Edicions del Salobre - 2009 - Mallorca
LA TÈRMICA
Temple, oracle!, dits
en trinitat, ¿te'n recordes,
germà?, assenyalen —acusen—, d'aquest inseparable
segment de terra fulminada, la grisor
solar. Vora l'anus del Besòs, en deliciosa,
gràcil diarrea, amb què s'expressa i desferma
el corrent d'aire, guia
del flux dispensador d'olis
de diversa consistència, on suren els fruits secs
dels cagallons, les closques i les llaunes
buides, l'angúnia acumulada, tota
la vianda del purgatori guanyat
a sospirs, recuita, servida a taula, però abans
transportada a peu, oh l'ull de poll redemptor!, oh
les llagues expansives als talons!, pe perpetu
caminant del pla inclinat, també
cercle viciós o miracle, el cercle
de la fatalitat urbana. Així és com
la reacció química —la substanciació de l'alè
fètid— s'ha sublimat al capdavall en columnes
bessones, l'ídol tri i impàvid, simètrics
fal·lus erectes violant la humitat escalfeïda (a l'hivern
serà vagina frígida i estreta, canal
de ventades orgàsmiques), eixos
de la rotació del moscam, allò
no net ni constatable, picotes!, els turmells
engrillonats, la Barcelona al terme
de la maternitat, mare i filla
del primogènit bíblic, el Residu, conjunt
de molècules cilíndricament humanes, avui, però,
germà, només avui, dia
dels meus records, dia
clar, pur com el sol, records
o formigues cames amunt,
articulacions i borrissols amunt, estranya claror!,
amunt fins al sexe, el meu sexe
i el del sol, més alt que jo,
o de la nit, molt més alta que el sol.
VI
SANT ADRIÀ ÉS TRIST (fragment)
Sant Adrià és trist, germà, és l'estret i trist,
el malformat d'una tristesa llargaruda
paral·lela al riu, que se li ajeu al costat per adormir-se
cargolat a la fredor del serpent que li fa d'espinada;
cada vèrtebra articula el joc del nervi
amb la medul·la borbollejant
de sabons i pixats, fastos en homenatge
a les parets laterals, els marges receptors: en un punt
d'aquest flanc, pujant a mà dreta,
tu obries els ulls a la mitjanit. La gairebé nul·la
claror perceptible davalla
d'un cel miraculós, tres mesos després ja es despenjarà
d'una branca florida d'ametller, però sempre
ens troba desprevinguts, ens angunieja
l'embolcall de caramels humans, la suor del sucre
se'ns enganxa al pensament nu, i de retruc ens ofèn la pau
críptica del cervell: no hi ha ningú, enlloc
no hi havia cap escala
per baixar fins a nosaltres. I aquella celístia magra,
plom desfet a la primera tassa de llet, cau
en viatge d'anada, pluja i maledicció, com l'àngel rebel
damunt la corba abdominal, el néixer
i haver de caminar. O potser
són els nostres ulls projectors, dissenyats
per a l'esbalaïment, els qui s'enfilen
fins a la mà lluminosa,
una mà bondadosa i buida.
La claror pot oferir roses blanques, gràvides de pardals,
en una irrupció voluptuosa. També pot ser
el contrari: fer venir el gris, la malaltia
o grisor bàsica del blanc
i la humitat, transpiració de les llavors madures, vinguda
d'aire del nord-est, a vosaltres vent en canal
portador d'agulles i mosquits i fumeres
àcides, agulles injectables, repòs i hidracides
de l'àcid isonicotínic. Al vespre passegem el gos, també
gratem molses i recollim espigues i trèvols
o roselles, tot ben amanit
amb els bacteris, safata curulla, mostrari
de pigments, en realitat bacils: floria la tuberculosi
a la gibrelleta plena de sang, primavera
a glops, aquella hemoptisi
feia gust de xocolata desfeta amb pebre vermell
—dèiem, rèiem, per agafar franquesa
amb la Seca; ella s'hi avení, a la pietat, s'empassà
les pastilles i marxà a la casa dels veïns—, Prims
i febrosencs, sobretot luciferins, esgarriats al poble
trist i llargarut, la nostra salvació la portaria
el vent del nord-est, com la respiració d'un cel
que no ens deixava entrar: encara no, encara no, feia
entre clars i núvols, entre tos i tos.