En un món en què les presons són, majoritàriament, estructures extenses i horitzontals, el Centre Penitenciari de la Comella era una excepció remarcable: un edifici vertical, enganxat al vessant de la muntanya, ple d’escales, rampes i ascensors. La rumorologia deia que, abans de ser convertida en l’única presó del Principat, la Comella havia estat projectada i construïda com a hotel de luxe. Ja et fotran. L’Hotel Comella era el nostre particular Alcatraz pirinenc: ningú no havia aconseguit fugar-se’n. Potser perquè tampoc no ho havien provat: allà dins diu que s’hi menjava prou bé, l’assistència mèdica de qualitat estava garantida i no s’estalviava en calefacció. Per què exposar-se als riscos de la llibertat, una condició existencial incòmoda, sens dubte sobrevalorada? Els delinqüents andorrans (i els delinqüents residents i passavolants també) eren uns reus resignats i acomodaticis, que no posaven problemes i esperaven gairebé sense piular l’acompliment de la pena.

A l’entrada vam superar amb èxit els controls de seguretat. Érem de la casa, naturalment, ens coneixien i no van fer preguntes sobre els motius de la nostra visita que, si més no, jo no hauria sabut pas respondre. Pel camí, l’Eva havia trucat a l’Esteve Serra, el director de la presó, que ens esperava a l’entrada del mòdul de preventius. El vaig veure nerviós, visiblement incòmode, amb la veu entretallada.

—Esteve. Gràcies, un cop més —li va dir l’Eva—. Ens hi estarem una estona. T’avisem quan acabem, d’acord?

El director va fer un senyal amb el cap a un dels funcionaris, que va obrir la porta d’una cel·la. Sense dir res més, l’Esteve va girar cua i va marxar.

—Andreu. Entrem.

La vaig agafar pel braç.

—Abans potser que m’expliquis què passa aquí. No t’ho sembla? Com és que l’Esteve fa l’efecte que vingui d’un enterro?

—Ara ho entendràs, Andreu. Una mica de paciència. Passa.

Assegut en un racó de la cel·la hi havia un individu al qual coneixia de vista. Home, caucàsic, vora la cinquantena, vestit amb un xandall negre, barba de tres dies.

—Òscar?

I tant, si el coneixia. No gaire, però sí prou per posar-li nom i cognom, i, si me’l trobava pel carrer, aturar-me un moment a donar-li una mica de conversa social.

L’Òscar Colomé havia fet d’advocat, l’havia tractat fugisserament en el torn d’ofici. El recordava com un professional espavilat, que d’entrada es presentava amb una cuirassa de mala llet però, a l’hora de la veritat, era prou raonable. Després em penso que ho va deixar, perquè durant una temporada li vaig perdre el rastre. Però sí que era ell, i certament no passava per la seva millor època.

—Òscar? —vaig repetir—. Què hi fots, aquí?

L’Eva va respondre en el seu nom.

—És ell a qui busquen. Ahir va contactar amb nosaltres. És l’objectiu. El Víctor era el seu soci. Però l’Òscar és el peix gros. És el que té la informació.