Voliana (Argentona), 2022
Quan visito una escola, els nens solen preguntar-me si de petita m’agradava llegir i escriure poemes; i es sorprenen quan jo els responc negativament. I és veritat: no associo infantesa amb poesia. Sí que ho faig amb les ganes d’escriure textos “ben explicats i bonics”, que fossin el resultat de l’observació. Potser sí que, sense adonar-me’n, estava entrant en un món poètic primerenc.
Un dels primers textos que em ve al cap és un escrit sobre la llum acolorida que es filtrava a través dels vitralls de l’església de Santa Maria de Mataró, un edifici religiós que, tret d la Capella dels Dolors, poc més té de rellevant. Segurament era un dia de sol i els seus raigs devien incidir als vitralls amb prou força com per impressionar una criatura avorrida per una llarga missa encara celebrada en llatí.
La Capella dels Dolors tenia una història relacionada amb el meu oncle Lluís. Resulta que, de petit, l’oncle feia d’escolà a Santa Maria. Com que els dies feiners havia d’anar a escola, oficiava a primeres hores del matí, moments de l’albada en què, sobretot a l’hivern, tot era fosc i silenciós. La Capella dels Dolors era un lloc especialment tenebrós, situat en una ala de l’edifici. Un matí, anant a les palpentes i només acompanyat per la llum d’una espelma, l’oncle es va entrebancar. Quan va acostar la claror tenebrosa a l’objecte que li obstruïa el pas, va quedar esglaiat en descobrir el cos convuls d’un capellà de l’església, amb els ulls sortint de les òrbites i escuma rajant-li de la boca. El pobre home havia sofert un atac d’epilèpsia.
El petit Lluís va sortir xisclant i ple d’espant. Els seus crits van alertar altres capellans que van apressar-se a auxiliar el malalt, acció que va aconseguir salvar-li la vida.