(Barcelona), 1920
Fou un temps que aquesta terra
presa de la tirania,
es trobava en l'agonia
després d'una trista guerra.
Un dia, un home de cor
volgué borrar tal agravi;
fou de la família l'avi,
tenia a la pàtria amor;
però vençut, perseguit,
fins a son cap posat preu,
auxili per mor de Déu
vingué a demanar una nit.
Aquí una viuda vivia
amb sa filla, el va emparar,
secret li varen jurar;
mes no va faltar un espia.
Presa la dona, digué
la justícia : -Tu diràs
on és, o morta seràs:
i ella respongué: -No ho sé.-
I tot un mes, cada dia,
els tirans l'atormentaven,
i si: -On és?-li preguntaven,
ella : -No ho sé,-responia.
Fins que una nit, negra nit!
Per entre els núvols la lluna,
com volent-la menos bruna,
llançava un raig comprimit,
i a sa claror, brillejaven
els canons de cent fusells
que, serena, entre mig d'ells,
la viuda del mas portaven.
Caminant, plena de fe,
dret al suplici marxava
mentres un Crist li ensenyava
un frare de la Mercè,
i així anaven, poc a poc,
el frare, sempre auxiliant-la,
el quefe, en va preguntant-la,
ans de manar fer-li foc :
i ella, amb somrís del qui estranya
que així la vulguin commoure,
mostrava un cor més de roure
que els roures de la muntanya.
De cop, la tropa s'atura;
es forma el quadro al moment;
pregunta el quefe, impacient;
sa constància encara dura,
i, en lo punt en què perilla
de «foc» senti's la veu clara,
d'horror fa un xiscle la mare;
perquè al davant veu sa filla.
-Digau on és, mare! -No.
-Em voleu, doncs, orfe? -Sí.
-Per Déu, parleu! -No ho vull dir.
-Qui, doncs, m'empara! -Al cel, jo.
I mentre així responia,
i la filla es desmaiava,
i, resant, s'agenollava
la viuda de la masia,
signava el frare a la glòria,
manava el quefe fer foc,
resava ella poc a poc...
i els vells fineixen la història
dient que, quan del campanar,
com si toquessin a morts,
varen ressonar en els cors
les deu, que varen comptar,
la lluna, eixint platejada,
va mostrar-los a prop seu
una filla desmaiada,
i una mare fusellada
allà on avui hi ha la creu!