Columna Edicions - 2016 - Barcelona
El tren xiulà en arribar a l'estació final i per la finestra es veu el santuari majestàtic, encara silent, que no sap el que li espera quan baixin tots aquests nens intempestius i la resta d'alienígenes. Els llums de les barraques de jocs d'esquí llampeguegen sota la muntanya i es reflecteixen en el tou blanc. Quan enfilem l'última recta del traçat, la mainada crida excitada per la visió de la neu. Arribem i baixem; tot és soroll de maletes i trineus i equips de muntanya i motxilles i botes i vinga que ja hi som. Quants invasors de les hordes metropolitanes al país de la solitud, em dic. Per sort, m'espera una habitació calenta i solitària.
14 de desembre de 1929
Aquesta tarda hai anat al cambril de la marededéu; tenia ganes de plorar. En sortir, l'Enric era a la porta del santuari; anava sol i m'ha vingut a trobar: Ahir la volia convidar a prendre un cafè, però se'n va anar molt de pressa... No sé quina cara hai fet jo, perquè no m'esperava el comentari, només he set capaç de contestar: Com que anava tan ben acompanyat... De seguida m'hai penedit d'haver-ho dit. I ell encara s'ha posat a riure, mira quina gràcia fa, que et trepitgin l'ull de poll. De seguida m'ha vingut el rampell de dir: No podia entretenir-me, m'esperava una persona. No m'ha sortit cap frase més maliciosa per tornar-m'hi.
Ell ha insistit: Puc convidar-la ara? Té una estona? Jo estic lliure, la meva cosina Elvira i la promesa de l'enginyer Luna ja han marxat.
La seva cosina Elvira! O sigui que m'he alterat per res. M'hauria arrencat els cabells. Em sembla que se'm deu haver notat. M'hai sentit ridícula per tots els pensaments que tinc des d'ahir! No m'explico per què m'ha fet perdre el son, per què em sento així, tan enfadada.
Al final, hai acceptat la invitació, per no penedir-me'n. Hem pres una xocolata al saló i ell ha estat molt amable.
Hauria de respirar alleugerida, però no és així. No me'l puc treure del cap. El vei somriure amb aquells ulls nets, i em cremo de pensar-hi. Per què em trasbalsa tant? Estic rara, com si m'haguessin cosit la vora del cor amb una màquina de cosir: tracatrac, tracatrac. Sento que dins meu es cou alguna cosa que no sé explicar i que res no tornarà a ser igual.
Mossèn Bonaventura ja no és el custodi del santuari, al seu lloc hi ha un altre capellà que s'ha presentat com mossèn Andreu. Sembla un home atent; m'ha dit: Se'ns ha girat molta feina, estem refent els edificis com podem... En què puc ajudar-la? Com que jo m'havia quedat sense paraules, ha començat a parlar dels capellans que van matar a sang freda les milícies anarquistes i de les destrosses que van fer a l'església de Queralbs i als altars del santuari i de la capella de Sant Gil. Per això, mossèn Bonaventura se'n va endur la imatge de la marededéu a coll, cap a Sallagosa, i d'allà va viatjar fins a Suïssa i Friburg... L'hem tingut amagada fins fa poc i l'acabem de restaurar, la veurà més blanca de pell perquè li han tret la brutícia. Les milícies van fer molt de mal, però la revenja de les tropes franquistes ha set terrible, ha causat tants morts, tant de dolor innecessari!
Després hai anat al cambril de la marededéu. No es coneix en res que hagi fet un viatge tan accidentat, els cabells, les orelles que li surten de sota la corona i la capa lligada sota el coll es veuen perfectes... M'entendreix el gest maternal amb què agafa el nen Jesús a la falda, emparant-lo per l'esquena amb la mà... Això sí, sembla més clara de pell, diria que ara la té de color canyella, igual que el nen. Si he de dir la veritat, m'agradaven més tal com eren abans, negres de tant de fum acumulat durant anys i panys... Després de pregar una bona estona, m'ha semblat que havia de ficar el cap dins l'olla, perquè s'acompleixi la meva petició, i jo mateixa hai tocat la campana. Els de dalt ja em donen permís.
—Érem uns tres-cents convidats i anàvem en tres combois: a davant, en el cotxe saló, les autoritats principals, el governador civil, l'enginyer director, el president, el secretari del consell d'administració i els principals accionistes de la companyia, a més del bisbe de la Seu d'Urgell... Els altres enginyers i jo viatjàvem al segon vagó. Estàvem contents perquè tot havia anat bé, la màquina elèctrica tenia una tracció molt suau i el sistema funcionava perfectament. Podies admirar el paisatge sense cap sensació d'incomoditat... Recordo el moment que vam enfilar l'últim tram de catenària i vaig veure la vall coberta de neu i vaig pensar: Ho hem aconseguit.
Es fa anar enrere la cua de cabells. De jove anava repelat. Ens banyàvem a la Mateva, a les gorgues del riu Freser, o anàvem a berenar a Rialb, perquè els de l'Opus ens hi deixaven jugar al frontó. I si feia mal temps, tots cap al cine a veure alguna pel·li de d'oest, acompanyats d'indis i cowboys. Diligències, bandolers que assaltaven ferrocarrils i el Setè de Cavalleria inclòs. Bàsicament sempre vèiem el mateix, alguna mena de western que ens fes passar l'estona. Era l'única opció que teníem, perquè a la meva infantesa ja havien tancat l'altre cinema que havia conviscut amb el Catalunya i que tenia fama de projectar pel·lícules avorrides, per a la gent gran.
—I la teva ex?
—Ens truquem de tant en tant.
—Vols dir que encara...?
El Jep fa un gest lasciu amb la mà i el desmenteixo amb un capcineig.
—Res de res, vam acabar enraonadament i prou. Ella té un paio, un terapeuta, suposo que va satisfeta.
Segurament es mes feliç que no pas jo. Reprenc la frase:
—I a tu, com et va?
—Igual, i amb els vells cada dia més fotuts... Els seus pares treballaven a la colònia tèxtil de Can Recolons a l'època en què la vila vivia el seu apogeu industrial. Jo l'havia acompanyat en alguna ocasió fins al portal de pedra; recordo que em sentia petit davant les torres de la fàbrica i aquells murs resseguits per fileres de maó vist, que avui dia encara es conserven impecablement bé.