(Barcelona), 0
La mar era plana com una planxa d'acer. El sol, ja molt decantat, llepava l'aigua amb matisos d'estany, daurava el moll de la Capitania, s'escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l'immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l'espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, comença aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s'allunyà seguida d'una doble estela argentada, que frisejava a moments, i altres cops s'estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l'aigua.
Però en Foix estava atrafegat: tenia l'oficina carfïda de gent. A part de la clientela, cada jorn més nombrosa, l'adulació i la necessitat acudien cada matí a envair-li la casa. En Jordi no féu sinó treure el nas per l'escletxa de la mampara, i, en veure tanta de gent, es retirà a les oficines del seu fill per recollir els estats de liquidació del dia i dur-los al Bolsín. "Ja procuraria pescar en Gilet en eixint de Borsa." Al Bolsín, repassant el canvi regulador del dia, trobà els Nords a 95'00: havien baixat més de dos enters. Una rauxa d'orgull, com l'hauria pogut tenir en Foix en persona, li féu brillar els ulls d'alegria. Dos o tres mussols d'alcistes l'enrotllaren a la sala de liquidacions per punxar-lo una mica amb ironies i brometes que traspuaven el fel de l'enganyat. Però en Jordi deixava dir, assaborint interiorment les delícies del triomf com si d'ell fossin les utilitats; i, en tornar la pilota, hi posava tota la dolcesa de triomfador noble i cavaller.
—Avui nosaltres i demà vosaltres: són les contingències del joc.
Mentrestant en Foix anava sentint cada dia més la febre de Borsa, vivia cada dia més distret de la família. La preponderància que anava guanyant dins del mercat, sa sort inestroncable, començaven a despertar enveja entre els potentats antics, que tractaren, a una, d'enfonsar-lo amb les Vilanius. Però llur guerra fou una guerra sorda, hipòcrita, que, lluny d'acovardir en Foix, l'encoratjà més i més. Poc sabien, aquells imprudents, el fanatisme despertat pel nou gerent dins tota la contrada de la vall de Flors quan els veïns d'aquesta veieren que la cotització de les Vilanius, ja abans d'ésser estampades, pujava tres i quatre enters diaris. Vilaniu en massa, Benitaric, i tots els pobles de la línia, desembossaren fins l'últim xavo estalviat, per comprar d'aquell paper que doblava i triplicava en poques hores la fortuna dels primers accionistes.
S'aixecà el teló, començà el pròleg, i allà al fons d'una habitació gòtica i fosca, entre grans llangardaixos, serpotes, llibrots de pergamí, alambins i caps de mort, trobaren els ulls el desitjat tenor, convertit en vell nigromàntic de l'edat mitjana, assegut en ampla cadira de vaqueta davant la negrosa taula, la groga testa tota pensívola, apuntalada pel braç dret, i el braç esquerre ajagut amb desmai damunt el de la cadira. Ningú piulava: el tenor tenia fits tots els esguards, totes les ulleres del teatre; imperava sobre totes les voluntats. I ell tremolava de por!
El cor de treballadors entonà bé son fresc cant, i desfilà invisible per davant del finestral de colors que l'aurora començava a aclarir. El vell Faust s'aixecà, obrí la finestra, contemplà amb enveja el jovent que passava pel carrer, començà a maleir la impotència de la riquesa i de la ciència davant el mortal destí de la criatura: tot amb bocadillos, quasi a mitja veu, i aquesta un xic entelada per l'emoció. De sobte desafinà un pèl: el públic en massa es remenà promovent un soroll inquietador. El vell Faust seguí planyent-se de la seva sort, renegant de tot, cridant, en mig de son desesper, el dimoni. I entre flamarades, roent de cap a peus, esprimatxat i cantellut, sorgí de sota terra Mefistófeles.
Aquella nit havia d'ésser memorable en els annals del Liceu. Per fi, després d'haver, el bombo de la réclame, eixordat durant setmanes enteres, debutava, en el gran teatre, Massini, el tenor que qualificava d'angèlic un de sos fanàtics adoradors. Les localitats del Liceu es pagaven a preus fins llavors inusitats a Barcelona. Al mig del frontis del teatre, damunt la barana del balcó central, brillava, amb grans lletres de llum fosforescent, el nom de Massini, dins una estrella de gas de raigs colossals; i a baix, al porxo, es reproduïa aquell nom amb lletres d'or que ocupaven la meitat dels llargaruts cartells, els quals anunciaven amb altres de roges, molt més menudes, l'òpera Faust, i amb unes de negres, molt més petites encara, el del compositor i el dels altres cantants. El tenor imperava per damunt de tot: sos companys quedaven reduïts a la condició de comparses; l'obra ja no havia de dur ningú al teatre: el nom de l'autor figurava allí com per força, negat en les foscors del contrast, aixafat pel pes d'aquelles gegantines lletres d'or.
La Rambla estava animadíssima. Els passejadors es paraven, s'eixamaven, sense voler, amb el vesper negrós de curiosos que s'havia format davant del Liceu, i, tots plegats, ocupaven ja quasi l'amplada entera del passeig. Per l'empedrat d'ambdós costats s'escolaven amb estrèpit, i en corrents contraposats, dos rius de cotxes, damunt dels quals tremolaven els prims fuets com interminable viver de vímets assotats per impetuós corrent. Quatre municipals de cavall podien amb prou feines posar en ordre de desfilada el perillós garbuix que al cantó del carrer de Sant Pau formaven els cotxes en enfrenar el pas. D'un a un, anaven desgranant-se, parant davant del porxo, amarat de llum. Oberta la portella, aquells grans estoigs de laca vessaven belles fembres, agençades amb flors, sedes de colors desmaiats, velluts i pedreria enlluernadora. Homes elegants les rebien donant-los la mà, els oferien el braç, i desapareixien amb elles, xuclats, pels estrets canals de les portes d'entrada, amb sonoroses rialles i alegria als ulls. El públic de peu, que es veia amb penes i fatics per a travessar entremig de rodes i cavalls, s'empenyia per l'estreta vorera, amb perill de la vida. I els cotxes, un cop buits, anaven afilerant-se en doble renglera per les Rambles i carrers adjacents, com estranya corrua de monstruosos coleòpters que llançaven pels ulls blanca i enlluernadora llum.