Edicions Proa (Barcelona), 2007
Però primer va venir la bogeria de les festes. A mi els casaments i les celebracions sempre m'han agradat. Ja m'agradaven de menuda, i sentir música i veure la gent contenta. I per això mateix m'agradava que durant la festa major d'agost hi hagués tanta gent al carrer que gairebé no et podies moure, i les desfilades solemnes dels cavalls, muntats per genets que duien pantalons blancs, americanes negres i barrets, i es jaleos durant els quals els homes feien ballar els cavalls fins que alçaven les potes del davant i tothom cridava...
Recordo que els cavalls negres i suats entraven a casa i que quan gairebé eren a la cuina, on feien la volta per sortir, jo els veia com unes bèsties altes i amples, i que els cavallers es prenien un glopet del gin que els donava la iaia... Els matins hi havia jocs, i de nit les famílies seien al carrer per fer tertúlies i menjar, i l'orquestra tocava a l'esplanada de l'església on algunes parelles ballaven. La iaia sempre deia que jo era balladora perquè em posava al mig de la pista amb una amiga, entre la gent gran, i no paràvem de marcar els passos i seguir la música fins que ens deien prou. Quan finalment ens feien anar a dormir, del llit estant m'agradava esforçar-me a sentir l'orquestra i m'aprenia de memòria alguna cançó.
Tot això va anar canviant, no era el mateix quan jo tenia cinc o sis anys que quan en vaig tenir nou, i encara va ser diferent als tretze... T'ho dic perquè no et pensis que res no variava. De primer el ball era poca cosa, i la majoria de persones ballaven amb les seves parelles. Mes endavant hi havia més músics...
Quan anàvem a l'illa vivíem tant a la cala d'Alcaufar com al poble de Sant Lluís, que és a cinc quilòmetres de la mar. Aleshores Sant Lluís només tenia un carrer. És a dir: un carrer principal que era la carretera de Maó a la platja i algunes cases aïllades a les quals s'arribava per camins polsegosos i amb figueres de moro i cards estrellats a banda i banda. La carretera de Sant Lluís a la cala també era sense asfaltar. Sortint del poble, a l'esquerra, primer trobaves el cementiri. L'endemà d'arribar a l'illa la tieta Lali sempre ens hi duia, i ens agradava entrar en aquell recinte de tombes senzilles i emblanquinades, i ens aturàvem davant d'un nínxol.
«Aquí hi ha la mare», ens deia la tieta, i ens hi quedàvem una estona en silenci.
Jo mirava els dos xiprers foscos i pensava «pobre mare, va morir jove», perquè era veritat que aleshores les persones morien per no res. Ara segurament la meva mare no moriria d'aquell mal, i tampoc no moririen els que a Barcelona van agafar la grip o els que tenien debilitat i s'anaven decandint sense que s'hi pogués fer res. És clar que moririen, com tothom, però vull dir que no moririen sense saber de què.
Sí que la recordo bé, la iaia. A mi i a la Neli ens agradava veure-la els matins, quan s'asseia al pati del darrere pentinant-se els llargs cabells blancs. Em semblaven uns cabells de conte de tan llargs i blancs com eren. Els cabells d'una princesa que s'havia fet vella en el seu jardí, un riu de cabells per on es passava la pinta asseguda a la part més fresca del pati, a prop de la cisterna. Les mans semblaven de pergamí i eren gruixudes. Tenia les faccions arrodonides i uns ulls negres d'ocell malfiat que ho veia, ho sabia i ho endevinava tot. Això, i les olors d'aquella casa.
Sí, perquè es conco Toni, el fill de la iaia i germà del papa, era fuster i treballava en el pati d'aquella casa gran de Sant Lluís. Quan hi entraves, de primer et trobaves un racó amb caixes d'eines diverses: martells, garlopes, enformadors, barrines... Però passat aquest rebedor venia el passadís i la resta de la casa, que la iaia tenia pulcra, endreçada, amb detalls que em feien gràcia, com aquelles flors seques que eren a la prestatgeria on hi havia els pots amb herbes, camamilla, poniol, farigola, maria lluïsa i coses així.
Es conco tenia el taller al final del pati del darrere, prop de la cort dels animals, en un cobert al costat del qual hi havia una altra sortida. I, estranyament, entre aquelles eines de l'entrada del davant i el cobert del darrere, semblava que s'hagués tallat la relació. Únicament, de vegades, segons com bufava el vent, ens arribava una ombra d'aquella olor del màstic -mig peix, mig llentiscle- a què t'acostumaves i que jo vaig associar a Sant Lluís, a la iaia, als estius i les vacances, a la cala i la cova, i a l'hotel Xuroi, on de vegades es conco anava a fer un ginet i a parlar amb els cambrers, perquè es conco treballava per a l'hotel adobant finestres o el que fos.
En aquell moment la cala d'Alcaufar era un indret pur, amb l'hotelet en una banda de l'arenal. Entre la cova i l'hotel hi havia un petit port per amarrar tres o quatre barques i dues dotzenes de cases blanques la majoria de les quals eren de gent de Sant Lluís que hi anava a pescar. Més amunt hi havia algunes cases més i la botiga, a tocar d'on s'acabava la carretera. D'allí estant podies anar als espadats de S'Algar, alts i de roca cantelluda, on la mar picava brava quan feia vent, i si agafaves la carretera de Sant Lluís et trobaves de seguida a la dreta uns camins plens de la vegetació i ombrívols que menaven a un espai màgic i fresc que nosaltres coneixíem com la cala Rafalet. De fet, era una cala llarga i estreta entre les roques, un petit món silenciós on senties refilar els ocells mentre et banyaves. En canvi si anaves a la cala Roig pel promontori sec que era davant de l'hotel sempre veies porcs de llentrisca negres i algun garrí, i percebies la barreja d'olors que ja he dit de farigola i camamilla... No ho sé, però em sembla que a la majoria d'indrets que esmento hi vaig anar per primera vegada quan tenia vuit o nou anys, amb les amigues que vam fer a Sant Lluís, aquell any que ens hi vam quedar tot l'hivern, quan acabava de néixer el Pepito i perquè, segons les tietes, el meu pare tenia problemes. Ja te'n parlaré.