(), 0
Tírvia
Un verd suau
i un sol lluent.
I pedra i vent
i ocells i pau.
Res de nou. Tot molt antic
malgrat les cases noves de la guerra.
Sóc al millor racó que té la Terra.
I em faig de tots, amic.
Terra i Cançó
Tres camins i una esquella,
tres vents i una muntanya,
passat, present, futur,
tres mirades d'estrella,
l'esforç d'un horitzó,
una flor que s'afanya
a tirar sempre amunt
TÍRVIA, terra i cançó.
Arbre de ciutat
Pur i domèstic arbre de ciutat
que m'acompanyes amb fidelitat
pintant de verd la meva soledat
deixa de ser l'ocell engabiat
i torna a la muntanya on t'has criat.
¿No ho veus, amic, que el fum,
l'amargor i el greixum,
l'enveja i la patum,
et tornaran més negre que el betum,
llosc i pudent escarabat bum-bum?
Però si encara et quedes a ciutat,
amb el teu gest serenament alat,
que s'enfila per sobre el meu terrat,
i amb les arrels lligades al combat. ajuda'ns a ser un poble resignat.
Núvols
Ací el gentil pollanc, allí la banya
i els alterosos puigs de la Cerdanya
resten muts i expectants davant la fuita
del nimbus blanc en gegantina lluita.
La immàcula blancor, rialla franca
del Pirineu verol, va esgrogueint-se,
com d'una noia closa en cambra minsa
la rosada color quan li demanca.
Munta pel cel la nuvolada blanca
que un sol d'estiu sobtadament esquinça.
La font del duc
Vora dels pins hi trenca la canella
sota l'enorme roca agombolada.
Estil·la l'aigua, escàpola i gelada,
fent alegroia dolça cantarella.
El riu aplega l'aigua passarella
indiferent al plany que acomiada
l'argent viu tremolenc, la breu estada:
redós ombrívol de la fontanella.
La roca es mira el cel agemolit
cobejosa de negres nuvolades,
recremada de tantes solellades.
I té l'aigua naixent al fons del pit,
guaita com llisca fúlgida als seus peus
i ajunta a les del riu les seves veus.