa de fruita! Hi ha una profunda frescor dins la casa, gran, amb vidres clars, noblesa de fustes del país i olor de menja tendra. Passa, travessa cap dins la gran serenor esponjosa del defora. Quan pugem fins al despatx, a la finestra, que és al davant, resta emmarcada pel voler d'uns límits nostres aquella extensió que fins al Pirineu entrevèiem des de baix. Així, la poesia d'aquest robust ancià que ens acompanya, Josep Sebastià Pons, se m'explica de cop i volta, com no se m'havia presentat mai.
No n'hi ha prou del llibre, no n'hi ha prou de la conferència o de la conversa: cal veure l'home a casa seva, ni que sigui en el gest d'indicar-vos que us assegueu. Cal veure què li queda darrera el cap quan s'asseu, cal veure-li la mirada tranquil·la sobre els objectes familiars, en el costum i en el repòs dels anys, quan se sap com pesa cada cosa i on es queda la pols i d'on se'n va, i quin relleix és aspre d'un cantell. Això també és ésser poeta. Centrar una casa al volt, com plantada essent-hi ell i coberta sota la seva mirada sempre jovenívola. Després, fer-hi entrar el que hi ha fora: agafar-ho i ordenar-ho i acostumar les coses insensibles a la idea de la mort.
Aquella tarda ens va rebre el poeta així, i no era possible dir-li res que no rebotés en l'ordre d'aquella casa i es fes fonedís en l'aire, que era blau de capvespre. Més valia que parlés ell, és clar, i aprendre'n les paraules una per una. Els mots van i vénen per dins mentre són nous, per a ordenar-se després, amb una reflexió murmurada i comunicativa. Al cap i a la fi, ¿no és així com ha parlat sempre la poesia catalana? Hi ha poetes que fins i tot sembla que hagin parlat amb una mà a la boca i amb el cap cot tota la vida. Quant de foc, de vigorosa contenció, hi ha en aquests poetes! No criden mai i, en canvi, fa por llur passió. Semblen somnàmbuls, i llur vida és més desperta que la de ningú.
El poeta, doncs, parlava i ho feia així, amb un descans a la veu que pujava de terra. Alguna cosa semblava que es perdés en el que deia, però sobretot que es perdés per a ell mateix. Aquells moments, quan jo notava aquest salt en l'oblit, es feien irreals, però no amb fantasia o amb misteri; més aviat amb aquella fixació irreal de les coses, aturada i definitiva, que hi ha en la fotografia.
¿És així com ha escrit aquest home els seus millors versos? La vida no deu tenir moments de pau més inefables que els de la grisa desaparició del present i d'una presència, qualsevulla, durant la gestació d'un poema. Llavors és hora d'abocar-se a la finestra. Per a ell no passa ningú, no es mou res, el món ni respira. Què hi fa que hi hagi el temps i que s'escoli l'hora, si, tot existeix per un pur consentiment!
De tant en tant se sentien passos a baix, i cruixir una fusta, mentre s'anava fent fosc i la muntanya s'aclaria, tota imposant, amb aquell aire de testimonis que prenen les muntanyes al capvespre.
La conversa s'alternava. Sorgien llibres, hom comentava edicions, vagaven records. Venia l'hora de partir. El poeta ens allargava la mà amb un gest precís, però ample, discret i segur. Es veia que li havia plagut la visita, però que sabia serenament que s'havia d'acabar. Tota una posició en una simple acceptació dels beneficis i del final. He comprès aquest "pur consentiment" dit entre les dents un dia, amb la profunda recança de la mort.
Com un testimoni, aquests mots d'epíleg han d'ésser fidels a la crida: Amor, ch'a nullo amato amar perdona... Josep Sebastià Pons, d'obra intacta, vàlida, estricta, és un poeta romànic que té mil anys, sota la mateixa branca, dins la mateixa casa, esperant la mateixa terra medieval i tendra, llindar d'una pàtria. Com l'home antic i pur dels retaules, té un miracle a l'esguard: el dels mots trobats i la joia creada.