Columna Edicions (Barcelona), 2020
A l'altra ribera hi ha un poblet, Fígols de nom, que queda una mica enlairat. Ens aturem davant de l'església, que està apartada de les cases, com és norma en molts llocs de la muntanya, i se'm fa estrany que les aixequin tan lluny, com si els indígenes no volguessin que Déu i els seus ministres es barregessin amb la gent.
-Sant Víctor -diu el monjo, que s'ho ensuma-. Ai, sant Víctor. Prega per nosaltres.
Ningú no vol ser el primer a entrar. Sigui el que sigui el que hi ha a dins, ja sabem que no serà un espectacle agradable. El monjo se senya, respira fondo, entra, i nosaltres el seguim. L'interior està en penombra, il·luminat només per la claror escassa que s'introdueix per la porta i per les finestres estretes, amb prou feines espitlleres, de l'absis i les capelles. Ens costa uns segons acostumar-nos a la foscor.
Però els distingim de seguida. Disset soldats asseguts als bancs. Immòbils, tots en la mateixa postura, amb les mans entrellaçades damunt del pit. Morts, naturalment, perquè aquella quietud extrema no és pròpia de criatures vives. L'Osinalde encén les espelmes d'un canelobre de braços amb la flama d'una llàntia d'oli que crema a la sagristia.Tenen tots els ulls tancats. Si no fos que han
lliurat l'ànima, hom diria que són devots molt devots pregant en silenci. El pare Cebriå s'acosta als que seuen a la primera fila. Fixant-nos-hi bé, és perceptible una línia fina, com un filet, que els baixa pel front, pel nas, per la boca, pel mentó.
-Algú els ha tocat? -pregunta el pare Cebrià.
I qui s'hi hauria atrevit? Els soldats que ens han acompanyat, i que són els mateixos que els han trobat la tarda del dia abans, fan que no amb el cap: no els
haurien tustat ni amb un bastó. El pare Cebrià posa amb delicadesa la mà a l'espatlla esquerra del que té més a prop. Per l'uniforme, ha de ser l'oficial de més rang al càrrec de la plaça d'Organyà. Així que el toca, el cos se separa en dues meitats, perfectament simètriques: la dreta, en estar repenjada contra un company, gairebé no es mou de lloc, tot i que podria haver provocat una caiguda en cadena, com fan les fitxes de dòmino. Però la part esquerra, en canvi, comença a desenganxar-se per la closca, continua per la cara, deixa el cervell a la vista, baixa pel coll. Al pit, on el tall que s'obre fa caure els dits, com salsitxes secallones. El difunt du un anell d'or, que rodola pel terra fins que topa amb la punta de la bota, i el recullo. Està calent.Veiem com se separa en dues meitats: l'espinada, l'abdomen, l'estómac, el ventre amb el budellam. Penis i testicles, també, que són al mig del pas de la línia. En queden dues seccions longitudinals com mai no han pogut veure els estudiants de medicina, perquè les vísceres afectades pel tall no s'escampen, sinó que romanen al seu lloc, com segellades per un vernís invisible. I sense ni una gota de sang. El rostre de l'Osinalde, que en la nostra associació d'argonautes hauria de ser, en teoria, el més avesat a les disseccions anatòmiques, es torna de color verd pàl·lid, i ell té el detall d'asseure's a terra abans de perdre els sentits.
-Sí que la farem dreta, la paret, els collons del Pare Sant –es queixa el pare Cebrià, en veure'l estès-. Torneu-me'l a la vida, va.
Arribem que és negra nit: el santuari se'ns apareix com una massa fosca, un pèl sinistra, un conjunt d'edificis més grans del que hom pot imaginar allà. Davant del portal el monjo crida que ens obrin per l'amor de Déu, que som pelegrins que busquem repòs, un plat de sopes i un llit ben parat. Al cap d'una llarga espera, que em fa pensar que no hi ha ningú a dins, un fàmul geperut -o em sembla que és un geperudet, potser perquè m'esperava que ho fos- obre els tres panys, tres, que protegeixen l'accés; fa lliscar, tot esbufegant, la biga que trava la porta; ens deixa pas lliure al pati, i s'endú les mules a la cort, sense dir-nos paraula. Estem morts de cansament i ens arrosseguem com podem fins a l'hostatgeria, on ens acomoda el pare Cebrià, que no es vol allitar. Que al llit s'hi moren, s'exclama, i ell té feina, té feina, té molta feina, més que moltíssima feina, una missió, una missió sagrada, diu, i desapareix passadís enllà, acompanyat per la resplendor tremolosa d'una llàntia que ens el converteix en un espectre que arrossega un sudari negre.
Després de rodar per les plantes de dalt, de treure el cap per galeries desertes i de travessar una placeta amb una font, entro a l'església per una porta lateral. Hi ha només un parell de ciris encesos, amb prou feines suficients per il·luminar el retaule monstruós que la presideix, una orgia de talles i cornucòpies i arquitectures daurades que em deixa sense respiració. És el més gran d'aquell gènere que mai he vist, i em sorprèn trobar-lo allà, tan lluny de qualsevol ciutat, que és l'entorn propici per a aquella mena de desplegament artístic. Qui l'ha pagat?
I com és possible que hagi estat respectat pels francesos, que, segons ens diu el monjo, van assaltar el santuari fa vint-i-cinc o trenta anys? És ben estrany: si jo hagués estat un soldat de Napoleó, descregut o directament ateu, sens dubte hi hauria calat foc, encara que només fos per la satisfacció de veure com les flames llepaven les imatges, les feien resplendir encara més, i els donaven una il·lusió de moviment abans de convertir-se en una muntanya de brases i carbons.
M'assec en un dels bancs, fascinat per l'espectacle que se m'obre al davant. Intento desxifiar les històries que l'artista em proposa. Costa trobar-les, perquè les motllures, els entaulaments i les petxines que les emmarquen són tan obsessives que gairebé ofega el relat que vol explicar-nos. Però sí: al centre del retaule hi ha un plafó on es representen les figures d'uns pastorets d'ovelles i la Mare de Déu que se'ls apareix, una escena dominada per uns querubíns enriolats, de galtes vermelles, que s'ho miren des de dalt d'un núvol.Tot lliga: sense saber res de la història del lloc, és evident que allà mateix hi ha hagut una invenció. Una aparició com les de tota la vida, no especialment original, però sempre efectiva. Maria, la Verge, apareguda davant d'uns pastors innocents, en circumstàncies carregades de misteri.
Al cap de cinc minuts de penosa ascensió fem cap a un replà de la muntanya. Allá hi ha dues grans argolles de ferro, de cinc peus de diàmetre, collades a la roca viva amb unes cadenes gruixudes com un braç. El pas del temps i la duresa del clima les ha rovellat. Una de les anelles està molt deteriorada, però a la segona encara s'hi pot entreveure un relleu: lletres capitals romanes marcades a cops de tascó sobre el metall encara dúctil. Es llegeix prou bé. Ressegueixo les línies amb el tou dels dits, per trobar el traç de les paraules. Em sembla que és un díalecte germànic antic, qui sap si la llengua dels francs, de la qual havia sentit a parlar en un seminari de la Societas Philologica, a Leipzig.
- «In Wazar sang mia liob fonthes odago fram ordes» -m'aventuro a llegir.
- Wazar, Wasser. Liob, Liebe. Potser no és tan dificil.
I goso fer-ne una traducció temptativa, en francès, per a Sabartés, que està astorat: mai no s'havia fixat en l'existència de la inscripció.
-«Per l'amor de l'aigua que canta, des d'avui i per sempre». Diria.
-Aquí no hi diu res -protesta Sabartés-. Són les anelles on Noè va estacar-hi 1'Arca, de quan el Diuvi Universal. Sempre ho he sentit a dir així.
-Hi ha també una signatura -hi afegeixo, sense fer-li cas-. KRLS, que és Karolus sense les vocals. És el monograma de l'emperador.
De Carlemany. D'això sí que n'estic segur. He llegit en algun lloc que va ser l'emperador qui va fer fora els moros d'Andorra. No és estrany que n'hagués volgut deixar marca. Així ho feien els antics: assenyalar amb monuments els llocs per on havien passat, en perenne memòria de les seves gestes