Edicions Proa (Barcelona), 2015
En Bartomeu Fullana, anomenat Fullaní, era conscient del moment en què es trobava. Amb la delació d'en Durí i el pretext de ser menor d'edat havia esquivat la forca, però sabia que n'Antònia, la Malcontenta, el cercaria.
—Vos esperaré a tots a l'infern.
Havien estat les darreres paraules d'en Durí. Després es va obrir una trampa sota els seus peus i va quedar penjant pel coll d'una corda. Va batre els peus, va emetre un so semblant a un rot, i al final va quedar inerme. Va anar tot més de pressa del que semblava que havia d'anar.
Després, en Fullaní va poder sortir d'entre la gernació protegit pels voluntaris reials, tal com havia dictaminat el jutge. Ell ja havia fet el seu paper, i l'havia fet a consciència. De fet, n'havia tret una bona tallada.
—Has de fer una feina, Fullaní —li havia dit en Durí, amb la veu ofegada per l'angúnia.
—Tu diràs —va respondre ell. Parlaven a través de les reixes. En Fullaní mirava la camisa del seu company, tacada de sang per les nafres que li havien causat els cops. Estava detingut, i ell havia aconseguit acostar-se fins a la cel·la on el tenien reclòs.
—Aquests desgraciats —va enunciar en Durí— me volen penjar. Però jo estic segur que me deixaran sortir a canvi de diners. Els has d'anar a cercar, Fullaní. Compta unes cinc-centes lliures.
En Fullaní es va espantar.
—I d'on vols que tregui cinc-centes lliures, Joan?
—És senzill —va respondre el reu—. No ho he explicat mai a ningú, però tenc un racó més que fet. Tot és botí del que he robat en aquests anys, amb tu o sense tu, està enterrat dins un forat de ses coves de Galdent. Vés allà i treu tot el que trobis.
En Bartomeu va fer veure que dissimulava l'ànsia.
—A quin forat, Joan?
En Durí va fer un sanglot. Sabia que l'esperava la mort i que confiava la seva vida a les mans del seu company.
—És senzill —va dir—. Has d'entrar per la boca que hi ha a Son Monjo. És estreta, però tu ets prim i t'hi podràs arrossegar. Ses primeres passes s'han de fer de bocaterrosa, després te podràs posar dret. Has de caminar per un passadís fins que trobis una bifurcació: tendràs dos camins, a dreta i a esquerra. Has d'agafar el de la dreta. Veuràs que arribes a una galeria i que està tot ple de ratpenats penjats des sostre. Te pots fer llum amb una torxa, o amb un fanal. En acabar sa galeria, trobaràs un espai obert amb un bassiot d'aigua. Devora es bassiot hi ha com un claper construït amb pedra viva. Hi puges i t'hi afiques dedins. Hauràs de baixar un cos i mig. No deixis de fer-te llum. En arribar a baix, ho trobaràs tot.
En Fullaní ho memoritzava tot amb la màxima atenció.
—I després què faig?
—Després véns amb sos doblers i me'ls entregues —va xiuxiuejar en Durí—. Jo en donaré una part a aquests torracollons i, quan me deixin sortir, la resta mos la repartirem entre tu i jo.
En Fullaní es va gratar el clatell.
—Fet? —va preguntar en Durí. En Fullaní va aixecar el cap.
—Fet.
Amb el pensament tot ple de na Maria Boscana, en Pere pedalava i deixava enrere el cementiri de la vila, on dins la tomba familiar son pare descansava del sac de deutes que havia deixat en aquest món, i passava a l'alçada de la gran possessió de Galdent, amb la seva pedrera de marès i les seves històries de bandejats: segons la llegenda, en algun punt de Galdent hi havia enterrat el tresor d'en Durí, un bandoler que, segons unes versions, havia estat un justicier de romàntica memòria i, segons unes altres, un lladre i assassí d'una fredor gairebé sobrehumana, que havia assolat Llucmajor i els seus voltants amb una sèrie de crims que incloïen la mort a sang freda de dones, vells i infants. El que era cert i segur era que en Durí va morir ajusticiat a la forca, però que abans -tot i que això ja fos més dubtós- hauria amagat el tresor acumulat amb les seves rapinyes dins un clot cavat a la terra de Galdent. En Pere recordava que, de petits, amb en Busca Llarga duien la curolla de trobar-lo, i que van passar alguns horabaixes d'un estiu fugint plegats fins a Galdent amb una pala per hom, obrint forats a la babalà, naturalment sense trobar res més que macs, cucs de terra o els ossos d'algun ocell o d'alguna llebre. Ara sí que li aniria bé trobar el tresor d'en Durí, li passava pel cap a en Pere, mentre continuava pedalant.