Ajuntament (La Selva del Camp), 1995
A la Moixera hi havia el casino dels senyors. S'hi reunien els menestrals, els propietaris rurals desvagats, els pagesos que no volien ésser de la Societat de Pagesos, o que, si n'eren, no hi anaven perquè tenien vel·leïtats de senyorejar. Naturalment, no hi mancaven els dos metges, els dos apotecaris, el veterinari, ni ningú del poble que tingués una mica de prestigi i d'autoritat.
Feia temps que havien esdevingut amos del govern del casino un grup de trapelles, la major part d'ells concos, entre els quals figuraven alguns propietaris rics, alguns menestrals benestants, part de les autoritats, amb el secretari Josep Arbolí, i quatre o cinc que ells mateixos es deien els "intel·lectuals".
Tots plegats havien volgut elevar la categoria del casino i li havien donat el nom d'Ateneu. L'ateneu El llorer, al dir d'ells, havia d'adquirir un gran llustre sota llur direcció. Damunt la porta d'una cambreta tocant a la secretaria clavaren un rètol de metall emporcellanat que deia Biblioteca. Les lletres blanques damunt l'esmaltat blau eren un signe de progrés i renovellament. Quatre anys després d'haver penjat el bell rètol, dins la cambreta hi havia un armariet humil i tronat, arreplegat qui sap on, que mai no havia conegut la pintura i als prestatges del qual es morien de tristesa una quarantena de llibres. [...]
Per a una població com la Moixera tenir un ateneu amb biblioteca era un motiu d'orgull. Era el primer que mostraven als forasters. Força senyors, força desvagats, no pocs menestrals i tots els moixerins distingits i saberuts de la casa estaven cofois quan podien anar a secretaria a escriure una lletra sobre el paper timbrat que deia Ateneu EL LLORER, enmig d'una corona de fulles de l'arbre secularment sagrat.
L'excel·lència de la casa, però, no era la biblioteca, ni l'espaiosa sala de teatre i ball, ni el gran jardí, tot vorejat de parres, on es donaven les festes d'estiu. El prestigi de l'Ateneu era la taula del mirall. El grup de concos, senyors, menestrals, intel·lectuals i faceciosos que es reunien a l'esmentada taula constituïa la suma de la gràcia, l'enginy, l'alegria, l'autoritat i la intel·ligència de la població. El grup havia esdevingut famós per les seves trapelleries. El poble li donava diversos noms: la "Colla de la gresca", de la "tabola", de la "gatzara", etcètera; però el més generalitzat era el de la "Colla dels concos", perquè, com ja hem dit, la major part dels seus components eren fadrins ben granats alguns dels quals ja vorejaven els quaranta anys.
Durant anys aquesta colla de trempats fou tota una institució que ha deixat rastre al poble. La creà Josep Arbolí, que va presidir-la i inspirar-la sempre. Una bona biblioteca, per als efectes que ell es proposava obtenir, no hauria estat pas mes eficaç.
Cada nit Josep Arbolí presidia la reunió. Solia estar-se arrepapat al banc encoixinat de vellut vermell, amb l'esquena recalcada a la paret. Damunt el cap tenia el gran mirall que ha donat nom a la taula i que els concos han fet famosa. A la nit no s'hi asseia ningú que no fos de la colla. El conserge la feia respectar com la més sagrada de les propietats: la propietat de Josep Arbolí i companys.
Anava passeig amunt, sota les velles acàcies, esbalandrades i corpulentes, que ignoraven les podes, com els arbres d'un bosc. Sant Gabriel s'alçava al fons, ja completament fora del poble, imponent com una catedral. Des d'un turonet domina la contrada. I, annex a l'església, el convent s'eixampla en cossos d'edifici distints. Teulades i teuladetes, terrats i terradets de diferent alçària li donen un aspecte variat i capritxós, amb quelcom de femení, tot i la seva vastedat. És albirador de lluny, turonejant damunt les frondositats de l'hort de les monges, que negreja de tanta verdor. Un mur alt i sòlid circumda el recinte religiós i el separa del segle, com deien a França en temps de Port-Royal. Però església i convent obren llurs portes al passeig, si bé molt cautament.
Ardèvol s'aturà a la placeta de davant l'església, llavors solitària. Els pardals penetraven dins l'atri espaiós a través de les reixes tancades. Llur xerradissa feia un brogit sonor sota la volta de l'atri. Damunt la portalada interior, arran del sostre, les orenetes havien fet nius, i ara començaven a tornar-hi, cridades per l'abril.
Ardèvol romangué embadalit.
Pel portal del mig, el més gran, en arcada —els altres dos són més baixos i plans,– de nois travessaven els barrots de ferro i omplien l'atri de remors sonores, com avui els pardals. Era ahir, d'això. I, per què ara li semblà tan lluny?
Alçà l'esguard. Sant Gabriel era al seu nínxol de pedra, damunt l'arcada, amb les ales esteses enfora, convidant als vols impossibles, als delers infinits.
S'assegué al pedrís de la reixa central. Quina reculada d'anys! Les acàcies de la placeta s'adormien en el capvespre quiet. Era l'hora que hi solia estar amb l'amic Reniu, mort en flor. Hi parlaven de les col·legiales. Hi anaven per estar més prop d'elles, a consolar-se de no haver-les pogudes veure a les finestres o bé a recollir llur emoció dels dies feliços que havien rebut lletra, o un senyal llunyà en una fugissera aparició. De tant parlar-li del seu enamorament per Maria Mercè, Reniu també se n'havia enamorat. I després...
Ardèvol palpità. D'allà baix, del fons del passeig, dins la llum capvespral, muntava devers ell la jove i femenina corrua.
Oh, deler renovat! Tornaria a veure Maria Mercè? Sentí renéixer la dolça inquietud d'abans, aquells batecs a la sang. La reconeixeria dins l'hora foscant? I ella, s'adonaria d'ell?
Els tres graons munten arran de la façana de l'església. Porten al vestíbul, humil, emblanquinat de calç. A un costal hi ha un pedrís de rajola. Al fons la porta té una finestreta a la vora. Si algú estira el cordó de seda que penja arran de la porta, una campana sonarà dins, en una llunyania còncava, profunda. Una monja traurà el cap darrera la finestreta. Examinarà de cap a peus la persona que ha trucat, li preguntarà qui és.
Els baixos són amples, ressonants, sota voltes robustes. Amples passadissos menen a d'altres d'igualment grans. Graonades davallen a galeries profundes, com en un metro, però clares de llum diürna i frescal que arriba d'un pati obert, o de l'hort, que verdeja al fons, entre reixes, llunyà. Al capdamunt d'escalinates empinades somriuen raigs de sol que fan clarors violeta sobre les llosanes del replà. Tot és aquietant, reposador. Una sensació de balma clara i fresca us envaeix. Olors de refectori i de cuina neta munten d'una galeria. Passa una monja calçada amb silencis, lleugera, amb un sorollet de claus, de rosaris i de Crist de metall, penjats a la cintura. Obre i tanca portes. Espaioses sales, el destí de les quals ignorem, es baden un instant als nostres ulls i es clouen misteriosament.
Els replans assolellats fan girar l'escala mes d'un cop fins que et porta a dalt. Hi ha els dormitoris de les monges, discretament closos; el de les col·legiales, vastíssim, tot de llitets menuts, separats per cortines blanques. Una vintena de finestres guaiten a la plana i allà baix, al mar. Hi ha les escoles, els guarda-robes, els lavabos, l'oratori, amb tot de reclinatoris, pomells d'assutzenes i de filets d'or. Hi ha el menjador de les col·legiales i la sala de recreació dels dies que plou. Tot és gran, alegre, clar. Una cinquantena de dones viuen aquí, i el silenci és pertot. Les col·legiales habiten al segon i darrer pis. Les monges també.