A les Bons sovint li agradava pujar. Era un dels llocs més bonics de la Vall. Les cases, que cavalcaven les unes damunt de les altres, tenien un esguard acollidor, a pesar de les seves pedres negres, i dels gossos rondinaires, al llindar de les portes. 

 

Pujava lentament, espantant alguna gallina esmarrida, que fugia cridant, mentre la mainada aixecava el caparró, mirant-se’l d’una manera indefinida. Les dones el saludaven amb un: —Passi-ho-bé—, cerimoniós, tot preguntant-se on aniria l’home de la Remei, per aquells contorns. Era una cosa corrent que un home casat amb una andorrana, perdés el seu nom i àdhuc el seu cognom, per esdevenir l’home de fulana, o bé de sutana. Tot pujant, es sentia observat; això l’enutjava. Però aquella gent no sabia treure els ulls de damunt d’una persona, fins haver-la perdut de vista. Eren bona gent; poc garlaire i de costums senzills. La seva vida es caracteritzava per una pobresa en l’alimentació i el vestit, a voltes elemental. Les terres de cultiu, en aquell indret, eren magres i de difícil accés. (Llenques de terres d’escàs rendiment, i poc treballades, una mica deixades a la voluntat de Déu, més que a l’esforç del cop de l’aixada). Amb tot, l’indret era bonic i pintoresc. Ell arribava sempre fins a l’ermita de Sant Romà, una ermita romànica, com quasi totes les d’Andorra. Entrava a l’atri i mirava Ja Vall. En aquell moment era groga i vermellosa, amb claps d’aram i de coure, de carabassa i d’or; amb tota la gamma de vibracions baixes, com s’escau quan la Natura tendeix al repòs després del feixuc treball de la Primavera i l’Estiu. De verd en quedava sempre, pels racons, sota Ja neu, a l’obac, al bosc per mitjà dels pins. El to general era de quietud progressiva, d’abandó de la lluita, per minvar l’activitat i deixar-se prendre per la mandra. Les coloraines diverses donaven un vestit de festa a tota la vall, com el d’un gran envelat en una Festa Major, la Festa Major que acomiadava el bon temps. Els freds ja fiblaven a les nits i la neu es reposava als cims. Durant el dia, donava bo de caminar per la solana, poc a poc, sense pressa, amb la nostàlgia que dona pressentir l’hivern i les gelades i aquell vent malcarat del port.  

Uns amics del cafè de cal Oros li digueren algunes facècies a to amb les circumstàncies. Ell contestà amb unes altres del mateix caràcter. La Remei es tornà més vermella encara. Sortosament, sortiren fora del poble i emprengueren al camí per la carretera, vers l’església d’Encamp. Feia un bo que enamorava. Un dia d’hivern esplèndid. Havien deixat els pares de la Remei al pis. El sogre, per vigilar la petita Meritxell i la sogra per fer el dinar de noces. La sogra era una bona cuinera. Seguint el costum de les cases de muntanya, serví un parell d’anys en una casa rica de Tàrrega. Allí aprengué a cuinar i a defensar-se dels senyorets, que eren uns pintes. Sabé sortir bé de les dues preocupacions, amb aquella tenacitat tan característica dels qui saben que necessiten un cert coneixement i experiència, per triomfar en la vida.  

—Vós, us dieu Sergi Milovitz? 

—Sí. 

—Sou capità de tancs de l’exèrcit anglès? 

—Sí. 

—Em sembla que vós i jo podrem arribar a un acord. Llavors tot quedarà resolt. 

L’oficial tinent de les S.S., cap d’informació del sector Sud de França, es mirà somrient el jove polac. Aquest estava serè, erecte, bastant pàl·lid, fatigat per la marxa a través del Port, per no haver menjat gairebé res i per la presència de l’alemany. 

—Podeu prendre seient—. El jove polac ho féu. 

Es trobava en una habitació sense cap obertura a l’exterior, baixa de sostre, amb les parets pelades, que tenia per mobiliari una taula metàl·lica, la cadira circular de darrera la taula i mitja dotzena de cadires de les corrents. Un llum encès penjava al bell mig de l’habitació. 

Els dos homes estaven sols. 

Quan ells tres van arribar conduïts pels agents de la Gestapo, els baixaren a un calabós de la Ciutadel·la de Perpinyà. Deurien haver passat, des del moment del rapte, unes trenta o quaranta hores. El general fou traslladat a un hospital o bé a una infermeria, per curar-li la cama. Havien quedat junts, el jove polac i el tinent coronel aus triac. 

L’oficial alemany de la cigarrera plana i elegant, oferí una cigarreta al seu pres. 

—No fumo, gràcies. 

Darrera el fum de la cigarreta, l’oficial alemany mirava el pres, Sergi Milovitz, no massa satisfet de la conclusió analítica en què arribava. La llarga experiència d’interrogador li feia preveure que la tasca seria dura. 

—Suposo que us doneu perfecte compte de la vostra delicada situació. 

S’aixecà. Es delectava amb la cigarreta, tot passejant-se per darrera la taula. amunt i avall. 

—El vostre general i el vostre tinent-coronel, poden ésser considerats militars i, per tant, protegits pels acords de Ginebra. Ells son militars professionals, però vós, no. 

—Com vos mateix heu dit, jo soc capità de tancs de l’exèrcit anglès ... 

—Perdoneu. Tot això es un camuflatge—, es deturà i l’assenyalà amb la cigarreta. —Vós sou un «franc tireur», un sabotejador i, per tant, us podem afusellar ara mateix, si volem. 

Sentí Sergi Milovitz entrar-li pel coll i pujar-li a la cara, una suor freda. 

—El meu interès és salvar-vos la vida, però amb una petita compensació—; es tornà a asseure i es mirà fit el jove polac. —Seria convenient que estiguéssiu disposat a donar-nos alguna informació dels llocs que heu visitat i de la gent que us han ajudat a arribar fins a Andorra. 

—Em sorprèn— li contestà mirant-se fredament l’oficial alemany —que vós, que sou un oficial d’un exèrcit, em proposeu una cosa semblant. Estic convençut que vós no faríeu una traïció, en el cas invers. Podeu estar segur que jo no faré altrament. 

Callaren. Passaren uns minuts. La cigarreta s’anava consumint. 

—Llavors no sabria què dir-vos. En aquest cas, alguns d’aquests homes de la Gestapo que us han dut fins aquí tindran molt plaer de provar si tenen més sort que jo. 

S’aixecà, elegant, impecable. Sense altra explicació, sortí de l’habitació. 

Sergi Milovitz es quedà sol. La tonada d’una cançó popular de Polònia li vingué a l’orella i amb ella la imatge de la seva mare i del seu germà petit... 

Seguí Sergi Milovitz el soldat, fins a la seva cel·la. Allí l'esperava el tinent coronel. 

—Què t'han fet, Sergi? 

—M'han donat una pallissa brutal. Em fa mal tot el cos. 

—Aquesta gent no pot fer això. Tu ets un militar. 

—Volen que els doni el nom i l'adreça de la persona que ens ha facilitat arribar a Andorra. Diuen que jo soc un simple sabotejador i que poden afusellar-me quan vulguin. Si parlo, diuen que em perdonaran la vida—, es tocava la cara a l'indret on rebé el cop del secant, que s'havia inflat bastant. —No sé com serà la segona sessió. Crec que entrarem en la clàssica tortura. Abans no em liquidaran, em faran patir molt. 

El tinent coronel es passejava. Tot d'una es posà a picar a la porta. La portella de la porta s'obrí. Aparegué la cara d'un francès. Deuria ésser l'escarceller, intèrpret. 

—Vull veure el capellà de la presó. Com oficial presoner, tinc dret a ésser rebut. 

La portella es tancà. Passaren uns minuts. Obriren la porta i un soldat feu sortir el tinent coronel. El jove polac es quedà sol. Passaren minuts, quarts d'hora i qui sap si alguna hora. Li portaren un plat de ranxo i un tros de pa, junt amb un vas d'alumini ple d'aigua. Li ho deixaren al banc de pedra. La cel·la estava completament buida. Sols ell, el plat, la cullera i el vas. L'havien separat del seu company. 

—«Millor. D'aquesta manera no faria patir ningú». 

Es menjà el ranxo amb gana. Sucava el tros de pa dins el brou. Es begué l'aigua i el seu cos jove restaurà les forces. El que li feia més mal, era la cara. La inflor del cop es palpava més grossa. Passà més temps. Tornà a obrir-se la porta. Li retiraren el plat i el vas d'alumini. Li entraren el pallat, indicant-li que podia desenrotllar-lo i estirar-s'hi. Així ho feu i no tardà gens a quedar-se adormit.

Un sol home al país estava rabiós. Si hagués gosat, hauria fet disparar damunt de la multitud endiumenjada i decidida. L’home era el veguer francès, el representant de la França de Vichy, el representant dels col·laboracionistes d’Alemanya. El veguer veia en l’aplec dels ciutadans andorrans, la censura enèrgica al seu comès de petit autòcrata. El pobre veguer havia oblidat que França fou el bressol de la ciutadania i dels Drets de l’Home. En aquell moment, ell feia de defensor del Capets i dels senyors feudals, essent en realitat el lacai de la raça de senyors que tenia ocupat el seu país. Des de la tribuna de la Vegueria, veia passar gent i més gent, sense parar, que anaven en direcció a la plaça del Príncep Benlloch. La gent que passava parlava alt, més alt encara en passar per davant de la tribuna on estava la figura del veguer. Parlaven alt, per fer-li saber que allí els amos eren ells, els andorrans i que ell no era altra cosa que un pobre rodoladís, l’home d’un determinat moment de la vida de la Vall, que passaria, deixant simplement el record desagradable de la seva gestió, mentre que Andorra quedaria entre els plecs del Pirineu, forjant el Destí de poble i de Nació. 

 

Marxava ferma i decidida vers la plaça. En arribar-hi, un picar de mans espontani ressonà com una canonada de victòria. I aquells homes, ungits en el sagrat ministeri de la defensa de la voluntat popular, prengueren seient en els cotxes que els traslladarien a la Seu, i saludaven amb naturalitat, com si anessin a resoldre un conflicte de pasturatges, acomiadant-se de la gent que els feia adéu, adéu...