Edicions 62 - 0 -
LES QUATRE RAMBLES (fragment)
Des del teatre del Liceu fins al de Santa Creu, hi corre la Rambla que en diuen del Mig, i no hi ha tal mig ni tal haca: però ja està dit així i no hi ha com dir-ho així per a entendre-ho.
Allò és el centre de la cultura barcelonina. De tal modo és característic aquell tros, que els capellans i els camalluents no es fan estranyar en cap carrer de Barcelona, i, posats allí a passejar, es converteixen en gent inverossímil que sembla que ha errat el camí.
Els vestits que allí s'usen, no tenen la senzilla elegància dels de la Rambla de les Flors, ni l'austeritat solemne que convé a la dels Capellans, ni l'amanerament i poc garbo dels que tapen les camalluentes; mostren més estudi, més coneixement de l'art de vestir-se, més riquesa, més aficions mundanes, més refinament de gust.
Allí hi ha cadires i poltrones per a seure; tot són modistes, venedors de diaris, cafès, perfumeries, fondes, guanteries, gravats, retrats. En una paraula: allí està compendiat el bo i millor de la capital. Fins l'editor d'aquest periòdic hi té una botiga de llibres.
I com en aquest món cada cosa està feta per a una cosa corresponent i les lleis universals les atrauen i harmonitzen, a la Rambla del Mig acudeixen totes les vanitats, tots els notables, totes les persones que estimen la civilització, admetent-la amb tots els avantatges i defectes: les belles arts, el luxe, l'ostentació, la frivolitat i, en una paraula, tots els fills de l'ociositat i de la riquesa.
Tan pròpia és aquella esfera del poeta, que en el front porta el porvenir de la humanitat (sàpiga o no revelar-lo), com del ballarí de teatre, que a puntades de peu fa bullir l'olla, mentre li fan el llit a l'hospital.
No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mònica més tretxo que el que ocupa la ridícula fatxada del teatre de Santa Creu; però en tan breu espai s'hi troba una transformació especialíssima.
Atxacosos, soldats i nyinyeres (¿com se deu dir niñeras en català?) componen el públic d'aquell siti, i observin amb quina discreció elimino d'aquest públic la gent més pública que el freqüenta!
La paret de la Drassana, els canons de la porta del Banc i la vista de Montjuïc, influeixen no poc que aquell tros soldadegi, i (aquí de la llei d'atracció) és punt que pot dir-se axiomàtic que, si en un desert s'hi planta una nyinyera, al cap del mes hi neix un soldat; així com, si tanqueu ben bé un soldat en qualsevol siti, en girar el cap ja hi trobareu a la vora seu una nyinyera amb criatura i tot. La llei d'aqueix fenomen natural no és coneguda; però el fenomen existeix i no és dels que menys contribueixen a fer admirar la sabiduria del qui féu el món.