Edicions 62 (Barcelona), 2009
El Molino d'aleshores estava a mig camí de moltes coses. Hi havia el Barcelona de Noche del carrer de les Tàpies, on es feien espectacles bàsicament de travestís, que tenia una sala gran, amb una pista rectangular, a peu pla, on recordo haver vist la Peki de Oslo, que després es va fer dir Amanda Lear i era amiga del pallasso Dalí. El món dels travestís era literalment increïble. A mi em semblava que la majoria de propostes artístiques que feien eren bestieses, però ells —o elles, perquè mai no he sabut com anomenar-les— en parlaven amb seriositat. De fet, molts es prostituïen per viure o participaven en sessions de fotografies pornogràfiques. La majoria no tenien cap cultura, vivien desarrelats i anaven a Madrid o venien a Barcelona per fugir de la família i guanyar-se la vida. S'ho passaven malament, compartien habitacions a les pensions més sòrdides i, de vegades, quan no treballaven, havien de fregar pisos o oficines. S'envejaven entre elles, s'odiaven i tot, i es barallaven furiosament per petites misèries. Però els periodistes mai no esmentàvem per escrit aquesta part més fosca. No dèiem que entraven i sortien de la presó acusats d'homosexualitat, que cada dos per tres eren duts a les comissaries, on se'ls vexava i n'abusaven. Un d'aquests travestís, la Pocha, m'havia explicat que un policia de la sòrdida comissaria central de Via Laietana l'anava a veure sovint i que s'havia de deixar fer el que aquell porc volgués. Se n'havia encapritxat i, tal com deia ella, si no li deixava el cul estava perduda.
«Y me llama maricón, sabes, me la mete y me llama maricón...», es queixava posant-se les mans al cap. I és que en aquest món tot esdevé de seguida grotesc.
El travestí més exagerat que vaig conèixer era Violeta la Burra, que actuava amb cols i pastanagues al cap i penjades al cos, una mena de Carmen Miranda vulgar i sense gràcia. No tenia res a veure amb la Pampanini ni amb el genial, delicat i subtil Ángel Pavlovsky, que acabava d'arribar de Madrid i era tota una altra cosa. Com també ho era Madame Arthur. En fi, recordant-ho ràpidament, tal com faig ara, també hi havia locals com el Gambrinus, on anava poc perquè l'ambient era més gai que de travestís, i per la mateixa raó gairebé no passava pel Copacabana, a l'escenari del qual recordo que hi havia una palmera i un piano. Es deia que algunes nits cremaven el vestit de paper d'una tal Margarita mentre ella ballava la dansa del foc i xisclava, o que la Resalida s'encuava el penis entre les cames amb tanta traça que ni quan es treia les calces es notava que era un home.
Fons verdós. Per la dreta entra una stripteasista en vestit de carrer. De cada peça que es va traient, en cauen cartes de bastos. En tombar-se per sortir es veu que duu a l'esquena una carta de joc vista de dors.[1]
En concret no sé com van anar les coses, però al setembre del 1982 la Carla va reaparèixer a la Cúpula Venus. El somni de l'Estrada s'havia realitzat: aquella noia menuda tenia un espectacle per a ella sola. I és veritat que va enlluernar gairebé tothom. Només aparèixer a escena, sota els reflectors, amb el tanga de color carn, amb una mica de pólvores daurades al cos, descalça, la gent va enfollir. Ella tremolava, se la veia trasbalsada i era evident que estava insegura i agraïda. Però també ho era que els espectadors l'esperaven, que la seva absència havia estès l'opinió que la Carla era especial, sorprenent, i que aportava aires nous al vell music-hall. No sé fins a quin punt allò estava preparat per l'Estrada, però es va produir un esclat. La van aplaudir drets, manifestant-li l'alegria de tornar-la a veure i oferint-li una mena de desgreuge. I després tothom va callar. Durant l'actuació només es van sentir algun xiulet d'entusiasme o aplaudiments esporàdics i massa generosos. I en acabar, la follia, l'ovació més sincera, els xiscles, els udols i els bravos que a El Molino mai no li havien dedicat. Tothom deia amb fervor que era la millor Carla, que havia recuperat la força inicial, que triava bé les músiques, que era un encert tornar a la Vanoni i a les altres peces que li agradaven, que finalment es veia que El Molino no era el millor lloc per a ella...
Jo no n'estava tan segur. La vaig observar amb respecte, però amb una certa reserva perquè tot el que ens oferia ja ho havia fet abans: es despullava únicament de la roba interior, jugava amb uns pantalons d'home, retia un homenatge clar a la Shirley MacLaine sense voluntat d'assemblar-s'hi, que certament era la millor manera de fer-ho, o després d'un fosc recollia amb lentitud extrema la roba que era a terra, es gronxava, tancava els ulls, es passava les mans pels cabells una altra vegada... Estava bé, però en realitat reprenia idees dels números anteriors i a mi em semblava que no tenia la força sincera d'abans d'El Patriarca. Li faltava alè, s'imitava a ella mateixa i jo no li veia l'ànima.
I pel que feia a la recepció de la premsa va passar el mateix: grans elogis, entrevistes, festes de reconeixement, una menció que l'enaltia com la millor artista de music-hall, joves periodistes que es retrataven amb ella trepitjant unes plomes... Cada nit la Cúpula s'omplia d'entusiastes que l'aplaudien quan s'escabellava i rodolava per terra, cosa que el dia abans no havia fet, o quan apareixia beguda i es quedava mirant els espectadors i esclatava a riure... Perquè era veritat que tothom la seguia, que tenia el públic als seus peus i la premsa anava plena de fotografies seves en les situacions més diverses: amb uns grans auriculars, travessant un carrer pel pas zebra tot imitant els Beatles, en un escenari buit i sota un canó de llum blanca, acostant-se a un micròfon de pinya dels antics... Però també ho era que al cap de poques setmanes d'actuar, la Carla ja sortia amb un dels músics que l'acompanyava i que, un cop acabada la funció, passaven pel Lord Black o per qualsevol altre local de moda. Se la veia contenta, somreia, semblava feliç, però jo desconfiava, i l'Estrada també, perquè era evident que bevia.
«Ja veurem quant dura», va comentar l'Estrada.
I certament va durar el temps just de deixar-se arrossegar pel pitjor. Aquell músic era més jove que ella i junts es pensaven que tocaven el cel, però en realitat el terra es va obrir sota els seus peus, i la Carla es va enganxar de seguida a la coca d'una manera desesperada. No parava quieta ni un moment, actuava, tornava a prendre gintònics, reia, fumava porros i tabac ros, s'havia accelerat més que mai i segons els dies estava irritada i tèrbola.
Diuen que aleshores no va prendre cavall. Potser no. Però tenia la mirada perduda, no dormia, tenia un alè espantós, feia ulleres, anava deixada, es discutia amb tothom, cridava, va caure i es va trencar una dent, tenia el cos ple de blaus, vomitava sovint, de vegades actuava amb febre i no recordava els passos d'alguns números, o havia d'interrompre la funció perquè es quedava en blanc... La Julia va recular. No podia més, va entendre que allò era el final i que no hi havia res a fer.
«És inútil», em va comentar per telèfon.
Havíem arribat on era evident que anàvem, i jo tampoc no em veia amb forces per intervenir-hi. A més, l'Estrada ja no la representava. L'amic de la Carla, el músic, li duia els afers i, naturalment, quan es va acabar l'espectacle de la Cúpula va aconseguir que actués durant una temporada en diverses poblacions. De vegades apareixia a la televisió fent striptease, voltava per Catalunya, era a totes les festes, va intervenir en una altra pel·lícula tot i que el seu paper consistia només en una escena de llit i en un petit diàleg que acabava en promeses de fidelitat eterna. I sempre hi havia algú comentant les meravelles de la Carla, perquè era amiga de tothom, tothom tenia una anècdota per explicar, tothom la coneixia. Però nosaltres, els qui la seguíem des de feia anys, esperàvem el pitjor d'un moment a l'altre.
El 1983 va morir l'Ocaña. El 1985 la Carla va fer un segon espectacle a la Cúpula, però tot plegat era desolador i patètic. De fet, l'Estrada es va veure forçat a acceptar-la perquè ella el va sotmetre a tota mena de pressions. Li va dir que era un porc si no l'agafava, que havien parlat de fer dos espectacles i no un... Però li faltava aquella dent que temps abans s'havia trencat. Va prometre que aniria al dentista abans de l'estrena, i després va confessar que no tenia diners. No va assajar, es movia sense força, no seguia la música, algun dia van haver de suspendre... L'Estrada va reduir el nombre de representacions, va pagar a la Carla tan generosament com li va ser possible i van tenir una última conversa. Tot va ser tens, i quan ell li recordava el que tantes persones havien fet per ella, la Carla va respondre amb agror.
«Joderme. Eso habéis hecho».
I al cap de poca estona va sonar la primera, després la segona, i finalment el tercer avís. I més o menys a l'hora prevista va començar l'espectacle. A mi, quan la sala es quedava momentàniament a les fosques m'envaïa una impressió de neguit. Aleshores s'imposava un cert silenci —tot i que aquest concepte a El Molino era relatiu—, s'obria el teló, s'il·luminava l'escena, el fum que flotava a la sala es feia evident i mòbil, els músics començaven a tocar i després anunciaven per la megafonia i de manera rutinària el nom d'una artista. Aquella nit la primera noia a actuar va ser la Julia. Estava nerviosa, debutava en el nou paper de vedet, per primera vegada actuava sola a El Molino, i va fer el número convencional que m'havia explicat. Només aparèixer hi va haver xiulets d'aprovació física, cosa que no era estranya ja que la Julia sabia fer lluir tant les cames com els pits. Duia plomes al cap i a l'esquena i es va moure amb desimboltura mentre cantava amb el micròfon de fil, que tenia un so massa metal·litzat i segons com s'acoblava una mica. Després van seguir les altres noies i nois de les varietats, que solien durar una mitja hora. Aquell dia hi van actuar una cantant folklòrica, un noi prim i jove que feia contorsions, un cantant de cançó melòdica i un parell de vedets, una de les quals era alta, exuberant i de color. Els tècnics procuraven oferir una certa diversitat cromàtica i, durant les actuacions, es passava de la llum blava a la vermellosa i del verd al groc. Es tractava d'animar el públic, malgrat que fins a la mitja part no començava pròpiament l'espectacle.
En fer-se el descans els músics van sortir de la fossa i hi va haver el tràfec d'homes i dones que anàvem als lavabos i la cridòria de sempre. A la sala van obrir unes finestres del foyer per facilitar la ventilació. Després la Julia va pujar un moment a veure'm. Encara anava maquillada i li vaig dir que havia estat bé, que era difícil trencar el foc, i llavors ella em va comentar que tothom estava amoïnat perquè la Carla no era al teatre.
«Aún no ha llegado», va fer, mirant-me. Em va sorprendre, però li vaig aconsellar que no s'hi involucrés, i li vaig dir que segurament arribaria amb el temps just, com sempre. «Ya...», va fer ella, i va afegir: «pero así no se trabaja. Y menos cuando estrenas un número nuevo». I tenia raó.
Al cap d'un quart ja hi havia gent que picava de mans reclamant que comencés el show. Els músics van tornar al seu lloc amb parsimònia i, a teló tancat, es va fer la presentació musical, que era una melodia fàcil que s'anava repetint al llarg de la nit. Vaig baixar a la platea. Ja he dit que m'agradava veure les actuacions des del fons de la sala.
El primer número, recuperat d'un espectacle anterior, era entre un esclau àrab i efeminat i una esclava amb robes transparents. Es referien a l'arribada imminent de la princesa de Calputània i de fet servia per presentar el cor mixt de nois i noies, i la vedet que feia de princesa, que cantava i ballava amb sensualitat i explicava que de Calputània estant ja desitjava el príncep i se sentia disposada a tot... Acabat aquest número, que sempre tenia un gran èxit, apareixia el Negrito Poly, que era prim i feia claqué amb una certa gràcia mentre cantussejava i reia mostrant de manera exagerada les grans dents blanques. Tot seguit entrava el cor de nois i presentaven la primera vedet, que aleshores ja era la Maña. Anava vestida de negre, amb una faldilla quasi inexistent i un gran escot, i deia que era una vídua desconsolada. També parlava amb el públic, es referia a la potència sexual del seu difunt marit, a com el trobava a faltar, a la necessitat que tenia d'afecte. La Maña sempre aconseguia crear un gran corrent de simpatia entre la sala i l'escenari. Després entrava Pipper, que era rebut amb aplaudiments, i es presentava com un amic del marit difunt, i iniciava un diàleg rebuscat i ple d'insinuacions amb la Maña. Tot anava pujant de to i finalment entrava el cor de noies, també vestides de negre, i cantaven la cançó de la vídua desconsolada.
I així anava la nit: un número en català dedicat a les floristes de la Rambla, el Rafa cantant cançons melòdiques, la Julia que feia un striptease i concitava crits entusiastes cada vegada que es treia una peça de roba, especialment quan li va caure una de les mugroneres just abans que s'apagués el llum... També hi havia un esquetx sobre Catalina de Rússia, un de l'Oest nord-americà, el cor de nois que figuraven l'estudiantina, un altre número còmic a càrrec de Pipper amb dues vedets i la Maña, en què ell era un aragonès que arribava a Barcelona i es perdia a la ciutat... De sobte, després dels aplaudiments, es va fer un fosc gairebé complet i el remoreig de veus es va anar apagant a la sala. Es va il·luminar tènuement l'escenari.
«És la Carla», em vaig dir a mi mateix. I, de fet, els cambrers també semblaven impacients. Alguns fotògrafs es van acostar a l'escenari pels laterals, i llavors vaig veure la Fernanda, la Bella Dorita i l'Estrada que entraven en una de les llotges del primer pis i s'asseien discretament en un segon pla. Em va sorprendre que l'Estrada fos amb elles, però com que la Fernanda havia preparat curosament aquella nit... La premsa havia publicat una fotografia de la Carla aquell mateix dia i jo havia escrit una nota que signava la redacció. Tampoc no podia oblidar la telefonada de la Fernanda, cosa que ella no feia mai i que segurament havien rebut més persones...
I es va fer el fosc complet, es va imposar un silenci respectuós, i al cap d'un moment un reflector de llum blanca ens va mostrar la Carla gairebé nua, dreta, d'esquena al públic. Estava immòbil, tenia la cara girada cap al teló gris del fons i només duia unes calces blanques que semblaven de coto i uns mitjons també blancs. Tenia la cama esquerra lleugerament tirada enrere, en diagonal, i jo vaig notar una esgarrifança. Calia ser genial per fer una cosa així en un local com El Molino. Ja no es tractava de ser millor que la resta de noies. Ja no tenia importància si usava plomes o no, ni el que deia l'Estrada de la política per allunyar-se dels ambients esnobs. Era evident que estàvem a punt de veure una actuació que capgiraria el que enteníem per espectacle. I aleshores va començar a sonar una música enregistrada que era completament insòlita en el món del music-hall. Era una melodia lenta, suau, una profunda i dolça cançó de bressol que transmetia serenitat i pau. Segurament al teatre ningú no es va adonar que allò era Schubert —jo ho vaig saber després—, però en canvi tothom es va sentir gronxat per aquella composició que induïa al repòs.
I llavors la Carla es va començar a girar lentament. No duia res als pits i mirava els espectadors un a un, sense presses, oferint la seva nuesa com un sacrifici. La vergonya, el gran tema de la vergonya, s'havia fet carn viva, i la Carla es bressolava íntimament amb la cançó. No mostrava el cos. Mostrava una indefensió evident, una solitud inexplicable, la condició mateixa de ser dona. I, en silenci, sota la llum blanca, la Carla va iniciar el que sens dubte era el millor número de striptease que jo havia vist mai. No era erotisme el que ens oferia, era, tal com he dit, el dolor de donar-se, haver de mostrar el més íntim perquè una mirada absurda i estranya se li imposava. Era dir-nos fins a quin punt el gest banal de despullar-se en públic esdevenia un ultratge. I, lentament, amb dubtes, esperant potser que algú li ho impedís, la Carla feia el gest d'abaixar-se una mica més aquella única peça de roba íntima. Els mitjons blancs no feien més que accentuar això que dic, i ningú no gosava moure's ni gairebé respirar. I no eren imaginacions meves. Vaig observar el públic. Moltes persones les veia d'esquena, però tant en aquestes com en les cares que endevinava a l'entreclaror de les llotges, eren evidents la immobilitat i la concentració que en teatre només s'assoleixen quan a l'escenari algú està fent una actuació extraordinària.
I la Carla, efectivament, es va girar. Es movia com si ballés el silenci. Gronxava lleument el cap i els malucs, separava les mans del cos, tornava a passar-se els dits entre el cos i les calces per abaixar-se-les una mica més, mostrava gairebé del tot les natges... Veient-la d'esquena, aleshores ja sense cap acompanyament musical, aquella peça de roba blanca va anar lliscant a poc a poc cuixes avall i el focus blanc que la il·luminava va començar a perdre intensitat fins a fer-se tènue, quasi imperceptible.
I ja estava tot.