La Fontcalda

Notes històriques, folklòriques, teològiques i líriques

Cooperativa Gràfica Dertosense - 1974 - Tortosa

Autor: Joan Baptista Manyà i Alcoverro
Indret: Santuari de la Fontcalda (Gandesa)

La Fontcalda a l'hivern (fragment)

O l'inefable misteri
(si jo el pogués expressar!)
de la Fontcalda viscuda
en els dies hivernals
quan és tancada l'ermita,
quan és deserta la vall.

Entre aquells cingles altíssims
com gegants petrificats
que en murallada ciclòpia
circumden tot el voltant,
quiets, èrtics, impassibles
als vents i a les tempestats.

Sobre les clapes verdoses
de les altes soletats,
unes cabres que hi pasturen
s'albiren com puntets blancs;
de llurs esquellots monòtons
tot just si es sent el dringar.

Uns ocells negrencs, enormes,
s'alcen de lluny a volar;
volen pesats, volen baixos
i fugen irats, llençant
esgarips, udols i xiscles
de sinistres averanys.

Per damunt de les cingleres
on guaita la immensitat
s'han estès uns grisencs núvols
atapeïts i llisats,
impenetrable cortina
que tapa tot el cel blau.

I dels cingles i dels núvols
una boira davallant
s'esmuny pels pins i savines
Al fons d'una pregonesa
que ratllen els dos estrets
hi ha l'esperit de Gandesa
guardat per quatre parets.

Capella blanca per fora,
per dintre pau i quietud,
i per al malalt que implora
la viva font de salut.

La Verge de la Fontcalda
que tan petita com és
duu tot un Déu a la falda
que és amor (a més a més).

Oh! Verge fina i polida
d'ulls generosos i humans,
Vós, qui vetlleu per la vida
i el repòs dels gandesans,
doneu a qui en vós confia
la llum d'un viure sortós
i la pau als qui morien
amb la fe posada en Vós.

Joan POVILL ADSERÀ, inèdit.
i es desfà en borrallons blancs
que floten silenciosos
escampats ençà i enllà.

Una quietud immensa
plana per tota la vall;
buida i tancada l'ermita
i els casalots del voltant;
uns xiprers en rengle, immòbils
i muts, fan de guardians.

La veu damunt del silenci
torna i retorna triomfant
entre les parets i els cingles
per tot l'ample del barranc.

Després, altre cop silenci,
tot silenci i soletat.
Sols la font que no s'estronca,
que no creix ni minva mai,
incansable remoreja
la cançó del seu rajar:
eterna, llisa, monòtona
amb ritme i to sempre igual.

Autor: Joan Baptista Manyà i Alcoverro
Indret: A mig camí de la Costa (El Frare) (Gandesa)

El frare de la vall (fragment)

Sabeu la història del frare
Del camí de la Fontcalda?
Aquell monòlit grisenc,
Aquella figura estranya.
que es dreça com un espectre
entre Volandins i Obaga
enigmàtic, solitari
pel fondal de la vallada?
Temps era temps, feia vida
aquell frare a la Fontcalda
amb sos companys de cenobi
als peus de la Verge blanca,
de cingles i de carenes
encerclats com d'una claustra.
Els dispersà un fat advers,
i afollats de la niuada,
en èxode melangiós
marxaren de la Fontcalda...
S'acomiaden de la Verge,
la reina de la vallada
que se'ls esguarda amb tristor
i allí resta solitària.

El més vell, darrer de tots
pels anys i per la recança,
seguia la trista ruta:
caminava, caminava
pesadament, enyorós,
portava desfeta l'ànima.
Deixar el riu, la font, els cingles
i aquella mare estimada
que de la vida eremítica
li havia estat la fermança
i l'ideal i l'estímul...
Per al seu cor era massa,
no podia seguir més...
Tot decidit ell que es planta
i àvidament gira el rostre
i guaita envers la Fontcalda.
Tremolant d'emoció
sent per dins una sacsada
que li escruix tots els ossos,
li gela les sangs i l'ànima,
i allí es quedà fet de pedra
amb la caputxa calada
extàtic d'enyorament
girat cap a la Fontcalda.
Per sota de la caputxa
que tapa el gest de la cara,
unes llàgrimes furtives
li van rajant per la galta:
plora intermitent, sanglota
gemecs de muda complanta,
sempre de cara i de cor
vers la vall abandonada.