Bromera (Alzira), 2003
I un dia que havien anat d'excursió a la Font Roja, amb Glòria i les mares, i les xiques jugaren a amagar-se i s'engrescaren, Rafelet, assegut en una pedra, la va mirar fondament, amb les galtes enceses, la trena desfeta i mil rialles bullint-li en la boca. La va mirar amb els ulls molt oberts, i en el mirar posava una claror de matinet de primavera. Quan la va tindre a la vora, en les revolades del joc amb Glòria, la va retindre pel braç, sense alçar-se de la pedra, i li va dir amb una veu molt rara:
—Tu ets la vida, Júlia.
Júlia, normalment, era de poques paraules. I de poques rialles. Però Rafelet, que als díhuit anys l'estimava amb tota la saó d'un home complet, era alguna cosa més que un bon xicot, o un que la volia. Era un home fet de sentors de mascle i de tendresa. De delicadeses que no tindria ni un senyoret de València. Júlia va aprendre l'alegria amb ell. I a prendre's la vida, no com una tragèdia, sinó com un passar del temps, que deixa pesantors, però també focs i riures. I serenitat.
Rafelet, un dia, li va dir que volia pujar a saludar la mare, i que ja era temps de fer les coses com cal fer-les. Júlia el va deixar fer. Tot va anar bé. La mare va fer coca bova, ben torrada pel cim. I va posar les estovalles noves i els gotets del que quedava de la vaixella de l'àvia Miquela. I una ampolla d'anís nova de trinca. Rafelet no estava gens cohibit, i va bromejar amb la sogra. I ella reia, amb les genives desdentades a l'aire i colps de palmell a la cuixa, de les eixides del xicot.
Per boca del vell Aracil, Júlia va poder reconstruir els pocs records que tenia. I li ho contava, no com un vell a una xica, sinó torçant el cap, fent confidències, d'igual a igual. Júlia li va agafar afecte.
—Va ser reuma al cor, que va agafar al penal d'Alacant. No dic que no n'hi haguera, de pallisses. Això és possible. Però la causa de la mort va ser el reuma, de la humitat. I els nervis, que també hi compten. A la fi van sobreseure la causa, però havien passat tants anys! Saps què són cinc anys de presidi? I quin presidi! No, a mi no me l'haurien deixat veure. Només ta mare. La família directa. Hi va haver companys que ho van intentar, i res. Els últims temps deixaven passar menjar. I algun periòdic. Ell sabia que per vosaltres no havia de patir, que La Benèfica se n'ocuparia. La Benèfica l'havíem fundada per ajudar els processats per la Revolució del Petroli. Jo, els primers temps, n'havia estat tresorer, fins que em va agafar la feridura i no em vaig poder valdre. Sé que ta mare va tindre un disgust quan ell va faltar, perquè reclamava de La Benèfica el mateix ajut que en vida d'ell. Jo no sé si era més justa una cosa que l'altra, perquè aleshores ja no hi tenia res a veure, però els homes tornaven a estar a casa i ja no calia. Això sí, Vicenta era un cas diferent. Els companys, però, li van buscar faena. No va ser fàcil. Van haver de respondre per ella... Ja saps com és la gent. Morir a presidi! I que quede ben clar que La Benèfica va escriure a la reina, per ta mare. Per renegar la memòria del pobre Pepet de l'Olla. Perquè, jurídicament, tan sobreseguda estava la seua causa com la dels altres. Però ell havia mort a la presó, i això és com un malefici.
—Però el pare no era anarquista...
—Que no era anarquista ton pare? Potser no estava afiliat a la Comissió Federal de la AIT. Potser no tenia un carnet. Potser no cridava «Ni Déu, ni pàtria», ni deia «em cague en Déu» cada vegada que obria la boca. Però, mira, a Alcoi no es pot ser obrer i no ser anarquista. O bé un és ric, o bé anarquista. I si un és obrer i no és anarquista, és que té l'esperit de ric, de llepaculs de l'amo, i renega de la seua condició, que és la pitjor cosa que es pot fer.
»A ton pare la política no el matava, però tenia un fi sentit de la justícia. I si veia alguna cosa mal feta, era dels d'actuar a colp calent.
—La mare diu que ell no el va matar, al Pelletes.
—Estic segur que això és cert. I també, coneixent-lo, comprenc molt bé que fóra dels primers que van entrar a l'alcaldia. Era així. I pensa que Baldomer, el de la fusta, va caure al costat d'ell. Jo ara encara em pregunte què pretenien els municipals que Pelletes havia armat i havia situat al campanar de Santa Maria. Per què van disparar contra la multitud? O no van ser ells? Són fets que no s'aclariran mai.
—Vostè creu que si no hagueren matat Baldomer, Pelletes s'hauria salvat?
—Això no. Mai. Pelletes era home mort. No es pot fer el que ell va fer! Això no es fa. I menys a Alcoi.
—I en el juí...?
—En el juí no es va aclarir res de res. Van quedar com uns revoltosos. Engels va dir que era la pitjor manera de fer una revolució, però Engels no va estar a Alcoi el 73. Ara, el que sí que et puc assegurar és que si ton pare va ser dels primers que van entrar a l'alcaldia i, per tant, va ser sospitós, va ser perquè Baldomer va caure mort quasi als seus peus. Ell va disparar contra Pelletes? No ho sabrem mai, però jo em jugaria l'orella que no era home de tirs. Ni mai havia tingut cap arma, ni en va voler quan li pertocava a les Milícies. Ara: pensa el que ell va arribar a veure allà dins. Perquè el gran porc va disparar contra els obrers quan ja s'havia rendit. Ton pare era dels primers. No va morir de miracle. Qui va disparar el primer? No se sap. Tots el vam matar.
I, amb una veu molt fosca, va afegir baixet: «I el tornaríem a matar».
—Però diuen que era home d'esquerres. Que fins i tot era anarquista.
—Massa ric per a ser anarquista! Però hi simpatitzava, això sí. Els rics, però, ho porten dins: tota la vida per la república, pel federalisme, per la desamortització, contra les quintes... Però amb la vara de l'alcalde a les mans ens va trair a tots. I bé que l'havíem estimat. Perquè era un gran home. Això no ho pot negar ningú. [...]
Les vagues del juliol del 73 foren sonades. i La mare deia que hi havia deu mil obrers en vaga. L'avi Aracil, que devien ser uns set mil. Es veu que la mare i el pare havien anat a fer barricades, al Cantó Pinyó, i que després van anar a assetjar l'Ajuntament, com tants altres. Ella mateixa els havia vistos. No recordava en absolut quan van tirar petroli a les cases del voltant de l'Ajuntament i hi van botar foc, per a fer eixir l'alcalde Albors, Pelletes.
—Per què li deien Pelletes?
—Quan va prendre la comunió, Albors, com feien molts, va anar vestit de milicià, amb els pantalons de pell. I jugant, els va refregar per terra i van fer pelletes. D'això ve el malnom. Això dels malnoms va així, comencen a un a dir-li una cosa i esguita fins els néts.
—Jo me'n recorde... que... Perquè m'havia escapat de casa, i m'havia enfilat a una reixa. I vaig veure les dones...
Júlia s'havia posat roja i es mirava la falda, confosa. Tenia massa ganes de saber, però, i no es va parar. Rafelet fullejava El Diluvio, la terrible revista subtitulada Semanario de Rayos y Truenos. Li agradava veure la promesa tan engrescada amb el pare, però la vesprada del diumenge fugia com fum de candela i la casa li queia damunt. La mare faenejava a la cuina.
—Sí, xica, sí. Les dones. Saps una cosa que és més veritat que cap altra cosa del món? Les dones són més fortes i més valentes que els homes. Això ho pots posar de bandera. No cal dir que cap home no ho diria, però un vell impedit com jo pot dir la veritat. La Revolució del Petroli la van fer les dones. I Pelletes, si no el van matar elles, sí que el van esquarterar. Li van tallar el pardal, sí, xica, sí, li'l van tallar, i el van passejar per tot Alcoi.
Per boca del vell Aracil, Júlia va poder reconstruir els pocs records que tenia. I li ho contava, no com un vell a una xica, sinó torçant el cap, fent confidències, d'igual a igual. Júlia li va agafar afecte.
—Va ser reuma al cor, que va agafar al penal d'Alacant. No dic que no n'hi haguera, de pallisses. Això és possible. Però la causa de la mort va ser el reuma, de la humitat. I els nervis, que també hi compten. A la fi van sobreseure la causa, però havien passat tants anys! Saps què són cinc anys de presidi? I quin presidi! No, a mi no me l'haurien deixat veure. Només ta mare. La família directa. Hi va haver companys que ho van intentar, i res. Els últims temps deixaven passar menjar. I algun periòdic. Ell sabia que per vosaltres no havia de patir, que La Benèfica se n'ocuparia. La Benèfica l'havíem fundada per ajudar els processats per la Revolució del Petroli. Jo, els primers temps, n'havia estat tresorer, fins que em va agafar la feridura i no em vaig poder valdre. Sé que ta mare va tindre un disgust quan ell va faltar, perquè reclamava de La Benèfica el mateix ajut que en vida d'ell. Jo no sé si era més justa una cosa que l'altra, perquè aleshores ja no hi tenia res a veure, però els homes tornaven a estar a casa i ja no calia. Això sí, Vicenta era un cas diferent. Els companys, però, li van buscar faena. No va ser fàcil. Van haver de respondre per ella... Ja saps com és la gent. Morir a presidi! I que quede ben clar que La Benèfica va escriure a la reina, per ta mare. Per renegar la memòria del pobre Pepet de l'Olla. Perquè, jurídicament, tan sobreseguda estava la seua causa com la dels altres. Però ell havia mort a la presó, i això és com un malefici.
—Però el pare no era anarquista...
—Que no era anarquista ton pare? Potser no estava afiliat a la Comissió Federal de la AIT. Potser no tenia un carnet. Potser no cridava «Ni Déu, ni pàtria», ni deia «em cague en Déu» cada vegada que obria la boca. Però, mira, a Alcoi no es pot ser obrer i no ser anarquista. O bé un és ric, o bé anarquista. I si un és obrer i no és anarquista, és que té l'esperit de ric, de llepaculs de l'amo, i renega de la seua condició, que és la pitjor cosa que es pot fer.
»A ton pare la política no el matava, però tenia un fi sentit de la justícia. I si veia alguna cosa mal feta, era dels d'actuar a colp calent.
—La mare diu que ell no el va matar, al Pelletes.
—Estic segur que això és cert. I també, coneixent-lo, comprenc molt bé que fóra dels primers que van entrar a l'alcaldia. Era així. I pensa que Baldomer, el de la fusta, va caure al costat d'ell. Jo ara encara em pregunte què pretenien els municipals que Pelletes havia armat i havia situat al campanar de Santa Maria. Per què van disparar contra la multitud? O no van ser ells? Són fets que no s'aclariran mai.
—Vostè creu que si no hagueren matat Baldomer, Pelletes s'hauria salvat?
—Això no. Mai. Pelletes era home mort. No es pot fer el que ell va fer! Això no es fa. I menys a Alcoi.
—I en el juí...?
—En el juí no es va aclarir res de res. Van quedar com uns revoltosos. Engels va dir que era la pitjor manera de fer una revolució, però Engels no va estar a Alcoi el 73. Ara, el que sí que et puc assegurar és que si ton pare va ser dels primers que van entrar a l'alcaldia i, per tant, va ser sospitós, va ser perquè Baldomer va caure mort quasi als seus peus. Ell va disparar contra Pelletes? No ho sabrem mai, però jo em jugaria l'orella que no era home de tirs. Ni mai havia tingut cap arma, ni en va voler quan li pertocava a les Milícies. Ara: pensa el que ell va arribar a veure allà dins. Perquè el gran porc va disparar contra els obrers quan ja s'havia rendit. Ton pare era dels primers. No va morir de miracle. Qui va disparar el primer? No se sap. Tots el vam matar.
I, amb una veu molt fosca, va afegir baixet: «I el tornaríem a matar».
—Però diuen que era home d'esquerres. Que fins i tot era anarquista.
—Massa ric per a ser anarquista! Però hi simpatitzava, això sí. Els rics, però, ho porten dins: tota la vida per la república, pel federalisme, per la desamortització, contra les quintes... Però amb la vara de l'alcalde a les mans ens va trair a tots. I bé que l'havíem estimat. Perquè era un gran home. Això no ho pot negar ningú. [...]
Les vagues del juliol del 73 foren sonades. i La mare deia que hi havia deu mil obrers en vaga. L'avi Aracil, que devien ser uns set mil. Es veu que la mare i el pare havien anat a fer barricades, al Cantó Pinyó, i que després van anar a assetjar l'Ajuntament, com tants altres. Ella mateixa els havia vistos. No recordava en absolut quan van tirar petroli a les cases del voltant de l'Ajuntament i hi van botar foc, per a fer eixir l'alcalde Albors, Pelletes.
—Per què li deien Pelletes?
—Quan va prendre la comunió, Albors, com feien molts, va anar vestit de milicià, amb els pantalons de pell. I jugant, els va refregar per terra i van fer pelletes. D'això ve el malnom. Això dels malnoms va així, comencen a un a dir-li una cosa i esguita fins els néts.
—Jo me'n recorde... que... Perquè m'havia escapat de casa, i m'havia enfilat a una reixa. I vaig veure les dones...
Júlia s'havia posat roja i es mirava la falda, confosa. Tenia massa ganes de saber, però, i no es va parar. Rafelet fullejava El Diluvio, la terrible revista subtitulada Semanario de Rayos y Truenos. Li agradava veure la promesa tan engrescada amb el pare, però la vesprada del diumenge fugia com fum de candela i la casa li queia damunt. La mare faenejava a la cuina.
—Sí, xica, sí. Les dones. Saps una cosa que és més veritat que cap altra cosa del món? Les dones són més fortes i més valentes que els homes. Això ho pots posar de bandera. No cal dir que cap home no ho diria, però un vell impedit com jo pot dir la veritat. La Revolució del Petroli la van fer les dones. I Pelletes, si no el van matar elles, sí que el van esquarterar. Li van tallar el pardal, sí, xica, sí, li'l van tallar, i el van passejar per tot Alcoi.
Va continuar caminant, tibant la figura entre els telers.
—Bones xiques i bones obreres, Segura! –va dir en veu alta. I les obreres, vinga pegar-li al pedal, a les mans, a la corredora, a la llançadora.
—Millors que els homes. Aquestes no es capfiquen en teories de somiatruites —va dir el visitant, amb veu més cautelosa. I Remei, que tenia l'home al penal de Sant Ferran, a Alacant, va mormolar:
—Malparit!
Quan va arribar, l'amo, al davant de Júlia, les màquines van esmorteir el soroll. Tothom ho esperava, que se li adreçaria. I ella més encara. Per això continuava amb la mirada tossudament abaixada, seguint la filadora i les seues giragonses.
—Vostè és Júlia, no? Júlia Solbes, si no vaig errat. I ella confosa, roja com un pebrer, i sense alçar els ulls, va assentir.
—M'agrada conèixer-les. Com una família. Sé els maldecaps de quasi totes. Crec que s'ha de fer així, i així ho faig.
L'altre va dir que bé, tot avorrit. Però també va reparar, com les obreres, que, a aquella joveneta, de colors a les galtes, li havia dit de vostè.
—I la mare? -va prosseguir-. Serveix el senyor Leandre, el de la foneria, no?
Ella va assentir de nou i va alçar la mirada un instant.
La Pigada tenia els ulls mirant de fit a fit el rostre de Júlia. Els ullets, tan petitius, els obria amb la fixesa de qui mai no ha mirat una cara, i la veia cada dia, cada hora, a Júlia.
—No li agradaria més portar l'estamera nova?
—No, senyor —amb un filet de veu—. Estic acostumada a la quinze.
—Vostè, Júlia, està contenta? M'agradaria que ho sentira este senyor.
Júlia va pensar en l'ama i en les faldes que no s'encabien per la porta de la fàbrica si no es posava de costat. I en les arrugues i el queixal d'or. I va tibar el cosset i va mirar valenta a la cara de l'amo:
—Estic contenta, senyoret. A l'hivern fa fred ací dins. Però ara s'hi està bé.
Un xiulet llarg i penetrant va retrunyir de lluny. L'hora de dinar. I les obreres fent anar les màquines, com si foren sordes. I maleint la visita de l'amo, mortes de fam.
—Vol dir que a l'hivern no treballa a gust en ma casa?
—Sí, senyoret. Jo no volia dir això.
Quan van marxar, les dones es van precipitar fora dels estrets corredors que hi havia entre les màquines, i van anar a les carmanyoles. Una hora per a dinar. Més que enlloc. Hui, només tres quarts. Algunes cantaven. Unes poques es van acostar al poal, a esbandir-se les mans.
Quan Júlia seia al pedrís, amb la Llomillo i Glòria, i encara no havien encetat les paraules, s'hi va acostar el senyor Rafael:
—Que t'has begut l'enteniment, mocosa? O és que creus que l'amo ve ací per escoltar les teues gràcies?
—No, senyor.
—Ni senyor ni collons! Què és això, que a l'hivern la senyora té fred a la fàbrica? O és que creus que venim ací a escalfar-nos?
—Jo no ho he dit amb eixa intenció. Però l'amo...
—Vols que hi pose una ratlla, a la llibreta? Això vols? O és que ja no recordes que treballes ací per caritat?
—Jo treballe com totes.
—Però totes, senyorassa, no han d'amagar certes coses.
—Jo no m'amague de res, senyor Rafael.
—No? Ja en parlarem, d'això. O és que creus que t'hauria acollit com una filla, com una filla, sí senyor, l'amo, amb un pare criminal?
—Mon pare no era cap criminal! I deixe'm estar, que jo no he dit res que poguera ofendre ningú!
—Tu ets una descarada! I una desagraïda! Que és la pitjor cosa que pot ser una persona. Digues a la gitana de ta mare que o et talla la llengua o ho faré jo.
—Ma mare no és cap gitana! —i Júlia mirava les faves fredes del dinar amb les galtes regalimades de llàgrimes.
—A callar! I a veure si aprens que, quan ve l'amo, se'l respecta.
Júlia plorava, entre sanglots. Havia oblidat arromangar-se la falda i el brial es xopava a terra. Glòria li acariciava els cabells.
—No plores, dona! Això és el que ell vol. És que no ho comprens? Li fa més goig que tu plores que un colp de ventre de la Remeiot!
—Es que no me'n passa cap! Em té mania!
—Enveja! Això és el que té. No pot aguantar que l'amo s'adrece a una de nosaltres.
—Només s'adreça a ella -va comentar la Llomillet, amb malícia.
—També la punxaràs, tu?
A la fi, van menjar. En silenci.
El sol picava de valent. Els codonyers lluïen ja fruita. Enguany serien dolços, que la calor havia vingut d'horeta. Caminaven, algunes abraçades de la cintura, fins a la font. No sols hi van beure. Les més joves ruixaven les lentes, que arribaven les últimes amb les espardenyes esbatanades. Reien com boges. I Júlia es va apartar, per no embrutar-se, però ja tenia els ulls reposats i serens.
El xiulet les va cridar. La tensió del matí, amb la visita de l'amo, i l'escalforeta del sol, les havia animades, i xerraven, enmig dels improperis del senyor Rafael.
—Calla, calçasses! Llepaculs!
—Qui ha dit això?
I les rialles, les paraulotes gruixudes. El soroll infernal. Les mosques, que enguany matinejaven, les malparides.
«La primavera ha matinejat enguany; ja s'olora l'estiu», pensava Júlia, mentre el cotxe la portava cap a la fàbrica. Els codonyers estaven plens de fruita, i se sentien refilets de pardals. «Les botes em fan mal», va continuar pensant. «I potser porte la cotilla massa ajustada.»
Quan la senyora hi va arribar, les obreres miraven d'estirar el cap per veure-la passar. Abans d'entrar al despatx, Júlia va voler fer una ullada a les màquines. «Les més velles produeixen menys del que costen en reparacions», va sospirar. La falda, bufada per un brial massa emmidonat, no la va deixar travessar el llindar i va haver de posar-se de costat. Només s'hi va estar un instant.
Una xicota molt bruna, que era aragonesa, però que parlava valencià, la va saludar:
—Bon dia, senyoreta!
I sense saber per què, es va posar a riure com una boja.
—Bon dia, Serafina. Antoni! —va cridar a l'encarregat—. Com és que no hi ha ningú a la quinze?
—Bon dia, senyora Júlia! És Salut, que torna a estar malalta. És la tercera volta este mes: es diu Salut i sempre li'n passa alguna.
—Algun accident?
—Ca! El senyoret em va dir que, si no passava de cinc faltes, no fera res, però esta xica, Salut, sempre malalteja. Si m'ho permet, pense que n'hauríem de parlar. Jo crec —i va abaixar molt la veu, a cau d'orella de Júlia— que està tocada del pit. Ja sap, tuberculosa.
—Si això és així, ho hem de comprovar. No hem de consentir que... Avise el nostre metge i que la vaja a veure. Vull un informe esta mateixa nit. En les seues mans ho deixe.
Júlia es va dirigir al despatx.
Josep, el fillastre, es va alçar de la cadira per fer-li un bes a la mà.
—I això, Júlia? Com és que s'ha decidit a vindre a veure'ns? Miquel!, vine, ha vingut Júlia!
—Com va la partida? —Júlia es va deixar caure en la butaca i es va posar a revisar papers.
—No arribarem a temps: s'ha de ser realista.
—Ens ho llevarà Nicolau, una altra volta?
—Jo crec que si ens limitàrem a la borra...
—D'això ja hem parlat. No i no. Seria el descrèdit.
—Però hi ha rumors, Júlia. El mercat d'Europa no vol ara borra, però si hi haguera una guerra, ens faríem els amos.
Júlia va saludar Miquel, va mirar uns papers, va demanar xifres a Llorenç, que portava la comptabilitat. Va tornar a sospirar i va dir que se n'anava.
—Com que feia un dia tan bo, m'he decidit a vindre. Però, no sé, em cau l'ànima als peus. Tot són dificultats.
—Temps roïns, Júlia! Temps roïns!
Va allargar la mà, que van besar els dos homes, i, abans de marxar, va fer una ullada a la secció de les selfactines. «Cada dia tenim menys obrers!» Se'n va anar entristida. «Si el pobre Josep alçara el cap, no la coneixeria, la fàbrica!»
Quan es va instaurar la República, Josep Romeu no tenia por de cap mena. En qualsevol règim, els fabricants fan falta. A ell també l'hauria deixat impassible el triomf dels carlins, i en això sí que diferia del seu pare. Semblava estrany, però del tracte brutal que havia rebut de l'àvia va niar molt més ressentiment el pare que no pas ell. La República no sols no hauria espantat tampoc el pare, sinó que fins i tot se n'hauria alegrat, cosa que si haguera passat amb els carlins l'hauria trastocat. Tanmateix, tot i ésser una coincidència, va morir el mateix mes de febrer del 73 en què hom proclamava la República. Pelletes, a Alcoi, la va proclamar solemnement des del balcó de l'Ajuntament, i ho va fer d'una manera que posava la carn de gallina: «Iniciem una era de llibertat», havia dit, i tothom va quedar amb l'alè trencat, fins que un xiquet va interrompre el silenci amb un llarg xisclet, per la galtada que li havia propinat sa mare en orinar-se als pantalons.
A la fàbrica, no hi va anar ningú. Els fabricants es van reunir, i tenien els ulls porucs.
—Estanislau Figueres no és home per a mantindre l'ordre.
—I hi haurà desordre. Ja ho crec que n'hi haurà!
—Hem de prendre mesures. Perquè això no durarà quatre dies.
—Quan venia ací, he vist dos obrers meus i m'han girat l'esquena.
—Són uns irresponsables, els polítics! Es pensen que a les masses se les ha d'estimular i excitar! No saben res de res. I ara, què? Eleccions, despeses, noves lleis... I els obrers s'envalentiran, perquè saben que ara un comiat podria significar moltes coses.
—Però la República és un règim com qualsevol altre. De nosaltres, els fabricants, no sols no en pot prescindir cap poder, sinó que ens necessita. O és que creieu que governar vol dir només parlar? Calen diners. I perquè hi haja diners ha d'haver-hi producció. Que els obrers seran més difícils? Sí: pactem-hi.
—Pactar-hi? Això seria la fi de la indústria. No, Romeu, vostè ho veu d'una manera romàntica. Una república, a Espanya, vol dir desordre i anarquia. I no vol dir res que la raó diga que s'ha de produir. Jo propose que enviem una comissió a Madrid.
—Jo no hi estic d'acord. A Madrid ara només hi deu haver confusió i gent amb càrrecs que els vénen grans. Ni saben el que faran ni saben governar.
—Sé que els catalans n'hi envien una, de comissió.
—Siguem realistes, i no ens deixem encegar per l'orgull: els catalans pinten alguna cosa a Madrid. Nosaltres, no.
—Jo proposaria una reunió urgent amb Pelletes, i d'ell, de cap al marquès d'Albaida.
—Jo m'esperaria. Són ells els que volen saber quina actitud adoptem nosaltres. Hui governa un, demà un altre. Nosaltres som, però, la saba que fa moure els governs. Que vinguen ells a nosaltres. Si saben que tenim por, ens imposaran les pitjors condicions.
—Però bé que ho saben, que tenim por...!
—Ells han de fer una homenada, i donar peixet a les masses. Els han promès llibertat, els han dit que ara qui governa és el poble, i això les masses no ho entenen; creuran que hem de repartir la fàbrica. I els il·luminats els excitaran.
—Jo crec que hem de mostrar una actitud forta: seguir la vida normal. Si es poden evitar conflictes, millor. I si no, que vagen a la República a demanar la setmanada!
—Jo no vull ser impopular en estos moments. Estic pensant que demà faig un dinar a la fàbrica, i jo seré el primer que brindarà per la República.
—Però tu estàs bé del cap? Ni ho intentes! Primer perquè el règim pot canviar. Isabel II tornarà. I no m'agradaria fer ara actes imprudents. I segon perquè un convit ara els obrers te l'escopirien a la cara.
—Vostè no em coneix a mi! A mi no em passa com a vostè, que els obrers li giren la cara!
—Que no? Ja te la giraran! Vostè, Romeu, que s'entén molt amb els seus, què hi pensa fer?
—Jo? No res. Demà obriré la fàbrica. Miraré d'estar present sense que es note massa, faré cara riallera, però com sempre. Mire, jo vaig nàixer l'any d'Espartero. Així que vaig viure anys d'això que en diuen llibertat. I recorde perfectament la Vicalvarada i el que en aquell moment en digueren «era de llibertat». He passat la Gloriosa. No puc recordar, en canvi, la revolució de Pantaleón Boné...
—L'afusellaren a Alacant.
—Sí, ja ho sé, però era massa menut. I ara això. Jo sempre he vist, quan manaven els moderats i quan manaven els progressistes, el meu pare obrir la fàbrica, treballar i fumar-se un puret abans de ficar-se al llit. Quan algú l'ha fet opinar, sempre li he sentit el mateix:
«Això són romanços: nosaltres, a produir». I ara ho faria igual.
—Com està, el senyor Miquel?
—Molt malament. El metge diu que ja no aguantarà molt més. Per això els dic que, demà, vida normal. Ni actes hipòcrites ni reculades. A la fàbrica. Si hi ha aldarulls, es tanquen les portes i el poder decidirà.
Júlia no va acceptar. Ni els dies següents tampoc. Ni va dir una paraula a la mare, ni un mot al promès. De fet, no sabia tampoc per què ho feia, això d'enllaminir-lo i fer-li somriures.
Dissabte, però, va acceptar una cita. Ell li va pregar, amb tot de cauteles, que el buscara al Cercle Industrial. La farien passar ràpidament i serien discrets, que ell els n'hauria parlat.
—I les companyes? Com els dic que me n'he d'anar havent dinat?
Que res, que faria que Rafael l'enviara a un encàrrec. Júlia vivia com en somnis. No tenia temps de sentir por, perquè el cap li anava ple de fantasies. A la mare, ni un mot.
El trajecte, però, de la fàbrica al Cercle Industrial va ser amarg. «Hi vaig d'amagat, com si fóra una donota...» I els talons, en repicar el terra, feien «Josep Romeu, Josep Romeu, Josep Romeu...».
—Per què està tan seriosa?
—Semblem, no ho sé... Una cosa feta d'amagat no pot ser bona.
—No és això el que vostè pensa, Júlia.
Josep Romeu seia, davant la taula, amb les mans posades a dalt del punt del bastó, els genolls separats, a una distància prudent de la xica. Ell també estava disgustat d'aquella entrevista, que no sabia com resoldre. Júlia, però, tenia els cabells arrissats, la cara feta d'ombres i de clarianes. I els ulls... Els ulls de Júlia, espeternegant de jovenesa, i de por, i potser, d'astúcia. I el panteix a les sines, menudes i dures, com fruites.
—Jo no voldria que vostè pensara...
—La senyoreta Cecília l'acabem d'enterrar. No havia d'haver vingut. No sé en què pensava...
—Això és una cosa innocent, Júlia. Un malpensat pot creure que busque qui em distraga en estes hores amargues. Però si vostè sabera com ha sigut la meua vida els últims dos anys! No estàvem junts, em comprèn? Jo no puc trobar-la a faltar, com un home troba a faltar una dona, perquè, si fóra així, en fa dos que m'hauria buscat distracció. I vostè, que és una bona xica, no és una distracció. És que... És que...
Que la volia, va dir a la fi. Que feia mesos que ho portava a dins, que a la nit no dormia, i que veia els ulls de la Júlia, amb les parpelles abaixades, com si fera anar la màquina, i el davantal net com un gesmil, i que li venien suors i malsons. Que no vivia. I que era incapaç de buscar-li el camí de l'infern.
—De l'infern?
—Sí, de l'infern. Perquè sé la meua responsabilitat. I que sabia que festejava, amb un obrer. Que la carregaria de fills, de malhumors, d'ombres a la vellesa. Quan li va dir clarament que la volia i que la cosa era per a casar-se, no amb intencions torçades, Júlia va ser capaç de mirar-se'l un moment, com una xicota, no com una obrera: era gras, i vell i lleig, i suat i tibat. Era un vell, que respirava de pressa davant una xica de díhuit anys, de cintura prima i galtes roges. I ulls fondos i foscos.
—El promès...
—A mi no m'ha tocat mai cap home. Només mon pare, i tenia cinc anys.
Josep Romeu va tindre la temptació de donar-li el que demanara. De donar-li-ho tot. I posseir-la. Però era prudent. Els pèls del ventre se li eriçaven, mirant el tos de la xica, esquitxat de cabells, amb el monyo enlairat, al cap cot. Les aixelles li suaven i tot de gotetes li brillaven a sobre els llavis.
—Me'n vaig, senyoret.
Júlia s'havia posat dreta. Sentia fàstic per ell i basarda per ella. Intuïa que podia demanar. I que s'hi jugava moltes coses. Però el fàstic. El fàstic li havia endrapat la llengua i el vel del paladar. Hauria vomitat, si no s'arriba a alçar.
—He dit de casar-nos, Júlia.
—Paraules! Vostè es casaria amb mi? No em faça riure!
—No és que la desitge, Júlia. És que se m'ha ficat dins del cervell. És que jo la vull. I no sols com a dona —mirava les sines que pujaven i baixaven.
Júlia estava dreta, els palmells repenjats en la taula de marbre d'aquell reservat.
—No sóc un viciós. No vull abusar. No és això. No és desig...
Aleshores Júlia el va mirar, una altra volta, directament, objectivament. Estava despentinat, caravermell, el pap inflat. «Si això no és desig...!»
Alcoi patia per aquelles dates, quan Miquel Romeu va fer fora de casa la sogra i es va fer càrrec del nen, una sequera terrible. Les sequeres, en un poble atapeït de gent i de cases com Alcoi, són causa segura d'epidèmia, despatxaments i problemes. Per això va frenar la importació de la Jacquart. Cap al 49, la crisi econòmica va ensorrar moltes famílies i va fer tancar moltes fàbriques i infinitat de tallers.
Doncs ni la sequera, ni la crisi, ni els motins contra les màquines van poder fer res contra les dues dotzenes de fabricants que estaven decidits, des de feia una dècada, a modernitzar la indústria. Tant és així que el 1850, quan encara no s'havien aturat les calamitats, tres industrials, entre ells i al capdavant Miquel Romeu, van aconseguir portar el fus mecànic i arraconar el fus manual, amb tanta fortuna que en molt poc temps no quedava cap fàbrica antiga en tot Alcoi. Ell mateix va unir a aquesta operació una altra: tota una nau de màquines de filar lli.
Tot i això, la producció creixia i Alcoi estava mal comunicat pertot arreu. Ell va ser dels qui van propiciar la necessitat d'unes comunicacions estables. L'any 58 ja es van establir serveis regulars de diligències, però era una solució a mitges. Calia més, molt més. Els empresaris alcoians tenien múltiples reunions i societats, que els permetien d'unir esforços. L'any 60 ja es van aconseguir unes comunicacions, amb la comarca, a través de Cocentaina; amb València, a través de Xàtiva, i amb la resta del món a través d'Alacant. Un sistema de ponts permetia aquest miracle, sobretot a sobre del perillós barranc de la Batalla, que aïllava Alcoi d'Alacant. Una febre constructora va amarar la vila. Hi van arribar enginyers, tècnics, obrers de totes les especialitats. Hi va haver faena per a tothom. I els batans, les llanes i els llins arribaven ara a tot arreu.