Edicions 62 - 1983 - Barcelona
Elegia i cançó a Miguel Hernández
Et parlo des del temps en què riu la rosella
i el cant del cucut té acatament de blat.
De la lluna bicorne degoten drings d'esquella.
T'escric amb mà ferida d'ordis i claredat.
Et parlo des d'un temps en què cerquem dreceres,
severs de noves llances i embriacs de camins.
Ens esborrem del cor les tràgiques roderes,
timbals rotunds redoblen a l'ombra dels dofins.
Ets tan viu, en l'espera, que encara cremes faules.
Ton rostre de tupí lluu entre gira-sols,
i el teu gest de tempesta riboteja paraules
que s'obren a l'altura com els daurats estols.
Durant molts anys la llum t'ha dit: «Oh, per què trigues?»
Tots, capjups, esperàvem, dessota el zel dels ploms,
que arribés el diàleg de l'home i les espigues,
que s'exaltés el mot d'arc iris i coloms.
No hem deixat que ta joia en la foscor s'engruni,
oh tu, tan vent de poble, tan esvelt entre els rous!
Vas morir de presó, orfe de pleniluni,
enyorat dels pallers, el solc recte i els bous.
Jove argila cantant entre el clau i l'esponja,
a la neu arribaves com el bes del fogony.
Veu de jonc i planeta, rialla de taronja.
Per l'herba rodolava el teu cor de codony.
Adalil de la fona, indemne entre les bales.
T'adoraven les tiges. Vas viure parapets,
orgullós dels teus ossos, oh pare de tes ales
on brillaven la pólvora i els llargs ullals dels freds!
Robes i ombres portaves, crits de rompudes línies,
trèvols i romaní, el gall vermell del sol.
Robust bastaix d'aurores, portaves velles sínies,
anells d'herba gebrada, la llet que nega el dol.
Fill de la llum i l'ombra, Miguel de fam i guerra,
duies un voltor d'astres aferrat al teu flanc.
Has estat una absència d'oreneta i de gerra.
Eres pètal, però t'anomenaves fang.
Sentim encar ton cor: gran rusc de mel alada.
Sentim ton cor vestit de novembre i pistil.
Entrem dins el teu cor: oh casa visitada
per la remor del mar i agonies de fil!
De sang a sang anaves, com de foc a foguera.
De sol i vent omplies la teva vela d'or.
Tornaves a l'estrella rialles d'olivera.
Davant la mare-selva, no creies en la mort.
Insurgent de la sang, que volies diürna,
poeta de les venes, del llamp sense remor,
arbre circulatori, espasa taciturna
que resplendint alçava la garlanda i la por.
Gemegaves d'amor cercant el còsmic centre,
forner del teu desig de fer de terra els cels.
Deixant rostolls ardents, encontrares un ventre,
ventre com un solstici, el prat de les arrels.
Et parlo des del temps de l'alta trepadella
i amb un ritme de cor on ressonen esclops.
Empleno el teu record de civil cantarella
mentre pujo a ma veu els bucòlics arrops.
Encara que al crepuscle l'esquella de les vaques
allargui pels camins un regueró de pau,
fes-te càrrec, Miguel, que no han fugit les taques
de la sang fratricida damunt la pell de brau.
Tu que duies coberta de pujols la memòria,
des de l'ombra dels pins bevies horitzó,
i amb la guitarra agrícola entraves a la història,
armat d'ira i sanglot i blindat de cançó.
Vermell de tauromàquia i tatuat de brisa,
tenies una pena feixuga de destrals,
i una alegria plana de rabeig que s'irisa,
i una mirada plena de tisores astrals.
Et parlo travessant la mort vestit d'escorça,
amb mans despertes palpo el teu titànic juny.
Oh toros del teu foc! Oh cérvols de ta força!
L'esperança inflexible niava dins ton puny.
Pols, odis, fels, fogueres, vidres, punyals, dents verdes,
-cels escorxats, bramuls, barreges negres, dards,
cataclismes d'acer, gebre feroç, esquerdes,
peüngles de domini, topades d'estendards,
tota la visió que de fera desborda,
és un passat endut per ràfegues de brins.
És llum qui en la llum creu. El cas ja no ens eixorda.
A les eres terribles lligarem els instints.
Germà dels vents i de la il·luminada espera,
de la unànime espiga a la boca del sol:
l'aurora està parint la més alta bandera,
mentre Soleia et torna la cançó de bressol:
Cançó
Puc ser ta mare antiga
o ta germana,
puc ser la terra eterna
o la Ploraire.
Jo la callada,
et gronxo, gronxo, gronxo
al fil de l'aire.
Un xiscle d'oreneta
eixona branques
del salze de misteri
i llum amarga.
Porto a ton ànima
la gran lluna partera
i gnoms de plata.
S'ha esvaït la tenebra,
el drac enorme.
Oh, llorer desenterro,
flor de mimosa!
Món: porta oberta.
Els besos s'enamoren
de l'ala esquerra.
Ja es fa blanca i tranquil·la
la teva fosca.
Convoco frondes verdes
per al teu rostre.
Empresa clara:
l'amor i el mar en una
sola abraçada.
Ets mort interminable
dintre la vida.
Amor, amor dels cossos,
parir ferides.
Et gronxo, gronxo,
infant Miguel Hernández:
sembrada boca.
T'obriré més finestres
perquè la brisa
ompli de sentor d'herba
els teus abismes.
T'encendré portes
i t'obriré llits d'aigua
i cants d'alosa.
Si l'aire no és lliure
damunt la terra
els joncs mai no es redrecen
de sa tristesa.
Vent. Arbre. Poble.
Llibertat i balança.
Infant i rosa.
Tot el futur piafa.
Reculen selves.
L'alba de l'aliança
desfà sa trena.
Aplecs d'arcs iris
a les Valls més profundes
d'antics exilis.
Et duc ma veu de llana
i flors d'espurna,
el teu record allargo
devers les dunes,
a prop de l'aigua
i de l'armada vetlla
de l'atzavara.
Morires de naixença
i reixa obscura,
ple d'adéus a les messes
i a la llum pura.
El sol portares,
talment una verema,
damunt l'espatlla.
Puc ser ta mare antiga,
la fonda falda.
Puc ser la terra eterna
que no descansa.
Jo la callada,
et gronxo, gronxo, gronxo
al fil de l'ànima.
(29-VI-76)