Proa, Columna - 1999 - Barcelona
La mare, la Ramona, després d’haver enterrat el padrí, em digué que encara no s’havia acabat tot. Que calia hostatjar i donar de menjar els parents que havien vingut d’Espanya, de Lleida, de Beziers, de Carcassona, de «l’Hospitalet-près l’Andorre», de Barcelona, de terres de França i de terres d’Espanya. Que avui la taula havia d’estar ben parada amb les tovalles bones, les de la Festa Major. Que el brou hauria de ser de porc, no de ploma. Que l’escudella havia de tenir fesols blancs que fan dol. Que la taula seria la de la cuina, vora del foc, i no pas la del soler, aquella llarga i cerimoniosa que acollia les festes de vida. No recordava l’Eugeni des del fons del pou de la seva memòria una cerimònia semblant.
Vaig anar a cercar la padrina. Estava asseguda al capçal del llit. La vaig tustar i, lentament, em guaità de fit a fit. Padrina, la mare m’ha dit que encara res no s’ha acabat. Fes el que la teva mare t’ha encomanat. Té raó. Ets el meu net gran i, per tant, l’amfitrió. No em facis quedar malament, i sobretot la teva mare. Vaig eixir de la cambra. Certament, res no s’havia extingit. Els homes, a la porta de casa, encenien caliquenyes pudents, mentre la meva germana, l’Alícia, els oferia gots de vi negre. La cuina era una parafernàlia on totes les dones del veïnat s’afanyaven perquè el foc no s’apagués. Foragitaven gossos i gats adelerats per l’olor que surava de les brases que acollien grosses olles d’aram i ennegrides cocotes. Brous, menjars no habituals fruit de la feina dels pagerols que ho recollien tot, ho guardaven tot, i ho posaven a bullir.
De lluny, arribava pel forat de la xemeneia una estranya remor. Era l’àpat en honor del comiat del meu padrí, l’ Antoni, el fill del Cisco i de la Nativitat, nascuts al redós de l’època en què lliberals i carlins, segons el resultat de les eleccions, es refugiaven a Andorra. Un dinar d’honres en memòria del temps del meu padrí, que l’havia esmerçat engendrant fills. Havia estat un calçasses. Sempre anava com un pinxo, ben clenxat i ben vestit. Arramassava, per allà on anava, el delit de les núvies casadores. Avui li fèiem el darrer dinar. Després dels fesols blancs hi hauria carn o conill, i formatge. Res de cafè, pastissos o licors. No feien dol, aquestes llaminadures, en aquell petit país, segons dita popular que es passaven de cuina a cuina.
Quan s’acabà el convit, el capellà mossèn Corneli, de Guissona, que era parent llunyà de la casa, s’aixecà de taula, feu l’elogi del meu padrí, donà les gràcies, es posà a resar i acabà beneint tots els presents. S’havia mort l’hereu de casa, i tots els qui podien entrar en el seguici de l’heretament ja esbrinaven què en traurien o què en podrien arreplegar. Ho saps molt bé: aquest és un país de testaments. De capítols matrimonials. Aquestes valls només s’han conservat per la casa pairal. Eugeni, has d’anar a cercar els nens. Quina diferència de quan jo anava a l’escola i havia de caminar un quart d’hora, drecera amunt, drecera avall. Ara, la Samanta, la Tònia i l’Àlex tenen autobusos, o bé la seva mare els porta amb el cotxe. Saben més coses, Eugeni? No pot dir l’Eugeni si els seus fills saben més coses. Només sap que li serà difícil apropar-los a la veritable saviesa de la vida.
Davalla, l’Àlex, Arinsal avall. Les volves de neu s’espargeixen lentament. I ell sospita —no sap per què— que mai no es mourà d’aquestes feixes, d’aquests camps, d’aquestes valls a les quals la neu l’aboca. Però no es deixarà enganyar malgrat els xiscles dels bagaleus.
I es farà càrrec, l’Àlex, de la gossa, filla del Quisso de la padrina, la Dascha, com a preludi potser de ser hereu lúcid de l’Agnès, filla i mare de la neu adversa.
Serà hereu també d’aquests bonyeguts cims, de la fondària maleïda de les valls. Ha rebut, l’Àlex, un salconduit de feixucs segells. Trobarà, l’Àlex, l’osmosi entre la gavina lliure i la grandalla tot just nascuda, sota tones de neu adversa?
Haurà d’emprar eines noves, el fill gran de l’Eugeni, el seu hereu. Ho pensa, i així ho dirà al pare, a l’Eugeni, mentre Ja darrera mossa de la nit s’esmorteix de son al seu costat.
Més enllà de l’automòbil, semblaria que la vall es ventila. Que, com gecs vells quan hom regira butxaques, va naixent un altre tipus de neu. Més dòcil, menys crua.
Pensa també en l’Agnès. I de cop i volta li puja com una mena de cobriment de cor. I malgrat que alguns assagin de fer-li-ho creure, ell, ara ho sap, no tot s’acaba aquí, rodejat de neu. Sap, també, que li serà difícil dir-ho al pare, ell tan cafit de la padrina. Però és dur passar de la neu adversa a la neu mannà, i l’Eugeni ho ha de capir.
Ha de fugir dels paranys de tants anys, de tants ensurts, ha de saber conèixer, de nou, quan el temps anuncia neu.
El seu ésser ja mai més no podrà romandre escindit, així ho dirà al pare, per aquella maleïda neu, per aquesta dolça neu. Ha d’espigolar en la seva memòria, l’Àlex, i descobrir que les boires són tan seves com del seu pare i de la vella padrina, l’Agnès.
Sorgeixen, ara, a aquesta hora de la matinada, gairebé als límits de l’alba, espigons nous, on amarrar el vaixell. S’esberlarà el temps? Grapeja mentalment, l’Àlex, els indrets pels quals travessa, colgats de neu que cau i cau...
Fora, nevava fort. Potser molts dels invitats haurien de sojornar aquell capvespre a casa, i gairebé segur durant tota la nit. Les dones, Eugeni, ja ens preparàvem per mor de preparar màrfegues i mantes per cobrir-los.
L’Antoni, Eugeni, que era lladregot, ho sabia explicar. Jo em quedava embadalida, com si no pogués ni respirar. És que romania encantada. Ell, el teu padrí, t’ho explicava, com si fos un conte de fades.
Doncs bé, arribaren a la sala de consell. Es plaçaren en dos rengleres. S’agenollaven els consellers. Fixa’t, Eugeni, en aquells temps hi havia temor de Déu. Ai, ara, si gairebé no saben com es diuen. I feien oració, o almenys així ho semblava. I el bisbe passava, com un gall de corral, entre les dues fileres. Quin protocol, senyor!
Au Quisso, deixa de gemegar. L’Eugeni no pot tardar gaire, li diu l’Agnès, mentre acaronen els dits els pinyols d’oliva del seu rosari que masega, dia a dia.
I després, s’asseien tots en cadires de palla, de respatller alt, servant l’ordre històricament acceptat i respectat.
Venien els de Canillau, nen. Després, els d’Encampo, i Ordinavi, i la Maçana, i els d’Andorra la Vella i «Sancta Columba», i Laurèdia. Que bonic no, Eugeni? Jo no sé de lletra, t’ho he dit moltes vegades, però els pobles petits necessitem aquestes coses: creure’ns importants alguna vegada, encara que només sigui quan arriba un nou bisbe.
Era una litúrgia atàvica, Agnès, ens explicava el teu padrí, nen, feta d’anys i panys, de penúria, de respecte, de passió.
L’Eugeni roman assegut en un bistrot arrecerat, a la plaça d’Andorra la Vella, al costat de la rectoria, emboirat també pels monòlegs de l’Alex.
Hi havia una generació de gent important. Estava lligat amb cordes, cadenes i altres lligadures, el pobre foll. Un dels batlles donà l’ordre, el poble s’apartà i l’escamot de policies, sis concretament, es prepararen a executar. De cop i volta, dos llançaren a terra els fusells i abandonaren la filera. Els altres llençaren tres trets precisos. Res més. Silenci, sanglots, i alguns escodrinyaven el cel que anunciava neu. Els dos que havien llençat el fusell, desertors, foren castigats de per vida.
Després, el capellà, fervorós i hàbil sacerdot, ens dirigí des del balcó de la rectoria, mentre la neu iniciava una lenta caiguda, una plàtica, per tal de persuadir-nos a ben obrar, i a fugir del pecat. Després, sempre després, recolliren el fill de la Gertrudis. Semblava un sudari disfressat de neu, i se l’emportaren a soterrar-lo, o a llençar-lo a la fossa comuna? Era ja, gairebé el capvespre. En processó, presidits pel Santo Cristo ens traslladàrem a l’Església, tot just al costat, per resar per a la bona acollida de l’afusellat. Havia mort, instants abans, m’explicà el pare.