Editorial Empúries (Barcelona:), 2000
Ens aferrem a l'extrem contrari per fer contrapès, peròen Carlets no es deixa agafar. La força dels seus movimentsdesgavellats provoca més entrades d'aigua. A cada nova entrada,crida, braceja, es regira. Ho veig a venir. Sembla inevitable. EnCarlets torna a caure pesadament. La barqueta, quasi de joguina,massa poca cosa per aguantar l'agitació descompassada de treshomes fets com nosaltres, cedeix del tot i l'aigua, mansament, vaentrant. Ens enfonsem a poc a poc. Fredíssima, l'aigua ja enscobreix els peus. En Carlets se'ns ha llançat al damunt, plorant.L'Àngel l'abraça i em dicta, alhora, sense posar-se gens nerviós, elque hem de fer. Amb els peus, empenyem la fusta, «un, dos,tres!», aigua endins i l'impuls resultant ens enfonsa del tot. Quantrec el cap (m'estreny al crani una pressió glaçada) els busco im'afanyo a agafar en Carlets per un braç. S'ha empassat aigua:s'alça i s'enfonsa amb moviments de cetaci. L'Àngel l'agafa perl'esquena per mantenir-li el cap fora de l'aigua, per evitar que se n'empassi més. Amb un to de veu molt fluix i dolç, s'esforça atranquil·litzar-lo. Em meravella la capacitat física de l'Àngel: nedanomés amb els peus i en fa prou per aguantar-se i aguantar el pesdel seu fill. L'agafa amb totes dues mans i no deixa de parlar-hidolçament per calmar-lo, però el noi s'agita com un peix a l'ham.Jo faig el que puc, que és molt poca cosa: el tinc agafat per unaaixella, però si depengués de mi ja s'hauria enfonsat. Finalment,l'Àngel aconsegueix dominar-lo i el podem començar aarrossegar. Es deixa dur, ben dòcil. De tant en tant diu alguna cosai tremola, però no l'entenc. S'empassa aigua. Jo quasi no pucrespirar, però l'Àngel aguanta admirablement. De tant en tant, laglopada me l'empasso jo. Ja no sento fredor, al cos, només al cap.Estic al límit. Hem fet molt pocs metres i n'hem de fer més deldoble, encara. Els braços sembla que se m'esquerdin per l'aixella.He de posar el cap sota l'aigua a cada braçada, per avançar unamica més, però ho he de fer de gairell, per no enfonsar en Carlets.Sota l'aigua, sembla que se'm clavin claus de vidre al crani. Deixocaure les sabates. Amb els peus més lleugers arribo a tocar labarqueta quan ja em pensava que hauria de deixar l'Àngel sol ambel seu fill. La barqueta, que flota invertida, ens aguanta. Reposemrespirant com davant d'un micròfon. L'Àngel no perd la sangfreda: ara juga amb en Carlets per ensenyar-li a agafar-se al foratdel rem. Torno a notar la fredor i tremolo. Em giro. Estem molt aprop de terra i ja arriben uns quants nedadors que es deuen haverllançat per ajudar-nos. També arriba una altra barca i se n'acostenunes quantes més, de lluny. Per freda que sigui l'aigua, decidimque és millor no intentar que en Carlets pugi a la barca. És millorque s'aferri a popa i que l'arrosseguin. Per més seguretat, l'Àngell'estreny a la fusta amb una corda i es queda al seu costat,protegint-lo per evitar les estrebades. Quatre nedadors més, joentre ells, els escortem seguint, pausadament, el ritme del remer.
Mentre ens assequem, al club de natació, davant d'unaestufa, observo la musculatura de l'Àngel. Jo estic relativamentprim, però tinc la carn tova, desfibrada. El poc que em sobra,penja. Ell té un tors i un estómac marmoris, uns braços i unescames plenes de relleus. Ara entenc per què se n'ha sortit tanfàcilment. No diem res. L'Àngel serra les dents amb una expressióadusta, també muscular. De tant en tant es passa la mà pels cabellsarranats o es frega nerviosament els pèls hirsuts del bigoti. EnCarlets està bevent una infusió calenta i sembla tranquil. Torna atenir els ulls inexpressius i la boca semioberta. Amb els ullsamorrats al vidre, mira el llac, potser atret pels cignes i els ànecsque neden prop del marge. El silenci em pesa i faig un comentari convencional sobre la bellesa del paisatge. A l'esquena del llac,s'alcen unes muntanyes blaves i al fons de tot, la gran murallablanca.