Edicions Proa (Barcelona), 2006
L'espigolera
A qui no està fet a bragues
les costures li fan llagues.
Darrere dels mossos que enmig de l'artiga
arranen los blats que de gra se vinclen,
tot taral·lejant va na Margarida
per entre les garbes replegant espigues
que li deixen uns, que als altres esquitllen.
Quan n'ha arreplegat un moixell, les lliga
i en fa un ramellet millor que els de Glícera,
ros com un pom d'or, rodó ni cap pinya,
que amb altres lo du voreta l'artiga.
Tot espigolant se planta una espina
i es posa a plorar a llàgrima viva;
lo més bonicoi dels minyons s'hi gira:
-Guideta, què tens? Doncs què tens, per vida?
-Al taló del peu m'hi puny una espina.-
Ell que hi va, li trau i el peu li embolica,
de son barret ros traient-se una cinta.
Tot embolicant-li la nina sospira.
-Pobreta! Et fa mal? T'estrenc massa? Digues.
-No sospiro, no, pel peu ni l'espina;
sospiro per tu que me l'emboliques,
que curant-me el peu del cor m'ets ferida.-