Obra Social i Cultural Sa Nostra (Palma), 1997
A Miquel Àngel Riera, in memoriam
No és perquè l'hagis escollit,
que aquesta nit t'envolta, fonda
sota el vent i encesa d'auguris;
ni mai sabràs per on s'acosta
la cançó que escriuen les ales
mentre vulguis ser tu qui triï
l'estrella. Tomba't sota els astres
i deixa't conduir de lluny,
calladament, per ella. Néixer
de nou amb el dia és morir
quan ella et pren en braços. Viure
no és més que abandonar-te al seu
camí, secret darrere el sol
gelós que t'abassega. Creure
tan sols és esperar els seus llavis
com a la mar constant i plàcida
la platja lliura cada gra d'arena.
Record de Miamar
A Miquel Àngel Riera
En les tardors de totes les Venècies
i al gris de l'horabaixa percudit
per barques, peixos i aus de Miamar,
sempre hi haurà un ressò de qui es rebel·la,
perquè és mortal, contra els inaccessibles
déus eviterns.
Serà en l'adolescent
que solitari abasta un nou plaer
incontenible o en l'home que al crepuscle
tot l'univers estima des dels altres.
En qui combat el temps amb mots serà
trets de la terra nostra i, lentament,
en fa bellesa: benaventurances
noves, paràboles eternes d'éssers
finits. Serà en aquell qui tem del cos
el decadent anar cap a la Nit.
Serà al Centaure, a l'Àngel, al Llop-Home...
Tota la llum des d'ara caurà plena
de bells records de dies ja perduts.
Enyorarem en va els blaus compartits,
ara ocres suaus d'unes marcides hores.
Amic llunyà, endins dels mots per sempre
et cercarem, tot defugint l'adéu
definitiu fins l'endemà de mai.
Juliol-setembre de 1996.
Salvar-se, rabiosament humà, en la paraula
(Miquel Àngel Riera)
Molt prest clissares
del món les desventures.
Però saberes
descobrir per als altres
les coses adorables.
Enmig del drama,
empres l'eina-paraula.
Obres mirandes
per on la llum penetra
escampant la boirassa.
Prens de la vida,
el que la vida dóna:
dolor i joia,
la cosa més humana,
la bellesa de l'home.
L'home perible
que, des del cos, estima.
No vana torre
ensuperbida i closa:
uns quants pams de misteri.
Tardor
En memòria de Miquel Àngel Riera
Quan la tardor comença i tu no acotes
l'esquena per encendre foc, amb rels
i caramutxes, t'he pensat. Defora,
el vent se'n duu la fullaraca, núvols
lilosos, que no deixen ni un principi
d'amor a les ninetes; i als camins
que vénen de la mar, les olivardes
han florit de bell nou, com a perenne
passió de tribut i cels d'octubre.
Sovint vares descriure aquesta força
pagana del misteri i la bellesa,
als teus poemes. Ara, a qualque oasi
en blanc i negre de l'eternitat,
mentre assoleixes tota l'harmonia
de la lluna creixent o del silenci,
ja saps que no hi ha déus inaccessibles.