Fundació Valvi/CCG Edicions (Girona), 2010
Tot això és bonic, extremadament bonic: el mar i la muntanya. Es comprèn i és justa la fama de les cales. Sa Riera, amb les Medes lluny, blavoses, grises, morades, segons l'hora; vistes des de la platja estant o bé des de l'ermita de Sant Ramon, a 1'extrem més alt de Begur, des d'on es domina una gran estesa de mar i de torres, amb la desembocadura del Ter i els verdosos arrossars. Ahir vespre, un vespre ventós —no sé de quin vent, car aquest aspecte diguem-ne científic de la cosa, se m'escapa—, la vista des de Sant Ramon, amb núvols en els termes pròxims i totes les coses netes, retallades, els colors brunyits, cada verd, cada blau, cada groc precisos i un darrer fons, pàl·lid, on fulgia com un diamant l'estel vespertí, era d'aquelles coses que ja no s'obliden. [...] Hi ha una d'aquestes cases, sobretot, amb un fanalet al porxo d'entrada al fons d'un jardí quadrat que sobretot al vespre es d'una malenconia definitiva. Tot hi sembla adormit en una son sense possible despertar. És un món acabat, enterrat per sempre, del qual sobreviuen només les pedres i els arbres.
El contrast d'aquest esperit romàntic i sentimental amb l'amplitud d'un paisatge amplíssim, net, ventejat, que fa mantenir l'esperit tens i lúcid i la visió permanent del mar amb tot el que significa d'acció i d'aventura; és a dir, aquesta barreja del clàssic i del romàntic, dóna a Begur un encís molt particular. Naturalment, jo em quedo amb l'amplitud i el vent que excita la ment i manté l'esperit alerta, però deixo també, sense donar-m'hi, que l'esperit d'aquest ròssec de vida quasi fantasmal que roda pels àmbits d'aquests vells edificis em toqui just una mica.
Queralbs, 24-VIII-1952
No cregui, estimat Riba, que perquè em vegi poc per casa seva, el tingui per oblidat; res d'això. Ben sovint hi penso, però em cal distribuir el meu temps si, fora de la feina quotidiana, vull aprofitar una mica en l'ordre literari, llegint, estudiant o escrivint, quan m'és donat de fer-ho, que els dies, les setmanes i el mesos em passen volant. No deixo, però, de treballar en poesia encara que molt lentament, i ara inclús en prosa. Això últim, però, li dic confidencialment. És tot just un començ de cosa que ha nascut i va fent-se per una interna necessitat, i no voldria que transcendís encara a ningú. Ja se sabrà, si s'ho val, quan sigui hora. Aquests dies, ací a Caralps, on passem una setmana amb la Teresa, convidats per l'amic Gomà, a qui em penso que vostè coneix, he pogut en hores de pluja, aïllat del món en una rústica, petita cambra de sostre baix, amb finestra encarada a grans muntanyes encatifades d'humida verdor i ara desdibuixades per la boira, concentrar-me i escriure una part d'aquesta narració. Ho faig amb una gran lentitud, procurant el màxim rigor: ni una sola paraula no hi ha d'haver en una obra lideraria que no hi sigui per necessitat.
En el silenci i penombra d'aquesta sala de lectura on estic sol, en una de les petites saletes annexes a la principal, s'hi està molt agradablement. Pels finestrals que donen al jardí veig ombres i algun tros de cel blanquinós on es dibuixen branques i fulles. El jardí està una mica abandonat ara però quan jo era petit hi havia un trapezi que feia les nostres delícies. Més tard el que em plaïa del jardí era un pontet que hi ha sobre un petit llac amb peixos vermells i daurats. Voregen aquest llac algunes canyes molt boniques i era un ambient molt poètic. No recordo però de cap estona especialment dolça que pugui associar al jardí. Més aviat els llibres, la disposició dels armaris, un vague record de lectures començades o desitjades o de revistes fullejades aquí: D'Ací i d'Alla, l'Illustration... i la llibertat d'aquells estius, és el que sento una mica entre aquestes parets. M'hi passaria les hores escrivint, com ara faig, o tancant els ulls tot fullejant lentament alguna d'aquelles revistes. A les vuit tanquen i aleshores faré una passejada.
Vaig tornar a veure l'esfera del rellotge del campanar que tantes vegades mirava de vespre per veure si feia tard després de tornar en bicicleta de la Gorga d'en Vilà, on ens banyàvem. [...]
Vaig fer visites "galants" a les noies que havia conegut. la més bonica, i que encara ho és, i que en vaig estar enamoriscat als 16 anys, és vídua des de en fa quatre. Encara podríem jugar a cartes a la galeria, amb les persianes baixades. No dic fer el rei i la reina, que ja no estic per aquestes coses.
Santa Coloma de Farners, fa molts anys
El campanar quadrat i les escales de pedra.
Puja-les de memòria: porten a l'església
dels capellans alats i caçadors de llebres.
Mossèn Benet i Mossèn Piu no criden;
amb blaus ulls i cotó fluix em miren.
La veu pastosa el rector, de vespre,
és una coca de Farners, de festa.
La posta baixa per la carretera
de Sant Hilari, blava de muntanyes,
s'atura al bosc tot estremit, es banya
nua a la gorga d'en Vilà, l'abraço
blau negre fosc sentint esgarrifances
d'amor i d'horabaixa.
Les bicicletes roden cap al poble. Sento
flaires de bosc, l'esfera del rellotge
del campanar marca ja l'hora trista
del dia mort.
S'apaga la infantesa.