Edicions 62 - 2015 - Barcelona
M'acosto al Sucre, el gran edifici acabat de reformar, i per foragitar el neguit marxo mentalment a un espai molt més petit, el de l'Albergueria, on he passat tantes tardes. [...]
Encara segueixo amb tot això passant-me pel cap quan ja he franquejat la porta principal. Olor de pladur, cap olor, de fet. La mare només ha afegit, abans que marxés de casa: no els expliquis que el principal problema dels marroquins són els mateixos marroquins.
Ara com m'ho faré, jo, per explicar quins són els «nostres» problemes sense dir que els marroquins mateixos pensen de si mateixos que són per definició un problema. Si els ataquen o els ho diuen, que són un problema, de seguida salten a defensar-se acusant els altres de racistes, però entre ells no deixen mai de pensar que en el fons tenen molts defectes com a col·lectiu i s'avergonyeixen sovint de les conductes d'alguns membres del grup.
Entro en una sala amb tot de seients posats en rotllana, com un parlament, un miniparlament, i abans que tingui temps de seure ja sento la veu de la filla de l'alcalde cridant des de la porta. Estic tan contenta que hagis vingut, de debò, és tan important que hi siguis. Per un moment penso que aquesta dona no sap res de mi i no té ni idea de si, un cop que em donin la paraula, puc començar a dir qualsevol disbarat. Ja ho veuràs, és un projecte superxulo, té, una carpeta, pots seure on et vagi més bé.
M'assec a la part de dalt, potser per no ser tan a prop del lloc de les autoritats, i vaig veient com arriba la gent. [...]
Al cap de poc entra l'imam de la mesquita acompanyat d'un parell d'homes marroquins i em poso més nerviosa. Nosaltres, com a dones, no tractem l'imam, i com que és un bon musulmà, cal suposar que no li agradarà gaire que sigui aquí, entre tants homes i cristians i encara menys que hagi d'adreçar-me a tots ells en algun moment. Abans que s'adoni que l'estic mirant tinc temps de comprovar que porta els ulls pintats. Barba llarga i ulls de sutge.
Quan s'acaba el debat tinc ganes de marxar corrents del lloc, sento un gust de rovellat a la llengua que no sé d'on ve, si de la indignació de veure que m'havien convidat a parlar no dels problemes dels marroquins sinó dels problemes que provoquen els marroquins. Em dic, mira que ets beneita, i al cap em torna la frase: min kham ixedden [de què em servirà]. Quan ja sóc a punt de sortir, la filla de l'alcalde m'encalça, em diu que si pot parlar amb mi un moment.
Em diu que segurament l'ajuntament necessitarà aviat una mediadora i que havien pensat en mi. Jo li dic: però si en teniu una, no? És la que em va avisar que vingués aquí. Per dins em dic que també té estudis universitaris, domina totes les llengües dels marroquins i les dels no marroquins de la ciutat, és amable i cordial, i tant els homes com les dones li tenen un respecte que supera l'enveja que els pugui provocar el fet que treballi per l'administració. Sí, però ara aviat estarà de baixa, està embarassada. A més hi ha un altre problema. Quan va començar amb nosaltres n'estàvem molt contents, però de sobte es va casar, amb un noi d'allà, no sé si un cosí seu o alguna cosa així, i quan va tornar del casament es va posar mocador. I, és clar, mocador a l'ajuntament... Hem mirat de parlar-hi, però diu que el porta perquè vol i que no se'l traurà. O sigui que després de la baixa per maternitat ja no seguirà treballant per nosaltres.
Me'n vaig del lloc amb mal de panxa, amb una amalgama estranya de sentiments. Penso que em faria il·lusió fer alguna cosa més que cuinar i netejar, però em sento traïdora perquè no he gosat dir a la filla de l'alcalde que és increïble que algú amb tan bon currículum no pugui seguir fent la feina només pel que porta al cap, no he defensat la mediadora encara que sé que aviat seré jo qui em casi amb algú d'allà, un cosí o alguna cosa així.
El neguit que tinc des que he sabut que començava avui és el del perill que em suposarà tornar a estar en contacte amb coses escrites, amb paraules que em puguin provocar algun plaer i tornar-me al lloc on era, a l'intent de fugida perquè no sigui capaç d'afrontar les temptacions de buscar una vida diferent. Em dic, mentre camino cap a la plaça Don Miquel de Clariana, que potser ja és molt tard per tot allò i que res no farà que deixi d'estar casada, amb un forat d'aigüera entre les cames, amb el clonc-clonc de botelles buides que em sonen al ventre cada nit quan el meu cosí-marit es vessa al meu damunt, que ara el pitjor ja ha passat i per més que a la nova feina em toqui llegir documents, ni de bon tros no seran textos literaris i això allunyarà de mi tots els perills. Que les oficines on he de treballar siguin al mateix edifici on abans hi havia la biblioteca és només una casualitat, una anècdota que com a màxim farà que em recordi a mi mateixa llegint, totes les llargues tardes d'hivern, amb la boira tan arran de terra que amb prou feines hi veia un metre per davant meu, amb la mare a casa patint per si topava amb algun perill en el trajecte d'anar i tornar. Ella i les dones parlaven sovint de segrestos, d'assassinats de nenes, però el pitjor, entenia jo quan les escoltava, pel to que feien servir, per l'aura de misteri que envoltava els relats que hi feien referència, el pitjor era que et violessin, que et raptessin, et violessin i et tornessin com un drap brut, inservible. No deien violar, perquè en la llengua de la meva mare no existeix aquesta paraula, deien: a Fulaneta se la van endur i hi van jugar tant com van poder, després la van tornar. O deien: la van espatllar. Hi van jugar i la van espatllar, això era el més terrible que li podia passar a una nena, a una noia. Després ja ho vaig entendre, que parlaven de desvirgar-la, però durant un temps no sabia ben bé en què es concretava això de jugar-hi i espatllar-la, i em preguntava si el que em va fer el camioner no era ben bé això.