Gorbs (Figueres), 2018
Va buscar les claus a la bossa, i va provar quina s'ajustava al pany d'un vell portal de ferro color blau intens com les profunditats marines. A la dreta un rètol resava:
Coneguda com La Torre Blava, propietat de Miquel Prujà i Sunyer, del qual hom pot observar encara les inicials fou construïda a final del s.XIX. Hi destaquen les rajoles vidriades de color blau ultramar presents a tota la façana, on predomina clarament el color blau en tots els seus motius ornamentals. L'interior conserva encara els arrimadors de rajola blava, la porta amb vitralls de colors blavosos i les pintures murals a l'interior de tota la planta noble, al·legoria de la vida a Cuba, imatgeria tropical amb voluntat de recordar la vida dels indians, mars enllà.
El va llegir.
Finalment, va poder obrir, va aparèixer un immens i frondós jardí romàntic, en estat francament desordenat, i emboscat, magnòlies, aus del paradís, cedres, heures, aspidistres, i una palmera altíssima que semblava voler tocar el cel. Enmig, i a prop la Torre, una immensa bassa d'aigua amb un parell d'anemones solitàries. La calor del viatge i el fet que el jardí semblava evocar un edèn perdut enmig de la calma i l'ombra, en el qual tan sols era possible escoltar algun ocell que no hauria pogut identificar, la van decidir a desfer-se del vestit ample de fil que l'havia acompanyada durant tot el viatge. Va deixar la bossa penjant de la balustrada de pedra i va submergir-se en la frescor i l'ombradiu que li oferien les aigües de la bassa, les quals semblaven esperar-la per acollir-la des de feia molt de temps. I hi va restar immersa, nua, molta estona, sense presses, com si el temps, no comptés...
Amb els cabells xops, i el vestit arrapat al cos a causa de la mullena, tot guardant la frescor que l'Amélie volia conservar enganxada a la pell, es va dirigir al que semblava l'entrada principal presidida per quatre columnes robustes, que, talment guardians impertèrrits, vetllaven la porxada acompanyades d'un parell de testos immensos de ceràmica blava a banda i banda, i precedides d'un parell d'esglaons coberts de pètals de buguenvíl·lies. Els va pujar mentre cercava de nou les claus per tal d'obrir la porta d'accés a la Torre, una porta de fusta de dos batents, resseca pel sol i el temps, amb uns vitralls florals. El pany semblava protestar romancer en el despertar forçat amb el qual la clau l'obligava a sortir del món dels oblidats... L'Amélie, tan sensible per una professió en la qual l'oïda era fonamental, escoltava el silenci, un silenci dens que es desprenia dels murs i la rebia amb la quietud dels espais adormits en el temps. El rebedor de mosaic hidràulic, d'un to blavís, feia joc amb els arrimadors vidriats de les parets i una gran làmpada de vidre. Despullat de qualsevol altre moble, contenia una gran escalinata de marbre blanc amb petites tessel·les de color lapislàtzuli i un passamà de fusta noble, possiblement bubinga, pel to violaci que tenia. En pujar els graons de les escales, s'adonà que la llum blavosa que desprenia l'interior era deguda a la cúpula que coronava la Torre i que, a mode de claraboia, il·luminava de manera diàfana l'ascens, que culminava en un gran saló presidit per la pintura a l'oli d'una figura masculina de mirada penetrant i inquisidora que semblava seguir-la de reüll, preguntant-li per la invasió dels seus dominis.
(...)
Una Torre plena de motius que li recordessin els seus paisatges; plena de tots els blaus del Carib que evoquessin el seu país amb un jardí curull de palmeres, magnòlies, aus del paradís, cedres, una gran bassa i una glorieta per brodar a les tardes amb la Modesta mentre prenien llimonada.
(...)
Les tardes de tramuntana la mimosa del jardí escampava el seu polsim i la Torre semblava sortida d'un núvol groc, com si fos el joc d'un pintor, ja veu...