Librosdevanguardia - 2014 -
El cel es deixa mirar bé, en aquesta hora ambigua. Estem passant el cap de setmana a Camprodon i, caminant prop de l'ermita de Sant Antoni, se m'ha fet tard. Sota els boscos de faigs i freixes, habitualment en penombra, la fosca avança molt de pressa. Però quan la drecera travessa els prats oberts, la llum torna, encara prou clara. Des d'un d'aquests prats, contemplo el blau del cel, que fa pensar en el dels pantalons texans envellits. Els núvols de llevant tenen un blanc incert, de coll de camisa. Però els de migdia encara capten una mica de sol i es tenyeixen de rosa, infantils com el sucre de fira. Els ocells es refugien al bosc, nerviosos. Ressonen per la vall lladrucs de gossos excitats. Només les esquelles de les vaques mantenen el típic ritme somnolent.
En aquesta hora ambigua, els sentiments del caminant solitari son contradictoris. No hi ha res més plàcid que viure, en plena natura, la lenta arribada del vespre. Tot s'aquieta. El moviment de les fulles sembla més subtil; els insectes es reagrupen; la música dels rierols té un so més pur, més precís. No obstant això, em creix per dins una sensació d'inquietud i aïllament. Sota la llum vençuda que va cedint el pas a la penombra, la solitud es desperta.
S'ha convertit en un tòpic afirmar que és a ciutat, enmig de la gentada indiferent, que la soledat se'ns fa més crua, més coent. Però el fet és que prenem consciència del nostre aïllament sobretot quan estem molt lluny de tothom, quan no tenim ni cobertura telefònica. Si, per la raó que sigui, el món exterior calla i s'enfosqueix i, per tant, ja res no ens pot entretenir o despistar, inevitablement tendim a mirar cap endins, on topem amb el jo íntim, un personatge amb qui no és gens fàcil relacionar-se.
Amb unes hores d'aïllament entre el dia i la nit n'hi ha prou per prendre consciència de l'estranya manera que tenim de barrejar i confondre, en les nostres vides, les coses de fora amb les de dins. Són coses ben diferents, però les de fora són tan estridents i acaparadores que se'ns fiquen per tot arreu i tiranitzen la nostra vida. El món exterior colonitza constantment l'interior. I si, eventualment, el soroll exterior desapareix, sentim la pressió nova i estranya d'un silenci no buscat, que és el silenci difícil. El silenci de l'orfandat, de la buidor.
Torno a alçar els ulls. Abans de fer-se completament de nit, els núvols ja són negres. Contra un cel tan confús com les meves divagacions, el planeta Mercuri dispara una bala de plata.
Quan la meva mare va emmalaltir de càncer, jo l'anava a veure sovint a la Bisbal. Aprofitant l'hora de dinar, travessava amb el cotxe la llum de llimonada dels migdies de febrer. S'estava sempre al llit. Havia perdut la gana i també aquell seu caràcter tan combatiu, però no pas les ganes de parlar. Continuava explicant nous capítols de la seva novel·la infinita. Ella no ho sabia, però podria haver estat una novel·lista de l'estirp de Balzac, que va tallar tantes tronches de vie: llesques del pa de la vida. M'asseia al seu costat i l'escoltava: històries familiars que ja només ella coneixia s'entrelligaven amb les seves vivències sentimentals; anècdotes de la seva vida o dels nostres avantpassats es barrejaven amb el relat dels fets històrics més importants del seu temps. Tenia una memòria prodigiosa i inesgotable, la mare. Una memòria femenina. La memòria de les dones és la banca dels records. Les dones guarden la història de les famílies com si fos l'herència més preuada: les olors í els gestos evaporats, els patiments i aventures, les rialles i els secrets, però també la forma dels mobles perduts, les receptes de cuina o les raons dels conflictes amb els parents renyits.
La mare tenia l'arbre genealògic de la família al cap. Era capaç de recular fins a quatre i cinc generacions; i de parlar-ne com si s'hagués reunit amb aquella remotíssima parentela pocs dies abans. Evocava situacions arcaiques com si fossin de rabiosa actualitat.
L'habitació donava a cara nord, i el sol només hi entrava de rebot, pel reflex dels vidres de les cases del davant. Per a ella, lluïen més els sols d'ahir. Tant podia fer aparèixer els ancestres d'una veïna com fer renéixer el roser que l'avi havia plantat a l'eixida mig segle enrere. La mare estava en condicions de desplegar la història del carrer, casa per casa i, de carrer en carrer, la història de tot el poble.
Història d'un xiprer
Ens el vam quedar sobretot per la vista. És un pis alt i assolellat, que dóna a migdia. Al fons, en dies clars, veiem el Montseny, que avui està una mica nevat. En primer terme, les casernes de Girona que, precisament quan ens instal·làvem al barri, els militars començaven a abandonar. No era un paisatge bonic, però tenia el magnetisme dels llocs estranys. Darrere els murs ingènuament defensats amb trossos de vidre, s'estenien els barracons elementals, una mica sinistres, que havien servit d'oficines o de residència de soldats. A l'entorn d'aquests edificis, hi havia diversos patis de ciment envaïts d'herbes, jardins, garatges, places d'armes i uns plàtans per fer ombra. Presidia el conjunt un palauet inconsistent, decorat amb típics relleus del neoclassicisme barat del primer franquisme. A la façana, en lletres daurades que cada setmana un soldat s'entretenia a brunyir, es llegia: "Todo por la patria".
Encara hi havia soldats, quan hi vam arribar. Un escamot de sis o set nois desfilava cada matí desmenjadament. Abans d'asseure'm davant de l'ordinador, jo me'ls mirava amb una certa recança (quan els cabells blanquegen, fins els records més estúpids provoquen recança). I al llarg de la jornada, de tant en tant, per distreure'm, mirava per la finestra. Vaig arribar a controlar amb força detall la minsa vida militar que aquells edificis buits contenien. Uns quants soldats feien de jardiners i podaven pulcrament els arbustos. Uns altres feien d'oficinistes, reclosos al barracot més ben conservat. Els que feien guàrdia marcaven el temps. Jo els veia sortir en filera, amb el fusell recolzat a l'espatlla, un-dos, un-dos, cap a les garites.
La rutina militar era lenta, però curiosament tenaç. Els diaris locals explicaven que els militars abandonarien ben aviat les casernes i que, en el gran terreny que s'obtindria de l'enderroc, s'hi alçarien uns quants blocs d'habitatges i s'hi faria un gran parc. Però els soldats de manteniment continuaven treballant fins i tot als edificis militars més desballestats, com si no hagués de passar res. Reparaven la teulada, ampliaven l'antena, revisaven les instal·lacions elèctriques, pintaven de color verd les finestres del palauet del general. La tenacitat d'aquells militars era ben representativa de la condició humana. També la nostra vida penja d'un fil, sobretot quan comencem a fer anys, però, si no ens ho impedeix cap malaltia greu, fem fins a l'últim moment allò que potser només seria justificable si tinguéssim l'infinit assegurat.
Després de sopar, quan la nit queia sobre la ciutat, Lourdes, que estava molt contenta amb el pis nou, m'estirava cap al finestral del menjador i, a les fosques, passàvem una estona contemplant, com si fos nostre, l'ubèrrim jardí del general. L'enllumenat, massa trist, donava al jardí un aire romàntic molt adient. Contemplàvem els pins altius, de poderosa estampa romana, els venerables plàtans, l'eucaliptus ufanós. L'arbre preferit de Lourdes era un xiprer. Se'l va fer seu. Un xiprer solitari, que s'alçava no pas com aquests d'ara, tan prims i lineals, sinó arrodonit, cònic, femení. Cada vespre ella se'l mirava i somreia sense dir res.
Han passat anys. Tot allò se'n va anar en orris. Allà s'hi van fer uns quants edificis d'habitatges i el parc. Un estany amb passarel·la, una muntanya artificial, pèrgoles sobre un passeig de ciment, graderies, un camp de gespa. Els venerables arbres del jardí del general donen el toc de noblesa a aquest parc que, com s'esdevé amb totes les novetats arquitectòniques, té un aire exhibicionista i presumit. El nostre xiprer encara hi és. Barrejat amb arbres més joves, juntament amb els quals escorta el passeig de la pèrgola. Vam deixar de veure'l. Un dels nous edificis ens va cegar la visió del jardí del general. El xiprer va desaparèixer de la nostra vista i va entrar per la finestra dels joves que habiten els nous pisos.
Encara no ha arribat la pluja. L'aigua de l'Onyar sembla morta, dominada pel llim i el verdet. Als bassals cuegen unes carpes olioses, enllaunades. Piulen els ocells, i les cigales carrisquegen. Pollancres i acàcies, plàtans i lledoners, aboquen les cabelleres al riu, que s'ha convertit en un túnel verd.
Amb prou feines corre l'aigua, per aquest túnel, encara que sí una miqueta d'aire, que fa olor de clorofil·la espatllada. Repenjat a la barana del pont, observo l'aigua agònica, mentre, van passant, veloços, uns ciclistes que aprofiten el capvespre per fer esport. Jo també reprenc el camí, el camí de sempre, que travessa amables camps de conreu abans d'arribar a Quart. La marinada envia olor de pinassa reescalfada. Espatllen el paisatge vagament bucòlic, unes torres elèctriques i el soroll dels automòbils que passen, enllà dels camps, per la carretera. Sota un vell roure, m'aturo una vegada més a contemplar els camps de conreu. Molt a prop d'aquest arbre, hi vivia Miquel Pairolí, un escriptor admirable. Va morir fa uns anys. Escrivia amb estil sòlid i honest. Una prosa lenta i forta, com el roure; clara com la llum matinal; inquietant com l'electricitat.
A Pairolí, jo el vaig envejar sempre. Per haver-se dedicat tan purament a la literatura. Per haver-se atrevit a contemplar el món des d'un lloc perifèric, indiferent a la indiferència de la societat literària. I per haver estat immune a la seducció mediàtica, que tan bones intencions literàries espatlla. No fugia de l'actualitat (tenia columna diària a El Punt); però no s'hi sotmetia. Retratava l'enrenou social: ara irònic i fred, ara càlid i comprensiu, sempre precís i clar. Destil·lava una seguretat clàssica, de la qual treia la força de voluntat que potser a mi m'ha faltat. És fàcil deixar-se arrossegar per les modes ideològiques i les espirals mediàtiques. En Miquel no va fer cap concessió a la vanitat. Tampoc no va subordinar mai políticament la ploma. Des del primer moment, va saber on volia anar. Al Parnàs, amb els grans de la literatura. Hi reposa.
Pujant pel caminet que voreja el Ritortell -un rierol d'aigües transparents-, vam arribar sense esforç a la font de Sant Patllari, acompanyats per verns, roures, pins i avellaners. Segons la llegenda, l'ase que, conduït per uns monjos, transportava les relíquies del sant cap a Roma, no va voler continuar el camí i, després de donar unes quantes voltes en cercle a Camprodon, es va aturar en aquest paratge i, clavant tres fortes guitzes a la roca, va provocar el naixement d'una font de tres raigs. Amb això, va quedar clar que el sant volia quedar-se a Camprodon. El lloc es meravellós. Al costat de la font, sota uns plàtans molt alts i vells, hi ha un diminut oratori de pedra del 1717, que evoca la llegenda del sant mitjançant una esplèndida mostra del barroc popular: una escultura de marbre, trencada i erosionada pels anys. A tocar de l'oratori, prop de la font, en un monòlit més modern, s'hi transcriu un poema de Joan Maragall que recorda les seves excursions per aquests verals. Envolta el conjunt un banc de pedra llarg, semicircular. El lloc va ser urbanitzat el 1923 i té el segell característic, entre auster i elegant, del noucentisme. La natura hi està subtilment domesticada, seguint amb moderació l'eslògan d'Eugeni d'Ors: "Contra natura, cultura".
Vam beure aigua a la manera del poeta Maragall que, anys abans del noucentisme, buscava, al contrari que d'Ors, la naturalesa pura, la vitalitat instintiva del món perdut, del paradís original. En inclinar-nos cap als dolls d'aigua per obrir la boca, vam fixar la vista cap a dins del forat per on raja l'aigua. Entapissat de molsa, aquest forat semblava que vingués de les entranyes de la roca. Sense deixar de contemplar-lo, vam fer xarrups d'aigua fresquíssima. I així, associant la mirada al tacte glacial i al gust de 'aigua, vam descobrir, com li va passar al poeta, "els secrets de la terra misteriosa".