La bogeria

Edicions Proa - 2005 - Barcelona

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Carrer de l'Església (Valls)

La casa, que per al poble conservava encara el nom patrimonial de Torner, era al carrer de l'Església (un carreró estret, tortuós i fosc que feia bai-xada). Només tenia dos pisos i golfa, i son davanter, d'uns vuit metres d'amplada, amb balconada llarga al primer pis i esgrafiats del xviii ja tots negres, no prometia gran cosa. Però menys prometia encara l'entrada, senzillament emblanquinada, amb son cancell de pi sense pintar, tot recremat pels anys i que, en cedir a la nostra empenta, eixordà amb uns gana-ning-gananangs de glòria escandalosos. Com que era cap al tard i l'escala rebia llum de claraboia, era ja bon xic fosca; però, veient que ningú no eixia a rebre'ns, vam tirar cap amunt i —Ave Maria! Ave Maria!— vam cridar en ésser al replà del primer pis. Déu te'n darà; no responia ningú. I el pis ens oferia ben franca entrada amb les dues fulles de sa porta obertes de bat a bat. Si hi havia algú a la casa i no havia sentit aquell gananing-gananang, gananing-gana- nang, del cancell, ni les nostres salutacions repetides en escales ascendents de to, calia que fos ben sord d'ambdues orelles. Al vuitè "Ave Maria!", sense comunicar-nos el mòbil de la nostra persistència sinó amb un canvi de mirades, ens vam atrevir a internar-nos per la saleta que se'ns presentava davant.

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Segona passarel·la del passeig de Colom (Barceloneta) (Barcelona)

Aquí enfilàvem el Passeig de Colom, i, poc després d'una lleugera digressió entusiàstica sobre la temperatura deliciosa que feia en aquella hora crepuscular de la tarda entremig de les palmeres i la fresca salabrosa de l'airet de mar, vam tornar a allò d'en Serrallonga per en Giberga, a qui jo veia en perill de les ires d'aquell i com a causa immediata de ses actuals exaltacions.[...]

Al mig del rotllo hi havia un home desencaixat de cara, tot pàl·lid, molt alt, barbut, roig de pèl i grenyós, que, mig espellissat, sense corbata, un barret de palla abonyegat al cap i enlairada al cel la mirada, una mirada esmorteïda, mat com el mateix color de son rostre, aixecava una porra en l'aire, pronunciava mots incoherents interpel·lant algun fantasma que no vèiem, i, de sobte, flist-flast!, repartia garrotada a dreta i es­querra, aixecant la gran cridòria, fent xiular l'aire mateix. La multitud celebrava llavors amb rialla imbècil i escandalosa la traça amb què havia sabut salvar-se d'aquelles garrotades de cec eixamplant ràpidament el rotllo en què tenia tancat el boig i que no es passaven dos segons que no tornés a estrènyer per veure com els més insolents s'atrevien a trencar les oracions de l'infeliç, qui estirant-li l'americana, qui pessigant-li una cuixa, qui tirant-li fang al barret o burxant-lo amb un bastó.

Quan vam descobrir que la víctima d'aquells salvatges era el pobre Serrallonga, el primer impuls nostre fou d'empaitar a tothom a garrotada seca, i no de cec, no, sinó ben de dret i al mig del cap, per si amb l'espurna del cop els enceníem la llum de la consciència, que tan apagada tenien. Jo, amb no tanta sang freda com l'Armengol, crec que vaig brandar el bastó i tot damunt d'algú; però el meu amic m'advertí del perill que corríem, i, seguint son consell, vaig eixir a despertar un parell de municipals que, més avall, badaven, com de costum, ensems que ell es dava manya a pescar algun cotxe buit al pas. En el mateix passeig teníem una casa de socors, allà ens vam endur el malalt, fent córrer l'escamot de salvatges, que enrondà el cotxe xiulant, rient, tirant-nos alguna pela de taronja, no sabent renunciar encara a sa presa.

Bé el vam mirar, en això, al boig, pel camí! Be el cridàvem per son nom, i el contemplàvem amb somrís manyagós, i li tocàvem la mà amb dolçor, i sol·licitàvem sa atenció per tots els mitjans suaus que se'ns ocorrien!... Tot inútil: com si fos sord, com si fos cec. Aquella mirada esbarriada, divagadora, es travessà amb la nostra sols un cop en son curs fluctuant i misteriós de la terra al cel. Es veia ben bé que l'home havia perdut el record, la noció de sa existència, la facultat perceptiva de la vida exterior; que era sord i cec a ella, com si se li hagués escapat l'ànima i anessin, els transmissors d'aquesta, moguts per un rodatge desenfrenat. Quina cosa més trista, més misteriosa, més punyent, Déu meu!

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Cafè de les Delícies (La Rembla) (Barcelona)

—Saps on podríem passar la vetlla? Al Cafè de les Delícies. Sé que hi torna anar en Daniel Serrallonga, a qui desitges conèixer, i, si hi és, te'l presentaré. Només et demano que, si en diu alguna, t'aguantis el riure i el deixis per a mi, que amb mi no s'enfada. Jo me'l camelo, com ara diuen, i ell no ho coneix.

—Apa, doncs; ja estem anant-hi —vaig fer jo, més content que si em convidés a Romea, on en aquell temps el gran Fontova  em feia plorar de riure.

I... tras, tras, tras... ja no vam parar fins a la rotonda que hi havia al fons d'aquell cafè, llavors un dels millors de Barcelona. Però des de la partió amb la sala d'entrada, on vam parar-nos a guaitar, en Serrallonga no es veia.

—Vatualisto! —va exclamar l'Armengol—. És capaç de ser a jugar!

—Com!, que també juga?

—Uf!, com un taül, si així li apreta.

—Mirem bé, mirem bé —vaig pregar jo, recant-me de perdre la diversió que se m'havia ofert.

I llavors vam anar resseguint el passadís de davant de les columnetes que aguanten la galeria de l'entresòl, fixant-nos detingudament en cada un dels concurrents que hi havia, discutint o llegint diaris, per aquelles taules. Reparant estava que, si abundaven els homes allí aquella vetlla, hi escassejaven les do­nes d'una manera estranya, quan sento que l'Armengol fa, tot d'un plegat, un —Ara! — que va durar cinc segons. Miro, i veig que, trencant de camí, se les emprèn cap a un quídam que, assegut sota la magnífica palmera de cristall tallat del mig de la sala, estava molt capficat en la lectura d'un diari que tenia estès verticalment i a frec de nas, de manera que l'única cosa que jo descobria del lector eren les mans. L'Armengol va parar-se davant seu, i, per dar-li la bona nit a tall d'estudiant i causar-li un ensurt, quina se'n pensa?... ell que li dóna un pinyac ben fort al diari. Però què va haver fet? L'agredit es va estremir de cap a peus com si l'hagués picat l'escorçó. Aquelles mans llargues, nuoses, que jo mirava, es van crispar sobtadament: l'una, l'esquerra, retenint el diari llançat de costat; l'altra agafant com una maça l'ampolla d'aigua que tenia més a prop. I no cal dir que, ensems, tot l'home es va aixecar, tan llarg com era, amb posat amenaçador, esblanqueït de ràbia, amb els ulls fora del cap i els lentes de gairell, cercant l'insolent autor d'aquell pinyac.

—Que dimoni!, com se les pren! —vaig pensar jo corrent-hi per ajudar a evitar l'escàndol. Però encara jo no havia dat ni cinc passos, que ja vaig veure conjurat el perill: l'Armengol s'havia fet perdonar amb aquell somrís simpàtic que sempre ha tingut, i en Serrallonga, desarmat segurament per l'evidència de la bona intenció, recobrava els colors, soltava l'ampolla i s'acontentava amb amenaçar son amic amb un revés més acaronador que altra cosa, acompanyant-lo amb les següents paraules:

—Ara mateix que et pego, ximplet! Poc pensava en tu. Em creia ben be heure-me-les amb algun reaccionari mal educat amb algún neo, mortificat, potser, de veure'm llegir el Gil Blas.