Edicions de la Magrana (Barcelona), 2008
En arribar a casa, Ponent vint-i-nou, tanca la Teresina a l'habitació de la porta corredora. L'emmordassa i la despulla, i li diu que si intenta escapar la matarà. L'estudia detingudament, i maleeix entre dents: és un sac d'ossos, sense greix ni carn amb què alimentar-se. Si se'n begués la sang ara mateix, seria com si no hagués pres res. Serà millor tenir-la a casa, anar-la encebant, perquè agafi consistència i pugui treure'n més profit. A més, ara que la té al rebost, pot controlar millor la necessitat que l'ha dut al carrer. Agafa unes tisores i amb quatre cops li talla els cabells, negres com l'ànima de l'Enriqueta, per bullir-los després amb all i farigola i prendre-se'n el brou. Mentre l'engreixi, podrà tallar-li les ungles, matxucar-les bé i fer-se unes papilletes, o fregar-li la pell i amb la seca que se'n desprengui preparar-se infusions. Sí, la tindrà uns dies a casa, la cuidarà com a l'Angelina, li donarà de menjar... l'Enriqueta es llepa els llavis, assedegada.
Els vigilants dubten i tornen a estudiar l'inspector. No sembla el client habitual de monsieur Gireau.
—No coneixem cap André Gireau.
—Jo crec que sí —a desgrat seu, en Moisès Corvo introdueix una fitxa de cinquanta de pessetes a la butxaca de l'home—. Ella també ho creu.
—Podem preguntar-ho —es rendeix, però no sense lluitar—. Però necessitem un nom.
—Madame Lulú.
L'esquifit riu per sota el nas. No sembla que aquell paio que s'assembla a Alfons XIII s'hagi de dir madame Lulú.
—Esperi al belvedere —conclou el de posat marmori. El belvedere és la forma chic de dir balconada, i tot i que en Moisès Corvo no ho entén a la primera, dedueix que és a fora on ha d'anar perquè el Figaflor l'agafa per un colze i l'hi acompanya.
—Deixi'm anar si vol tornar a menjar sòlid. L'amenaça fa efecte i el vigilant s'acosta la mà al cabell per pentinar-se, tinguem la festa en pau. El policia li treu dos pams: el Figaflor està acollonit.
A la balustrada, en Moisès Corvo encén una cigarreta i es distreu observant el parc d'atraccions que s'estén per la falda de la muntanya. Hi destaca sobretot l'scenic railway, que és com bateja un cartell la impressionant muntanya russa de dos quilòmetres i mig de longitud. Les vagonetes fuetegen els clients que tenen el valor de pujar-hi, a canvi de crits esgarrifosos. Més avall, una atracció roman tancada: fa massa fred perquè el water chute, un puja i baixa de barques, estigui en funcionament. Les cues a les casetes de l'Alleys Bowling o el Palau de la Rialla són prou llargues per desanimar el més fredolic. En Moisès Corvo s'abotona el guardapols i s'encaixa el barret encara més sobre les orelles.
—Triï'n una —una veu al seu darrere, accent francès inconfusible—. Hi té dret amb l'entrada.
L'inspector es gira i es troba de cara a cara amb una presència mefistofèlica, un individu molt prim vestit tot de negre, de cabell i barba rossos, gairebé platí, i la pell tan pàl·lida que se li marquen les venes blavenques de les narius i les temples com petits rierols obscurs.
—No he vingut a jugar —respon el policia.
—No és el que m'ha dit el senyor Roure —assenyala al corpulent. Sí, un nom d'allò més apropiat.
—He vingut a guanyar.
El personatge demoníac (les ungles, llargues com pues de guitarra) reconeix l'enginy de l'interlocutor i allarga la mà.
—André Gireau.
—Tobías Lestrade —l'encaixa.
—Com...?
—Sí.
—Ha de ser curiós dir-se com un personatge de ficció.
—Un s'hi acaba acostumant.
—Étes-vous français?
Mal senyal si és l'altre qui fa les preguntes.
—El meu avi —menteix, com des de fa una bona estona—. I vostè, què l'ha dut per Barcelona?
—Oh, em sorprèn que m'ho pregunti. Suposava que ja devia saber-ho, si madame Lulú l'ha enviat fins a mi.
—Així doncs, no em posarà en la incòmoda posició d'haver-li de demanar pel que ja sap que he vingut.
—No, no s'amoïni. Comprenc les dificultats d'expressar en veu alta els desitjos més íntims. Li estalviaré el tràngol.
—Li ho agraeixo. És la meva primera vegada i estic força nerviós.
Diumenge, a mig matí, la Ciutadella és un concert de xiscles infantils. En Bocanegra camina per entre les tauletes on els matrimonis prenen el vermut. Un felí a la caça, cercant una víctima solitària. La muntanya russa del Saturno Park retrona en el seu recorregut, com si la boca oberta de la cara del diable monstruós que és el vagó de proa bramés. Les parelles saluden els fills cada vegada que el tren gira a la vora de la terrasseta, i aquests responen amb crits i rialles, sense atrevir-se a deixar anar les mans.
En Bocanegra ja va néixer adult. No ha estat mai nen, no ha jugat als carrers amb d'altres nois i noies de la seva edat. Ni a la pilota, ni a tocar i parar, ni a la xerranca ni a res. Pidolava per menjar, la policia l'enxampava, el portava a un hospici i ell se n'escapava. Sense amics, només tenia companys de malifetes. Sense afecte, només la freda protecció institucional. Realment, en Bocanegra podria sortir en una novel·la de Dickens, i ningú no se n'estranyaria. I amb això no pretenc justificar-lo. No tots els orfes que han crescut al carrer s'han tornat mig salvatges amb tendències necròfiles i pedòfiles. I a Barcelona del tombant del segle XX, la Barcelona pròspera de les exposicions universals, n'hi ha molts d'aquests: alguns acaben morts per la tuberculosi, a altres els atropella un tramvia, la majoria es fan lladres fins que un mal tanto els mata, i són pocs els que formen una família. En Bocanegra se sent malament quan en fa alguna de grossa; es culpa i s'odia i voldria matar-se. Però mentre l'està fent, mentre actua, és un veritable cabró.
L'Enriqueta l'ha obligat a dutxar-se, o l'ha dutxat ella mateixa, més ben dit. L'ha ensabonat amb una esponja rasposa i li ha tirat per sobre un gibrell d'aigua.
—Has d'estar presentable o les dones et tindran por. I una dona amb por té els fills sota la faldilla. Ja se senten massa rumors, i això no ens fa cap favor.
Només les monges del correccional del carrer Aribau l'havien tractat així. En Bocanegra tem l'Enriqueta, però alhora descobreix una protectora en ella. Se sent com si fos un d'aquests ratolins que, en néixer, poden ser devorats per la mare si els veu com una amenaça.
Vaga per entre les atraccions, com qui no vol la cosa, al descuit, sotjant les mainaderes.
Un nen d'uns quatre anys s'està entre una munió de gent, amb la mirada perduda. En Bocanegra l'espia una estona. El veu deambular amb els ulls a trenc del plor. Ell intenta trobar els pares o qui sigui que sembli que també el busca, però no hi ha ningú. Encara li fan mal els ossos de la prova a què el va sotmetre l'Enriqueta a la cafeteria i no voldria tornar a rebre per equivocar-se en l'elecció del moment. El comboi demoníac torna a passar xerricant ben a prop, com si fos el diable qui empenyés el nano a fer el pas definitiu.
—Com et dius, maco? —diu en Bocanegra, a la gatzoneta, amb el to més dolç que coneix.
—Antoni —respon ell sense mirar-lo als ulls. Busca un rostre conegut. Fet i fet, tots dos tenen por.
—Els papes se n'han anat i m'han dit que et porti a casa. El nen ara sí que li fa cas, però roman mut. Com tot el parc, que sembla que sigui un desert de sons. Com si cada mot que en Bocanegra digués fos escoltat per tothom.
—Vine amb mi, que et portaré amb els papes —li tremola la veu.
El nen no s'atreveix, té arrels sota els peus. En Bocanegra treu un caramel que l'Enriqueta li ha donat, i l'hi ofereix. Pel camí, diu. L'acció fa efecte, perquè l'Antoni allarga el braç i agafa el dolç, no sense recança, i en Bocanegra ho aprofita per entomar-lo de la mà i incorporar-se. Anem.[1]
[1] Pastor, Marc, La mala dona, Barcelona: La Magrana, 2008, p. 148-149.
En Juan Malsano arriba a l'Hospital de Sant Pau cap al vespre. Tot i que és diumenge i no ha de treballar, en Moisès Corvo l'ha avisat perquè a la tarda han apallissat un home que, pel que sembla, havia estat donant caramels a les criatures al Saturno Park de la Ciutadella.
—Ha desaparegut un nen de quatre anys: Antoni Sadurní —li ha dit en anar a buscar-lo al seu pis—. He parlat amb els pares i no han vist res. Es veu que l'han perdut a la pèrgola que hi ha vora l'estany, i no l'han tornat a veure. Han sentit a dir que s'ha vist un home emportant-se un nen molt semblant a l'Antoni, però no hi ha testimonis fiables. Pel que he pogut esbrinar, el segrestador no és coix. A mitja tarda algú ha donat la veu d'alarma en veure un paio parlant amb un altre nen al Born i li han clavat una pallissa. És a l'Hospital de Sant Pau, però hi hauràs d'anar sol, aquesta nit tinc una altra feina —i li lliura una fotografia del nen vestit de marineret i amb una clenxa perfecta.
En Malsano no hi va sol. Es fa acompanyar del doctor Manuel Saforcada, el metge forense de la ciutat i, a més, especialista en trastorns psiquiàtrics. Ha demanat la seva ajuda per determinar si el subjecte que es trobaran (encara no saben en quin estat) podria ser el monstre que busquen. I si l'és, hauran de treure-li on ha amagat el petit Antoni.
La gran porta principal els abraça en entrar-hi, sota la vigilància de la punxa que es clava en la boirina de desembre. L'Hospital de Sant Pau sembla una castell de conté de fades als afores de la ciutat, la caseta de xocolata de Hansel i Gretel de dimensions esbojarrades.
Una monja els pregunta per qui demanen i els fa esperar una estona, fins que apareix un home diminut, que sembla que hagi estat en remull una bona estona. Els dóna la mà.
—Doctor Saforcada, sóc el doctor Martín. Per a mi és un plaer que vingui aquí. Vaig ser alumne seu fa cinc anys.
—El recordo —era de la primera promoció a qui el forense havia donat classes—. Veig que el vaig aprovar.
El metge petit es mostra tot cofoi i fa el gest de convidar-los a seguir-lo. Com que està nerviós per la visita, no pot reprimir el tic que té, i obre i tanca els ulls com si volgués caçar mosques amb les pestanyes.
—De totes maneres, el plaer és meu —continua—. En aquest edifici sí que dóna gust treballar.
—Bé, per fora és molt original, però per dins no és gaire diferent dels altres.
—Doncs últimament no deu haver passat pel Clínic. És tan nou com aquest, però molt més brut i fosc. Ha vist com està la sala d'autòpsies? —L'altre fa que no amb el cap—. Com una latrina. I miri que dic que facin el favor de netejar, però sembla que només els morts s'hi atreveixin a entrar. I prou feina que tenen a continuar morts.
—La superstició encara suposa un obstacle per al progrés... —es lamenta el metge, que gira per un altre passadís.
—La manca d'higiene, més aviat —rebla el forense. En arribar al pavelló, han d'esperar que una de les monges acabi de rentar el pacient.
En el vessant de mar de la muntanya de Montjuïc, abans d'arribar al Morrot, hi ha el campament de gitanos sota la protecció del senyor Camil, el patriarca. Està format per una dotzena llarga de barraques situades a diferents nivells, unides per caminets guanyats a les males herbes cop de dalla, al voltant d'una esplanada on hi ha carros i un vigilant permanent arrecerat per quatre fustes mal clavades i una foguera que es veu des del mar. Hi ha qui diu, fins i tot, que el foc dels gitanos del senyor Camil ha confós més d'un mariner a l'arribada a port i l'ha fet embarrancar. Hi ha qui va més lluny i assegura que els gitanos del senyor Camil solen vendre's el contingut de la bodega l'endemà.
En Corvo i en Malsano hi arriben enmig del silenci, grills i estrelles, i es deturen a l'entrada. El primer va aprendre a muntar a l'Àfrica, quan la guerra, i el segon en els avalots de principis de segle, sabre en mà. Es fa un tip de dir que és un dels policies del famós quadre de Ramon Casas, però és mentida.
El vigilant els rep trabuc en mà, arma poc pràctica però molt dissuasiva, i els policies s'obren la jaqueta just per mostrar els revòlvers.
—Volem parlar amb el senyor Camil —declama en Corvo.
—No són hores —respon el gitano, gran i corpulent, de veu tranquil·la i posat d'aquí t'espero que et foto un gec d'hòsties.
En Malsano esguarda en Corvo. Té raó. Treure del llit el patriarca a les quatre de la matinada és, pel cap baix, imprudent.
—Avisa'l i que decideixi ell.
—No caldrà —una veu rogallosa que surt de la barraca més gran—. Chacote, deixa passar els senyors inspectors.
Abans no entren, tres dels fills del senyor Camil surten al pas i observen els policies desmuntar i lligar les regnes amb les mules. Els saluden amb el cap i es queden a fora per si el pare els necessités. El senyor Camil sacseja la dona, prepara'ls beguda, i s'allisa la roba. Canos, de front desert i celles pobladíssimes, amb els dits es pentina el bigoti en forma d'u invertida, i rep els convidats sorpresa amb una cortesia impròpia d'aquestes hores.
En Malsano s'adona que el seu company està molt confiat, però no para de vigilar l'esquena. No n'hi ha prou amb el fet que siguin gitanos (no els pot ni veure), a més són a casa del patriarca, sols, sense que ningú ho sàpiga, a les tantes i desobeint una ordre directa del superior. L'endemà, tant poden ser en una garjola com esmicolats i barrejats amb el pisto que alimenta els porcs d'aquella gentussa allunyada de la civilització, maleïda sigui.