Editorial Empúries - 1987 - Barcelona
El pis on vaig nàixer, al número 82 del carrer de l'Obispo Muñoz, era un pis pobre, miserable, però amb moltes notes d'alegria. De moment no em sé estar de referir-me a una parra que, plantada al corral de la casa de dessota, pujava per la meua galeria i anava enramant motius de bellesa. Crec que mai no vàrem menjar raïm sencer d'aquella parra, que era un raïm negre, d'una pell més aviat grossa, forta: de tant en tant, algú, el meu pare, la meua mare, jo mateix, allargàvem la mà per tal d'agafar un penjoll i pessigar-ne una mica, poca cosa. Però la parra, com a espectacle, era ubèrrima, preciosa. A la planta baixa hi havia un taller de fer sants i verges: el taller d'un escultor, d'un «santer», que es deia Eduard Comes Mestre, amb el qual treballaven dos xicots més, l'un femelleta i l'altre més aviat bròfec. Pot donar una idea del caràcter obert i sense contemplacions de la meua mare el fet que en nàixer, l'any 31, la meua única germana, Carme, va triar aquest marica com a padrí de la nena. El marica, no l'hem tornat a veure; fins i tot diria que la meua germana mai no l'ha vist.
He demanat a la meua cosina Fina i a la meua tieta, germana petita de la meua mare, Milagros, que com fou que varen deixar el pis d'Obispo Muñoz, 82. No han sabut donar-me'n explicacions satisfactòries, plausibles, sembla que se'n diu. El fet és que, un dia, el meu oncle Pep, marit de la meua padrina i pare de la meua cosina, havia comprat la casa que ara és propietat de la meua cosina, al davant del pis, i des d'allí varen presenciar el dia funest, el dia increïble, en què els obrers varen enderrocar el pis d'Obispo Muñoz, 82, el pis que jo més he estimat, no sols perquè era el lloc de la meua naixença, sinó per les coses, petites, greus, insuportables, amables, que ens varen passar allí a la petita troupe Andrés-Estellés. El pis on vaig nàixer, un cert dia 4 de setembre —si no fem cas del meu pare, que deia sempre que no fou el 4, sinó el 9 de setembre—, el varen enderrocar, i allí, al seu lloc, van construir una finca de pisos, que, segons diuen, són més rendibles i constitueixen un negoci més gras, per tant. Ara, cada vegada que arribe, coixim-coixam, a casa de la meua cosina, mai no puc estar-me de mirar davant, on era el pis, on ara hi ha la finca de pisos amb neveres i televisors. Tot ha canviat. Casa Aurora, la muller del meu gran amic Juli, també l'han enderrocat, i ja no queda pedra en paret. I pensar que, passant les mans per aquelles parets asproses, em sentia renàixer, em sentia segur... Només misèria i vespres de més enderrocs. Fins quan? Fins que no reste pedra ni paret! A la casa, planta baixa, número 97, vivia un empleat de la Diputació que prenia unes bufes de cavall.
A les primeres ratlles de la biografia de Pío Baroja es contà que a Burjassot va redactar pàgines de Vidas sombrías, com ell mateix relata en una antologia seua que va publicar Saturnino Calleja. De Burjassot va sortir camí de la fama. En les Aventuras y mixtificaciones de Silvestre Paradox, on ha complicat bastant l'embolic argumental, i sembla que no puga sortir-ne, un dels personatges va exclamar:
—¡Nos vamos!
—Pero ¿adónde?
—A Burjassot.
També té Burjassot un paper significatiu a les biografies de Blasco Ibànez. Els pares de Blasco tenien casa a Burjassot —eren comerciants a la ciutat de València—, i cada diumenge pujaven a Burjassot, s'hi feien una paella, hi anaven tots tres: els pares i el fill. Una vegada, s'hi va repetir la situació: un diumenge, quasi a migdia, els pares estaven llestos per a fer el dinar, però el fill no apareixia. I no aparegué: va aprofitar aquell dia per a escapar-se de casa, fugar-se a Madrid, on va actuar com a secretari de Fer-nàndez y Gonzalez, fins que a Madrid s'hi va presentar, a fer-se càrrec d'ell, la seua bona mare. És fama que a Burjassot Blasco va escriure algun text primerenc: ¿potser «Caerse desde la cima»» que va publicar en fulletó el Diari de València?
Burjassot fa la festa i la desfà.
Era infant, i en el Pati de Sant Roc,
veia lluny la ciutat i veia el mar.
Si m'anava fent home als seus carrers,
més conscientment em feia valencià.
Valencià de Burjassot.
Pedres de les claus de Déu.
Cantons de l'Ama, hi ha foc?
La campana de Sequera
ha tocat el tercer toc.
Pins i pins, antics carrers,
la gràcia dels carrers nous.
Vé la Maedéu d'Agost
i l'endemà vé Sant Roc.
Ahir va fer sis anys, el 31 d'octubre, moria la meua mare a Burjassot, a casa de la meua germana, amb la qual vivia. El dia de Tots Sants, de bon matí, l'enterràrem. La meua mare mai no va saber que jo havia estat despatxat de Las Provincias. Li varen ocultar, pietosament, açò que hauria estat per a ella motiu més que de preocupació per mi. Va tenir una llarga i lenta agonia, horrorosa. Un dia se'm presentà a casa —jo encara no vivia on visc ara— amb una néta i un bastó, mig caient. Venia disposada a deixar de viure a casa de la meua germana i intentar viure a casa meua, amb la meua muller i els meus dos fills. Amb bones paraules, que fins i tot varen arribar a ser paraules majors, per moments, vaig fer-la desistir. Darrerament tenia l'obsessió de l'Asil d'Ancians Desemparats, que hi ha al mateix carrer on vaig nàixer jo i on varen viure molts anys els meus pares. S'imaginava les hores d'asilada, asseguda en un seient de vímet, ben tranquil·leta, ben toveta, prenent el sol els dies de bon temps, bevent els seus tassons de cafè amb llet i magdalenes, les seues tasses de brou —que bo!—, mirant passar, a l'estiu, les solemnes processons pel carrer, oint bufar els metalls de la banda —toquen bé, eh, toquen bé!—. Finalment es va morir amb aquesta il·lusió. Recorde, encara, el moment que la vaig veure, a primeres hores del 31 d'octubre: estava al taüt, completament arreglada. Tenia, al costat esquerre, la finestra oberta, amb una cortina lleugera. Estava mirant-la amb l'emoció que és de preveure i que jo desistesc de narrar, quan va començar a sonar, a la seua esquerra, la campaneta de l'ermita de Sant Roc, cridant a missa, missa a la qual ja no pogué assistir la meua mare.
Varen anar poques persones al seu enterrament, des de casa a la parròquia de Sant Miquel, possiblement a causa de l'hora extemporània en què es va fer.
Aquest matí, però, m'he llevat del llit amb més ganes que mai de treballar, d'escriure, d'acomplir el manament de la meua mare. «Escriu, fill, escriu. Ja no escrius quasi res... Què et passa? Escriu, fill, escriu, encara que tan sols siga per mi...» I és per ella, sols per ella, per qui continue escrivint, fent llibres, embagulant folis i més folis.
Sempre que passe, ran de la paret, per la vorera, no em sé estar de guaitar, una mica temorós —que ningú no malpense—, per la finestra de l'habitació on va morir el meu pare, la de l'habitació on va morir la meua filleta... I pense, inexplicablement, en els gats. Què se'n féu, dels gats? Perquè llavors, en faltar el meu pare, la meua mare se'n va anar a viure amb la meua germana, i va agafar tres o quatre trastos i se'ls va endur. Però i els gats? ¿Els gats aquells, que cada matí, mentre esmorzava el meu pare, el voltaven, afanyosos? I el meu pare, que de sobte s'aixecava i agafava amb el peu un gat per dessota la panxa i el llançava al cap del corral! I aquell gat que, en morir el meu pare i posar-lo a terra, va entrar, cautament, a l'habitació i es va passar les hores llepant-li el front...