La mort de l'ànima

Edicions Proa - 2007 - Barcelona

Autor: Maite Salord i Ripoll
Indret: Plaça d'Alfons III El Conqueridor (Ciutadella)

-Anys, molts anys, he estat fora -va respondre l'Andreu-. Hi ha moments que em sembla que no sé on som. I, després, es va tornar a girar cap a la finestreta absort de bell nou en el paisatge i en els seus pensaments.

Just entrar al poble, n'Andreu va veure el molí blanc de sempre, amb les seves aspes de cordam impecable intactes. En canvi, les palmeres de la plaça, que ell havia vist sembrar quan només eren uns garballons que s'aixecaven dos pams de la terra, ara alçaven unes branques dactilades, verdes i lleugeres, per damunt de les cases senyorials que guardaven l'entrada al carrer de Maó. Aquella placeta en forma de crespellet... N'Andreu va somriure amb recança: un crespellet, feia anys que no en tastava un, d'ensucrat i cruixent. De sobte, el taxista li va demanar on l'havia de deixar i ell no va saber què respondre. No hi havia pensat, en allò. Per uns instants, va estar temptat a donar l'adreça de sempre, però ni tan sols no sabia si n'Esperança vivia a la casa que havia estat del seu pare. A més, després d'aquella conversa per telèfon des de l'aeroport, no podia presentar-se com si res. Tot resultava molt més complicat del que ell havia volgut imaginar. Un hotel, senzill i cèntric, un hotel qualsevol, va dir finalment. Abans, però, vull que faci una volta pel poble.

Sa Contramurada, el carrer més ample de Ciutadella, el que resseguia el fossat de les antigues murades, ple de cotxes i d'arbres de brancam espès on havien fet niu els estornells; la plaça des Born, amb aquell edifici de Correus, blanc i asèptic, on abans hi havia la casa Cabrisses, d'un bell estil colonial, que n'Andreu havia deixat, en plena postguerra, com a seu de la Falange; i el port, el seu port, molt més ample, sense la punta dels Esparralls on ara intentava encabir-se un vaixell gran, de color groc, en una maniobra que semblava impossible.

Autor: Maite Salord i Ripoll
Indret: Ses Voltes (Ciutadella)

Quan en Miquel Calafat va veure na Júlia per primera vegada, estava prenent un cafè, assegut en una butaca de vímet del bar de Ses Porgueres, davall Ses Voltes. Compartia la taula amb l'apotecari Villalonga i amb el marquès de la Torreblanca, que escoltaven, divertit el primer, envejós el segon, les anècdotes del seu darrer viatge a Mallawi. En Calafat, amb la seva fina ironia, no deixava anar ocasió per fer rabiar el senyoràs, que era evident que no suportava que un no ningú com el fill d'un grum desertor s'hagués convertit en un dels homes mes rics del poble. [...]

Mentre el marquès de la Torreblanca s'empassava l'orgull i les ganes d'escopir a la cara d'en Miquel Calafat que no era més que un negrer sense escrúpols, aquest va fixar-se en una al·lota rossa i prima que passava davant Ses Porgueres amb la mirada fixada en la Catedral. Na Júlia sabia que davall aquella arcada hi havia assegut algun dels senyors del poble, amb el seu vestit amb armilla i el barret i el bastó, homes importants a qui ella no donaria el gust de saber-se observada des d'allí dalt. La bellesa d'aquell rostre altiu va fer que en Miquel Calafat demanàs a l'apotecari qui era aquella jove: la filla petita del fuster del carrer Sant Cristòfol, ben polida, ella... Quan es va aixecar de la butaca de vímet, l'home ja havia decidit que canviaria de fuster i que la primera feina que li encomanaria seria repassar tota la fusteria del lloc de Son Ullastre, que aquell estufat del marqués de la Torreblanca, més pelat que una rata, devia tenir mig podrida.

Autor: Maite Salord i Ripoll
Indret: Ses Voltes (Ciutadella)

Quan en Miquel Calafat comprà el lloc de Son Ullastre al marquès de la Torreblanca, que es va fer pregar uns quants mesos per una pura qüestió d'orgull, el primer que va fer va ser anar a casa del fuster del carrer de Sant Cristòfol a encomanar-li una feina que li corria molta pressa. Quan aquell home cobert de serradís va veure entrar el senyor Calafat al taller que tenia muntat a l'entrada de casa, se'l va quedar mirant sorprès. No era un client dels seus, ni tan sols un client que hagués tractat alguna vegada. Tothom sabia qui era el fuster de confiança d'en Calafat. I va sortir de darrere el taulell sense saber què podia esperar-se d'aquella visita inesperada. Vostè dirà, senyor Calafat, va deixar anar l'home amb humilitat. I el senyor Calafat va dir que volia que li fes un bon repàs a la fusteria d'un lloc que acabava de comprar, sense escatimar res, que volia que tot quedàs perfecte. Tan perfecte com si fos per a una filla teva t'ha de quedar, es va atrevir a dir al fuster, sabent del cert que era impossible que l'home pogués endevinar l'autèntic sentit d'aquelles paraules. I en Miquel, mentre parlava de portes i de finestres, va atracar una cadira i s'hi va asseure, sense presses, com si esperàs algú. Fins que va entrar la dona del fuster amb la filla petita, aquella al·lota que un dematí en Calafat havia descobert assegut al bar de Ses Porgueres de davall Ses Voltes. na Júlia, que se'l mirà amb curiositat perquè mai no havia un senyor de tan a prop.

Autor: Maite Salord i Ripoll
Indret: Ses Voltes (Ciutadella)

Al cap d'un temps que no hauria sabut precisar, n'Andreu es va aixecar del banc i es va endinsar pels carrerons del casc antic del poble. Travessà Ses Voltes, on tots els seus records s'havien convertit en tendes de souvenirs que a l'hivern queien en una letargia que només les parles estranyes podien desvetllar, i arriba a la plaça des Born, que mai no se li havia fet tan immensa... Per què has tornat, ara, després de tants anys? Què vols, Andreu? Ets mort, que no ho saps?... Un mort caminant entre estranys per uns paratges que hauria volgut que l'agombolassin amb tendresa, com feia la seva mare quan era una criatura. Les pedres li havien de traçar camins que ell tornaria a recórrer dalt la seva bicicleta, amb els calçons curts i els genolls pelats, o amb el vestit de fil i el capell d'anar mudat, mentre observava, des dels vidres del bar Plata, les al·lotes que passejaven els diumenges dematins. El seu amic en Quim. Na Tónia. Aquells carrers que havia recorregut fins a l'extenuació a milers de quilòmetres de distància. I ara tot era estrany i duia el manillar de la bicicleta clavat a l'estómac i la veu dels seus amics ressonava com si tingues el cap enfonsat dins l'aigua. I tenia por. Com n'Esperança, ell també tenia por.