Edicions 62 (Barcelona), 2001
Tota la zona s'estava enderrocant. L'Ajuntament havia decidit d'obrir una nova avinguda des del port fins a l'Eixample. Era tan nova que ni tan sols no tenia nom, encara. Se la identificava amb la lletra «A». Li deien provisionalment la Gran Via A. Una comissió municipal havia apuntat que potser acabaria dient-se Via Laietana, cosa que, a ella, li era completament igual.
Va arribar fins a l'embocadura de la futura nova avinguda. Era ben bé com un cop de destral en plena ciutat.
La claror de la lluna trencava la intensa foscor. I això permetia a la noia de contemplar els edificis que encara quedaven drets. No n'hi havia gaires. I de nit i sota aquella llum, els esquelets de les cases semblaven decorats de teatre. La majoria d'edificis d'aquella zona ja havien anat a terra i el panorama que es distingia pujant des de la banda de mar era desolador, destrucció pura, com si hi hagués hagut un terratrèmol. O com si Espartero hagués tornat a bombardejar Barcelona des de Montjuïc: la Nonnita Serrallac havia sobreviscut a la desfeta del seu circ a força de pensar en casa seva, en els carrers i carrerons del vell barri. I s'havia trobat que no existia res: ni barri, ni carrer, ni casa, ni família: son pare havia mort mentre ella era fora i el seu germà petit havia desaparegut sense deixar rastre. Després d'uns quants anys de no passar per casa, devia pensar que la seva germana no tornaria mai mes.
On abans hi havia un barri ara només hi havia carcasses, un seguit d'immensos solars i esplanades separats per clots, muntanyes de runa, rases profundes com trinxeres o, simplement, tancats de fusta... I a mes,aquells forats negres i immensos, que es deia que temps a venir haurien de servir per fer-hi circular trens sota terra.
De sempre, per Sant Joan, el Paral·lel agafava un aire més familiar. Durant unes hores, s'hi barrejaven ambients. Els veïns del Poble Sec, grans i petits, hi passejaven. Els teatres guanyaven terreny al carrer i improvisaven terrasses il·luminades amb fanalets. Hi posaven taules i cadires de boga i, com a excepció, a part d'alcohol, s'hi servien també refrescos. Els cafès ho intentaven tot per guanyar clients, fins i tot contractaven bandes musicals que instal·laven damunt de tarimes precàries. Com que de vegades hi havia dos i tres cafès junts, cadascun amb la seva tarima i la seva banda, el xivarri era monumental.
La Nonnita es va quedar de pedra. I aquella familiaritat? En aquella zona del Paral·lel, cada cafè tenia un tipus concret de clientela majoritària. Al Cafè Español, allà al costat mateix, hi havia des de soldats de la caserna de les Drassanes fins a funcionaris, passant per artistes de circ i varietats. També tenia la seva gent el Cafè de la Tranquil·litat, al costat del Soriano: classe obrera, radicals, anarquistes i sindicalistes. El Sevilla era un local molt popular. La majoria de les consumicions, amb dret a espectacle, no valien més d'un ral. Era famós per les colles d'homes solters que hi acudien a buscar dones.
A l'hora de la veritat, la confusió va ser força més gran: aquell mateix vespre va esclatar una bomba al teatre Principal. Eren dos quarts de nou i tota la Rambla va quedar en silenci, perplexa, mirant cap al teatre. De seguida es va saber que no hi havia hagut desgràcies personals, perquè, sortosament, feia un quart que s'havia acabat la sessió de tarda i el teatre era buit. L'explosiu, col·locat sota la butaca 52 de la primera filera del segon pis, només va provocar unes quantes destrosses en el mobiliari, l'enrajolat, la balustrada i el sostre. Això sí, va mobilitzar les autoritats municipals, mudades per assistir a la festa de la Reforma, que van acudir-hi de seguida juntament amb la policia i els bombers.
Encara no s'havien recuperat de l'ensurt quan, una estona més tard, va explotar una segona bomba. Eren dos quarts d'onze i el teatre Soriano era ple a vessar. La bomba va esclatar al corredor del pis principal, al final de l'últim tram de l'escala de la part nova del teatre. Va obrir un gran forat a la paret, però tampoc no va haver-hi morts, tan sols uns quants ferits lleus. L'explosió va generar pànic i confusió. La gent va córrer cap a la sortida i es va quedar a fora, esperant no se sabia ben bé què. Pocs minuts després, el Paral·lel n'anava ple. Va semblar com si de cop s'aturés tot. Davant del Soriano va començar a acumular-se públic i artistes dels altres teatres que, de manera espontània, van posar-se a aplaudir. Al cap d'uns quants minuts van aparèixer els germans Soriano, blancs de guix de cap a peus. El senyor Ricardo Soriano, amb el mateix altaveu amb què s'anunciava l'espectacle, va informar que no hi havia hagut desgràcies irreparables. Els aplaudiments van ser més forts, encara.
A mitja tarda va començar el xivarri al vestíbul, previ a l'espectacle. Normalment, els teatres i els cinemes del Paral·lel es feien la competència quant a soroll, a veure qui en feia més. S'havia posat de moda que els cinematògrafs fessin sonar uns timbres de so esquerdat cada vegada que hi havia sessió, quaranta, cinquanta vegades sense parar... Però per cridar l'atenció res com el Soriano, amb les notes estridents del seu gran orgue mecànic de colors llampants i motllures recargolades fins a l'exageració. I uns ninots de cartró, de cara expressiva, de dimensions naturals, amb moviments giratoris i que feien grans cops de platerets. Acostar-se al Soriano valia la pena, el rebombori que feia se sentia des de cent metres a la rodona en qualsevol direcció del Paral·lel.
La Nonnita Serrallac va plantar-se a l'entrada, sota aquella gran lluminària, per fer de cridanera i anunciar les novetats. No li agradava gaire. De vegades ho feia en Tomàs, però últimament cada cop era més difícil trobar-lo en condicions. Va agafar l'altaveu i s'hi va posar amb ganes, com sempre:
—Novetat al Soriano! Novetat al Soriano! Un programa de categoria internacional. Amb notabilitats tan grans com les dels teatres Olympia i Folies Bergére de París, el Wintergarten de Berlín o l'Empire i d'Hipòdrom de Londres... Entrin, senyores i senyors, i vegin la meravella de les meravelles: una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set i fins a vuit vegades s'ha d'alçar el teló a petició del públic per aplaudir l'extraordinària amazona oceànica en lluita mortal amb la foca salvatge de l'Antàrtida! Sí, ho han sentit bé! Assisteixin a un suplici cruel, amb un combat marí de debò. Drama entre bèsties i persones al fons del mar protagonitzat per la inigualable i bellíssima Marina, l'amazona dels oceans...
Quan l'Eustaqui va arribar al teatre, en Tomás Capdebrau ja l'esperava amb el carro a punt i el lloro. Va canviar-se en un moment. Repentinat i mudat, semblava un altre. Va agafar les regnes del carro i la mula va emprendre un trot curt, gairebé mandrós. Van submergir-se en l'ambient del Paral·lel. Els tramvies, sorollosos, amb les seves campanetes insistents i els seus conductors, drets, fent giravoltar amb energia i precisió el volantet del fre, passaven a escassos centímetres de la vorera del Soriano, atapeïda de gent que sortia a celebrar la revetlla. Va travessar el Paral·lel i van desaparèixer per la ronda de Sant Pau: una taca lila sota el feix de claror provocat per l'enllumenat elèctric nou de trinca. Les fogueres a les principals cruïlles escalfaven els carrers i les llengües de foc es cargolaven amunt i gairebé socarrimaven els baixos dels pantalons dels veïns dels principals, abocats als balcons amb les cares lluents.