Als meus temps d'estudiant...

Autor: Valentí Castanys i Borràs
Pàgines: 10-13

Als meus temps d'estudiant la Universitat i l'Institut formaven un edifici, el mateix d'avui, però voltat totalment de cafès. Totes les botigues de la plaça de la Universitat, de la Ronda, dels carrers de Tallers, Gravina, Pelayo i Aribau es convertiren en cafès i sales de billar, d'una manera vertiginosa. Si el local era espaiós, a més de la taula de "set-i-mig" hi havia un billar de xapó, i, si el local era de proporcions reduïdes, amb la taula de joc ja n'hi havia prou.

Que n'hi havia, de trencacolls, al voltant d'aquella plaça de la Universitat! El centre docent i els estudiants vivíem sotmesos a un estat de setge en tota regla. El cercle de les temptacions s'anava estrenyent inexorablement. Temptacions molt ben calcu­lades, fetes a mida, a l'abast de les modestes fortunes dels estudiants. A les taules de "set-i-mig" del carrer de Gravina o de Tallers es podia tenir la banca amb dotze pessetes. Ja em direu quin és l'estudiant de quinze o setze anys capaç de resistir la temptació de convertir-se en banquer per dotze pessetes.

—Tallo dotze pessetes!

—Fet!

A vegades, en lloc de fet, deien: "Va per a vós el pollastre!", i tothom s'entenia.

La gent jove d'avui no sap el que és empenyorar el barret, primerament perquè no existeixen les timbes i, segonament, perquè van amb el cap descobert.

Però aleshores les víctimes del joc empenyoraven el barret, es venien el rellotge, s'hipotecaven la capsa de compassos i rellogaven els llibres de text.

Quan jo estudiava, portava una llibreta a la butxaca amb anotacions del que devia i del que em devien, tant o més com­plicada que la d'un negociant d'avui, d'aquests que prenen pastilles per a dormir, per a estar desperts, per a tranquil·litzar-se i per a anar embolicant la troca.

La joventut d'avui no sap el que es bolcar un vagó del tren de Sarrià. És clar que el tren de Sarrià corria a flor de terra i el tenien mes a mà que no pas ara. La presència del tren de Sarrià corrent per entre les tanques del carrer de Balmes era una invitació al descarrilament I nosaltres ho aprofitàvem. El pretext més fútil ens servia per a tombar un vagó. A vegades, el tombàvem només per a provocar la suspensió de les classes i avançar una mica les vacances de Nadal.

Per a més facilitat dels oradors improvisats, els fanals tenien prestatge.

—Companys! — cridava un minyó del meu curs enfilat al fa­nal —. Els estudiants de París s'han declarat en vaga per a pro­testar de la puja dels tramvies. Què fem? ¿Ens solidaritzem o romanem impassibles com si fóssim mesells?

—Ens solidaritzem!

Amb aquestes paraules i una llambregada al calendari, compreníem que havia arribat el moment de precipitar el començament de les vacances. El tren de Sarrià, el teníem allí mateix. Només calia anar-hi. Per a decidir-nos, n'hi havia prou que un estudiant cridés:

—Fa quatre dies, aquest tren va esclafar una vella.

—Al tren! Al tren!

Mai no he sabut d'on sortien aquelles bigues, ni aquells taulons que feien d'alçaprem per a tombar el vagó segons el principi d'Arquímedes. Ni d'on sortien tants minyons que no eren estudiants, però que sentien una vocació irrefrenable a bolcar vagons de tren. I succeïa exactament el mateix que quan les formigues es proposen d'arrossegar un cuc terrer al seu reialme subterrani. Tothom treia torces de flaquesa i el vagó acabava essent tombat. L'únic que ens diferenciava de les formigues era l'aldarull. Les formigues treballen en silenci, i nosaltres ho fèiem enmig d'una cridòria eixordadora.

—La bòfia! La bòfia!

Com corríem, Mare de Déu! Al nostre país he vist córrer moltes vegades i per diversos motius, però com els estudiants d'aquell temps, ningú. El pànic col·lectiu no té aturador. Al pri­mer toc de corneta ja em teníeu a mi i uns quants estudiants, entaforant-nos a les grutes de pedra picada del monument al Doctor Robert. L'arquitecte que va emplaçar el monument al bell mig de la plaça de la Universitat no sabrà mai els cops de sabre que va estalviar als estudiants que provocaven aquells aldarulls. El monument al Doctor Robert era un refugi provi­dencial. Una vegada que vaig reaccionar una mica tard i, trobant-lo ple de gom a gom, no vaig trobar manera d'encabir-m'hi, vaig acabar donant voltes al tronc d'una palmera esquivant els cops de sabre que un policia m'etzibava sense contemplacions. Foren deu minuts que no oblidaré mai.

—Valentinet, tingues seny —em recomanava el meu avi matern cada vegada que s'assabentava de les bullangues ocorregudes a la Universitat.

Val a dir que les voltes a l'entorn de la palmera foren més alliçonadores que totes les advertències de l'avi matern.