Edicions de l’Eixample (Barcelona), 1992
Poques iglésies hi ha a Barcelona, i en particular aleshores, en què no s'havia ni tan sols pensat en fer l'actual restauració, com l'antiquíssima de Sant Pere, per a recloure l'esperit davall d'aquella aclaparadora nau de pedra llisa i negra, i molt més en aquella hora matinal en què els temples, sense funcions i sense el moviment de la concurrència que més tard hi acudeix, se presenten amb tota sa austera severitat. Ben ferma en sos propòsits, l'Antonieta obrí la porta, prengué l'aigua beneita i es trobà completament a les fosques. La naixenta claror del sol no arribava pas a trencar la boirosa negror d'aquella iglésia sense finestrals; per lo que, a l'entrar-hi, sols vegé les llengüetes d'or dels dos ciris de l'altar major, essent precís avançar un tros endins per a què sos ulls, ja un xic acostumats a les tenebres, comencessin a distingir la taca blanca de la casulla del sacerdot i el roquet de l'escolà, los llargs graons del presbiteri, l'encontorn dels ennegrits altars, los rengles de cadires i la silueta de les comptades persones que, amb trajos tan foscos com tot lo que les rodejava, oïen devotament aquella missa matinal.
En l'espai dels terrenos que avui ocupen, a l'esquerra del passeig de Gracia, les cases situades entre els carrers de València i de Mallorca, per l'estiu de 1860 hi havia instal·lats los jardins de l'Euterpe, a on los coros d'en Clavé, després d'haver fet sa aparició com a humil estudiantina en lo carnestoltes de 1847, se trobaven al ple d'aquell esclat de gloriosos èxits que fonamentaren, a mitjans del passat segle, la regeneració artística-musical de Catalunya.
Sens donar-se compte de lo que sentia, però fruint l'encís d'aquella novetat, la gent treballadora invadia els balls corejats que en dit local s'hi donaven les tardes i vespres dels dies festius; mentres que les classes acomodades, malgrat un cert recel o sorpresa, que no sabien acabar de definir, envers aquell fadrí torner que, sense mestres ni estudis de cap mena, havia realisat la grandiosa obra de posar les magnificències de l'art a l'alcanç del poble, captivats per la força sobrehumana de tot lo que porta en si la creadora flama del geni, concorrien assíduament als concerts que es donaven tots los dijous de vuit a dotze de la nit i en los dematins d'algunes festivitats com la de Sant Joan, Sant Pere, Assumpció i altres per l'estil.
A pesar dels pocs recursos pecuniaris de què podia disposar un aplec d'obrers, l'artística intuïció d'en Clavé va sapiguer treure un extraordinari partit del lloc a on se donaven les audicions. Era aquest un grandiós jardí en lo que, avançant per entremig de bonics caminals d'acàcies, s'hi trobava el cafè i un petit edifici destinat a l'administració; i, envers la part dreta, una hermosa extensió de frondoses arbredes que en les nits de festa apareixien il·luminades amb centenars de gotets de tots colors. Escampades en aquell espai i resseguides per la mateixa encesa, s'hi aixecaven dues construccions en forma de casetes suïsses i una bonica glorieta de canyes per la que s'hi enfilaven gessamins i lligaboscos, i en quin centre s'hi destacava l'estàtua de la deessa Euterpe, obra del llavors desconegut i després celebrat escultor en Jeroni Sunyol. Enclavada quasi al mig d'aquesta part de jardins, hi havia la grandiosa plaça de concerts, la que, profusament il·luminada per aparells de gas i coberta per una immensa vela rodejada d'arcades construïdes amb encanyissats pintats de verd, de les que en penjaven, a estil de llànties, petites cistelles plenes de flors, produïa un conjunt que, amb tot i el major acopi d'elements de tota classe amb què des d'aquella època ha comptat Barcelona, no se n'ha tornat a veure cap altre. Al fons d'aquesta gran àrea, seguint la línia del círcol, s'hi aixecava el tablado de fusta d'uns quinze metres de llarg per tres d'ample, a on, col·locats de peu dret davant de l'orquestra, lo coro, compost d'una cinquantena d'obrers quina física aspresa contrastava amb lo foc de la idealitat que es reflexava en sos ulls, confonent ses veus en una sola vibració, entonava amb sorprendent ajust —ja que tal volta no arribaven a mitja dotzena els que sabien de nota— aquell enfilall d'inspirades composicions musicals que, trencant l'amanerament de motllos forasters, vestides amb les gales d'una admirable originalitat, penetraven dretament al cor; perquè cantaven les típiques belleses de la terra catalana i els bèl·lics heroismes dels seus fills; perquè en la dolcesa de ses notes hi vibrava el sentiment dels nostres oblidats cants populars; perquè, sens que ningú se'n donés compte, per entremig d'aquell ambient de veritable emoció artística hi resplendia l'aubada del nostre gloriós renaixement...