Club dels novel·listes (Barcelona), 1972
I va ser tot mirant el merlot que en Quimet va començar a parlar del senyor Gaudí, que el seu pare l'havia conegut el dia que el va aixafar el tramvia, que el seu pare havia estat un dels que l'havien dut a l'hospital, pobre senyor Gaudí tan bona persona, ves quina mort més de misèria... I que al món no hi havia res com el Parc Güell i com la Sagrada Família i la Pedrera. Jo li vaig dir que, tot plegat, massa ondes i massa punxes. Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em fa ver anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l'home i la dona i els drets de l'un i els drets de l'altre i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:
— ¿ I si una cosa no m'agrada de cap de les maneres?
—T'ha d'agradar, perquè tu no hi entens. I altra vegada sermó: molt llarg. Va sortir molta gent de la seva família: els seus pares, un oncle que tenia capelleta i reclinatori, els seus avis i les dues mares dels Reis Catòlics que eren, deia ell, les que havien assenyalat el bon camí.
I aleshores, que de primer no ho vaig acabar d'entendre, perquè ho va ajuntar amb altres coses que deia, va dir, pobra Maria... I altra vegada les mares dels Reis Catòlics i que potser ens podríem casar aviat perquè ja tenia dos amics que li buscaven casa. I que em faria uns mobles que així que els veuria cauria d'esquena perquè per alguna cosa era ebenista i que ell era com si fos Sant Josep i que jo era com si fos la Mare de Déu.
Tot ho deia molt content i jo anava pensant què havia volgut dir quan havia dit, pobra Maria... i m'anava ensopint de la mateixa manera que s'anava ensopint la claror, i el merlot sense cansar-se sempre sortint de baix i anant d'un arbre cap a l'altre i tornant a sortir de baix com si fossin molts merlots que s'hi dediquessin.
—Faré un armari que servirà per tots dos, de dos cossos, amb fusta d'arbre ampolla. I quan tindré el pis moblat, faré el llitet del nen.
Em va dir que les criatures li agradaven i no li agradaven. Que anava molt a llunes. El sol es ponia i allà on ja no era, l'ombra es tornava blava i feia estrany de mirar. I en Quimet parlava de fustes, que si una fusta que si una altra, que si la xicranda, que si la caoba, que si el roure, que si l'alzina... Va ser aleshores, me n'he recordat i me'n recordaré sempre, que em va fer un petó i així que va començar a fer-me el petó vaig veure Nostre Senyor a dalt de tot de casa seva, ficat a dins d'un núvol inflat, voltat d'una sanefa de color de mandarina, que se li anava descolorint d'una banda, i Nostre Senyor va obrir els braços a gran amplada, que els tenia molt llargs, va agafar el núvol per les vores i es va anar tancant a dintre com si es tanqués a dintre d'un armari.
—Avui no havíem d'haver vingut.
I va lligar el primer petó amb un altre i tot el cel es va emboirar. Jo veia el núvol que anava fugint a poc a poc i van sortir altres núvols més primets i tots es van posar a seguir el núvol que anava ple i en Quimet tenia gust de cafè amb llet. I va cridar, ¡ja tanquen!...
—¿ Com ho saps ?
—¿Que no has sentit el xiulet?
Ens vam aixecar, el merlot va fugir esparverat, l'aire em feia voleiar les faldilles... i avall, caminets avall. Asseguda en un banc de rajoleta hi havia una nena que es ficava els dits al nas i després passava el dit per una estrella de vuit puntes que hi havia a l'esquena del banc. Duia un vestit del mateix color que el meu i ho vaig dir a en Quimet. No em va contestar. Quan vam sortir al carrer li vaig dir, mira, encara entra gent... i em va dir que no m'amoïnés que aviat els traurien. Anàvem carrers avall i en el moment que estava a punt de dir-li, ¿saps?, amb en Pere ja hem renyit, es va aturar en sec, se'm va plantar al davant, em va agafar pels braços i em va dir, mirant-me com si fos una persona de mala llei, pobra Maria...
Vaig estar molt a punt de dir-li que no patís, que em digués què li passava amb la Maria... Però no vaig gosar. Em va deixar anar els braços, se'm va posar al costat altra vegada, i avall, fins que vam arribar a la Diagonal-Passeig de Gràcia. Vam començar a voltar un pilot de cases, i jo no podia més amb els meus peus. Quan feia mitja hora que voltàvem es va tornar a parar, em va tornar a agafar pels braços, estàvem sota d'un fanal, i quan ja em pensava que tornaria a dir, pobra Maria, i m'aguantava la respiració esperant que ho digués, va dir amb ràbia:
—¡Si no haguéssim baixat de pressa, allà dalt, entre el merlot i tot plegat, no sé pas què hauria passat!... ¡Però no te'n fiïs, perquè el dia que et podré arreplegar et baldaré!
Vam anar voltant cases fins a les vuit, sense dir-nos ni mitja paraula, com si fóssim muts del néixer. Quan vaig estar sola vaig mirar el cel i només era negre. I no sé... tot plegat, molt misteriós...
I va ser tot mirant el merlot que en Quimet va començar a parlar del senyor Gaudí, que el seu pare l'havia conegut el dia que el va aixafar el tramvia, que el seu pare havia estat un dels que l'havien dut a l'hospital, pobre senyor Gaudí tan bona persona, ves quina mort més de misèria... I que al món no hi havia res com el Parc Güell i com la Sagrada Família i la Pedrera. Jo li vaig dir que, tot plegat, massa ondes i massa punxes. Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em fa ver anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l'home i la dona i els drets de l'un i els drets de l'altre i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:
— ¿ I si una cosa no m'agrada de cap de les maneres?
—T'ha d'agradar, perquè tu no hi entens. I altra vegada sermó: molt llarg. Va sortir molta gent de la seva família: els seus pares, un oncle que tenia capelleta i reclinatori, els seus avis i les dues mares dels Reis Catòlics que eren, deia ell, les que havien assenyalat el bon camí.
I aleshores, que de primer no ho vaig acabar d'entendre, perquè ho va ajuntar amb altres coses que deia, va dir, pobra Maria... I altra vegada les mares dels Reis Catòlics i que potser ens podríem casar aviat perquè ja tenia dos amics que li buscaven casa. I que em faria uns mobles que així que els veuria cauria d'esquena perquè per alguna cosa era ebenista i que ell era com si fos Sant Josep i que jo era com si fos la Mare de Déu.
Tot ho deia molt content i jo anava pensant què havia volgut dir quan havia dit, pobra Maria... i m'anava ensopint de la mateixa manera que s'anava ensopint la claror, i el merlot sense cansar-se sempre sortint de baix i anant d'un arbre cap a l'altre i tornant a sortir de baix com si fossin molts merlots que s'hi dediquessin.
—Faré un armari que servirà per tots dos, de dos cossos, amb fusta d'arbre ampolla. I quan tindré el pis moblat, faré el llitet del nen.
Em va dir que les criatures li agradaven i no li agradaven. Que anava molt a llunes. El sol es ponia i allà on ja no era, l'ombra es tornava blava i feia estrany de mirar. I en Quimet parlava de fustes, que si una fusta que si una altra, que si la xicranda, que si la caoba, que si el roure, que si l'alzina... Va ser aleshores, me n'he recordat i me'n recordaré sempre, que em va fer un petó i així que va començar a fer-me el petó vaig veure Nostre Senyor a dalt de tot de casa seva, ficat a dins d'un núvol inflat, voltat d'una sanefa de color de mandarina, que se li anava descolorint d'una banda, i Nostre Senyor va obrir els braços a gran amplada, que els tenia molt llargs, va agafar el núvol per les vores i es va anar tancant a dintre com si es tanqués a dintre d'un armari.
—Avui no havíem d'haver vingut.
I va lligar el primer petó amb un altre i tot el cel es va emboirar. Jo veia el núvol que anava fugint a poc a poc i van sortir altres núvols més primets i tots es van posar a seguir el núvol que anava ple i en Quimet tenia gust de cafè amb llet. I va cridar, ¡ja tanquen!...
—¿ Com ho saps ?
—¿Que no has sentit el xiulet?
Ens vam aixecar, el merlot va fugir esparverat, l'aire em feia voleiar les faldilles... i avall, caminets avall. Asseguda en un banc de rajoleta hi havia una nena que es ficava els dits al nas i després passava el dit per una estrella de vuit puntes que hi havia a l'esquena del banc. Duia un vestit del mateix color que el meu i ho vaig dir a en Quimet. No em va contestar. Quan vam sortir al carrer li vaig dir, mira, encara entra gent... i em va dir que no m'amoïnés que aviat els traurien. Anàvem carrers avall i en el moment que estava a punt de dir-li, ¿saps?, amb en Pere ja hem renyit, es va aturar en sec, se'm va plantar al davant, em va agafar pels braços i em va dir, mirant-me com si fos una persona de mala llei, pobra Maria...
Vaig estar molt a punt de dir-li que no patís, que em digués què li passava amb la Maria... Però no vaig gosar. Em va deixar anar els braços, se'm va posar al costat altra vegada, i avall, fins que vam arribar a la Diagonal-Passeig de Gràcia. Vam començar a voltar un pilot de cases, i jo no podia més amb els meus peus. Quan feia mitja hora que voltàvem es va tornar a parar, em va tornar a agafar pels braços, estàvem sota d'un fanal, i quan ja em pensava que tornaria a dir, pobra Maria, i m'aguantava la respiració esperant que ho digués, va dir amb ràbia:
—¡Si no haguéssim baixat de pressa, allà dalt, entre el merlot i tot plegat, no sé pas què hauria passat!... ¡Però no te'n fiïs, perquè el dia que et podré arreplegar et baldaré!
Vam anar voltant cases fins a les vuit, sense dir-nos ni mitja paraula, com si fóssim muts del néixer. Quan vaig estar sola vaig mirar el cel i només era negre. I no sé... tot plegat, molt misteriós...
I mentre estàvem amb tot això dels queixals i les pedretes i el somni de mort, un atac d'urticària em feia tornar boja. A les nits sortíem a passejar fins als jardinets perquè havia de fer exercici. Se m'inflaven els turmells i només em faltava que em lliguessin un fil a cada cama i que m'engeguessin a volar.
Quan vam arribar al Monumental van dir que ja estaven cansats d'esperar-nos i els vam dir que el fotògraf ens havia fet fotografies artístiques i que això demanava temps. El cas va ser que ja no quedaven olives ni anxoves i en Quimet va dir que tant se n'hi endonava i que ens poséssim a dinar, però els havia de dir que eren una colla de mal educats. I tota l'estona del dinar va discutir amb en Cintet... que si les olives que si no les olives i en Mateu no deia res, només, de tant en tant, em mirava i reia. I em va dir per darrera de la cadira del meu pare, sempre fan riure.
Vam dinar molt bé i en havent dinat van fer música amb discos i tots a ballar. El meu pare va ballar amb mi. Jo ballava amb el vel posat i a l'últim me'l vaig treure i el vaig donar a la senyora Enriqueta per poder ballar més bé. I quan ballava m'aguantava la faldilla perquè tenia por que me la trepitgessin i amb el Mateu vam ballar un vals i en Mateu ballava bé i em duia com una ploma, com si, a la vida, jo no hagués fet altra cosa que ballar, de tan bé que em portava. Les galtes em cremaven. Vaig ballar amb l'aprenent que no en sabia gaire i en Quimet se n'en reia per molestar-lo però l'aprenent feia la seva sense escoltar-se'l. I a mig ball van entrar quatre senyors que dinaven en un saló al costat del nostre i van demanar si els deixaríem ajuntar-se amb nosaltres. Tots eren vells, ja d'uns quaranta anys. I després d'aquells quatre en van venir dos més. Tot plegat mitja dotzena. I van dir que ells celebraven una operació d'apendicitis que havien fet al més jove, que duia un cordonet penjat a l'orella perquè era una mica sord, que l'operació havia anat molt bé, tal com podíem veure i que havien sabut que al costat del seu saló hi havia un ball de casament i a veure si els deixàvem ser de la colla perquè necessitaven alegria i joventut. I tots aquells senyors em van felicitar i em van preguntar qui era el nuvi i li van regalar puros i tots van ballar amb mi i tot eren rialles, i en veure que se'ns havien ajuntat aquells senyors que celebraven l'operació, el mosso que havia servit els licors va dir si li deixarien ballar un ball amb la núvia, que era un costum que tenia i que això li donava sort. Va dir que si no ens molestava s'apuntaria el meu nom en una llibreta on hi havia el nom de totes les núvies amb qui havia ballat i es va apuntar el meu nom i ens va ensenyar la llibreta i la llibreta tenia set pàgines plenes de noms. Era com un espàrrec, bastant begut de galtes i només amb una dent. Duia els cabells pentinats tots cap a una banda perquè li tapessin el tros que tenia sense cabells, i per ballar amb el mosso, que tenia ganes, va dir, de ballar un vals, en Quimet va engegar un pas doble esbojarrat i el mosso i jo semblàvem fletxes amunt i avall i tothom estava molt content i a la meitat en Quimet va dir que volia acabar el pas doble amb mi perquè m'havia conegut ballant un pas doble, i el mosso em va donar a en Quimet i després es va passar la mà pel cap per posar-se bé els cabells cortina i se'ls va acabar d'esbullar i tots li anaven per on volien. Els senyors de l'operació s'havien quedat drets al peu de la porta, tots de negre amb un clavell blanc al trau, i mentre ballava els veia d'esquitllentes i semblaven d'un altre món. Tot ballant en Quimet em deia que què s'havien pensat de fer-li fer el ridícul, que allà només hi faltava mossèn Joan amb el sermó i es va acabar el ball. Tothom aplaudia i jo no podia respirar i el cor m'anava de pressa i allà se m'hi feia l'alegria que em sortia pels ulls. I quan es va
acabar tot, jo hauria volgut ser el dia abans per poder tornar a començar, tan bonic...
Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l'inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas el mig, on totes s'ajuntaven. La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m'estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m'havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri. L'entarimat dels músics estava voltat d'esparreguera fent barana i l'esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música, i no seguis que et rebregaràs!, i davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d'aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem?
La Julieta, de color de canari, brodada de verd, va sortir de no sé on i em va dir, tapa'm que m'haig de treure les sabates... no puc més... Li vaig dir que no em podia moure perquè un jove que buscava l'americana i volia ballar amb mi de totes passades m'havia dit que l'esperés. I la Julieta va dir, balleu, balleu... I feia calor. Les criatures tiraven coets i piules per les cantonades. A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara. Els músics contents i toquem. Tot com una decoració. I el pas doble. Em vaig trobar anant amunt i avall i com si vingués de lluny, de tan a la vora, vaig sentir la veu d'aquell noi que em deia, ¡ veu com sí que en sap de ballar! I sentia olor de suor forta i olor d'aigua de colònia esbravada. I els ulls de mico lluents ran dels meus i a cada banda de la cara la medalleta de l'orella. La cinta de goma clavada a la cintura i la meva mare morta i sense poder-me aconsellar, perquè vaig dir a aquell noi que el meu promès feia de cuiner al Colón i va riure i em va dir que el planyia molt perquè al cap d'un any jo seria la seva senyora i la seva reina. I que ballaríem la toia a la plaça delDiamant. La meva reina, va dir.
El carrer era lleig i la casa era lletja i l'empedrat era un
empedrat només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la
porta era fosca. Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la
porta, damunt del pany, i el vaig trobar de seguida: tapat amb suro
damunt mateix del pany. I vaig començar a treure miques de suro
amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure
tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb
els dits no podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir
la porta. Havia d'haver dut un filferro per fer ganxo. I quan anava
a clavar dos cops de puny a la porta vaig pensar que faria massa
soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em vaig
girar d'esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a
dins. I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del
ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat
endintre, i, com d'esma vaig posar-me a caminar i les parets em
duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant:
una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al
mig d'aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i
totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin
ficat a dintre d'aigua i algú fes bellugar l'aigua a poc a poc i les
parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a
decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s'anava
estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una
companyia a la mà i era la mà d'en Mateu i a la seva espatlla se li
va posar un colom corbata de setí i jo no n'havia vist mai cap,
però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta
que s'arremolinava per dintre de l'embut que ja estava gairebé
clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia
què, vaig fer un crit d'infern. Un crit que devia fer molts anys que
duia a dintre i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de
passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de
no-res, com un escarbat de saliva... i aquella mica de cosa de no-
res que havia viscut tant de temps tancada a dintre, era la meva
joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era...
¿abandonament?
Tots els llums eren blaus. Semblava el país dels màgics i
era bonic. Així que queia el dia tot era de color blau. Havien
pintat de blau els vidres dels fanals alts i els vidres dels fanals
baixos i a les finestres de les cases, fosques, si es veia una mica
de llum, de seguida xiulets. I quan van bombardejar des del mar,
el meu pare va morir. No per culpa de cap bomba del
bombardeig, sinó perquè, de l'espant, se li va parar el cor i s'hi va
quedar. Em costava d'adonar-me que era mort perquè ja feia
temps que era com si fos mig mort... com si no fos res meu, ni res
que jo pogués voler com a meu, com si quan es va morir la meva
mare el meu pare també s'hagués mort.
El darrer hivern va ser el més trist. Se'n duien els nois de
setze anys. I les parets estaven plenes de cartells i jo, que no
havia entès aquell cartell que deia que havíem de fer tancs, i que
amb la senyora Enriqueta ens havia fet riure tant, si en quedava
un tros per alguna paret, ja no em feia riure gens. Hi havia homes
molt grans que aprenien de fer la guerra pels carrers. Joves i
vells, tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava la
mort. Moltes llàgrimes, molt mal per dintre i per fora. Alguna
vegada pensava en en Mateu. El veia dret al passadís, com si fos
de debò, tan de debò que m'espantava, amb els ulls blaus, tot
enamorat de la Griselda i sense la Griselda que n'estimava un
altre. I aquella veu d'en Mateu quan em va dir que hi havien
d'anar tots. I tots s'hi anaven quedant com, a la ratera, les rates.
No hi ha més remei. No hi ha més remei. Abans de vendre'm les
dues monedes de mossèn Joan, m'ho vaig vendre tot: els llençols
brodats, el joc de taula bo, els coberts... m'ho compraven les que
treballaven amb mi a l'ajuntament i després s'ho venien i feien
negoci. Amb prou feines si podia comprar per menjar, perquè
gairebé no tenia diners i perquè no hi havia menjar. La llet era
sense llet. La carn, quan n'hi havia, era de cavall, deien.
I van començar a marxar. L'adroguer de sota deia: mira,
mira, tants diaris i tants cartells... apa... apa... a córrer món. I
l'últim dia feia vent i feia fred i el vent feia volar els papers
esquinçats que omplien els carrers de taques blanques. I el fred a
dins del cor era un fred que no s'acabava mai. Com vam viure
aquells dies, no ho sé. Entre el temps de marxar els uns i d'entrar
els altres, em vaig tancar al pis. La senyora Enriqueta em va dur
unes quantes llaunes d'un magatzem de per allà a la vora que els
veïns havien esbotzat. No sé qui em va dir que donaven menjar
no sé on i vaig anar-hi. No ho sé. Quan vaig tornar-ne, l'adroguer
estava al peu de la porta i no em va saludar. A la tarda vaig anar a
veure la senyora Enriqueta i em va dir que ja havíem fet un pas
endavant i que estava segura que tornaríem a tenir rei. I em va
donar mitja escarola. I vivíem. Encara vivíem. I jo no sabia res
del que passava fins que un dia la senyora Enriqueta va venir a
dir-me que sabia del cert que havien afusellat en Mateu al mig
d'una plaça i quan li vaig preguntar al mig de quina plaça, perquè
no sabia què dir, va dir que al mig d'una plaça, però que no sabia
al mig de quina plaça, sí, sí, t'ho pots ben creure, els afusellen
tots al mig d'una plaça. I el mal fort no em va sortir de dintre fins
al cap de cinc minuts i vaig dir baixet com si l'ànima se m'acabés
de morir a dins del cor, això no... això no... Perquè no podia ser
que en Mateu l'haguessin afusellat allà al mig d'una plaça. ¡No
podia ser!, i la senyora Enriqueta em va dir que si hagués sabut
que m'ho havia de prendre tan a la valenta, amb tota la sang de la
cara perduda, no m'hauria dit res.
El pis estava abandonat. La cuina feia pudor d'escarbats i vaig trobar un niu d'ous llarguets de color de caramel, i en Quimet em va dir, busca que encara en trobaràs més. El paper del menjador era un paper amb ratlletes que feien cèrcol. En Quimet va dir que volia un paper verd poma, i paper de color de nata a l'habitació del nen, amb una sanefa de pallassos. I una cuina nova. Va dir a en Cintet que avisés en Mateu, que li digués que el volia veure. El diumenge a la tarda vam anar tots al pis. En Mateu de seguida es va posar a desfer la cuina, i un manobre, amb els pantalons plens de pedaços, s'enduia la runa i la carregava en un carretó que havien deixat al carrer. Però el manobre empastifava l'escala i va sortir una veïna del primer pis i li va dir que no marxéssim sense escombrar perquè no es volia trencar les cames d'una relliscada... i en Quimet de tant en tant deia, potser ens estan robant el carretó... Amb en Cintet vam començar a mullar les parets del menjador, i amb una rasqueta rascàvem paper. Al cap d'una estona de treballar ens vam adonar que en Quimet no hi era. En Cintet va dir que quan en Quimet no tenia ganes de fer una cosa s'escorria com una anguila. Vaig anar a la cuina a beure aigua i en Mateu tenia la camisa xopa de l'esquena i la cara li brillava de suor i picava sense parar amb el martell contra l'escarpra. Vaig tornar a rascar paper. I en Cintet em va dir que en Quimet quan tornaria faria el distret i que estava segur que tornaria tard. El paper costava molt de desenganxar i a sota del primer gruix en va sortir un altre, i un altre, fins a cinc. Quan ja era fosc i ens rentàvem les mans va tornar en Quimet i va dir que mentre ajudava el manobre a tirar runa al carretó havia trobat un client... I en Cintet va dir, i ha anat passant l'estona, és clar... I en Quimet sense ni mirar-se'l deia que hi hauria més feina de la que es pensava, però que de tot ens sortiríem. Quan anàvem a baixar l'escala en Mateu va dir que em farien una cuina que semblaria la cuina d'una reina. I aleshores en Quimet va voler pujar al terrat. Hi passava aire i es veien molts terrats, però la tribuna del primer pis ens tapava la vista del carrer. I vam marxar. Entre el nostre replà i el del primer pis la paret estava guixada: noms i ninots. I entre els noms i els ninots hi havia unes balances molt ben dibuixades, amb les ratlles endintre de la paret com si les haguessin fetes amb la punta d'un punxó. L'un dels plats penjava una mica més avall que l'altre. I vaig passar el dit pel voltant d'un dels plats. Vam anar a fer el vermut i a menjar popets. A mitja setmana ens vam barallar altra vegada amb en Quimet per culpa de la seva mania amb el pastisser.
Vam entrar al Monumental a fer el vermut i menjar popets. Allà va trobar en Cintet, i en Cintet, que tenia els ulls molt grossos, com de vaca, i la boca una mica torta, va dir que hi havia un pis al carrer de Montseny, bastant bé de preu, però atrotinat, perquè l'amo no volia maldecaps i que la restauració hauria d'anar a compte dels qui el lloguessin. El pis era sota terrat. Que fos sota terrat ens va agradar molt i més encara quan en Cintet ens va dir que el terrat seria tot nostre. El terrat seria nostre perquè els veïns dels baixos tenien eixida i els del primer pis, per una escala llarga i penjada, anaven a un jardí petit que tenia galliner i safareig. En Quimet es va entusiasmar i va dir a en Cintet que no se l'havia de deixar escapar de cap de les maneres i en Cintet va dir que l'endemà hi aniria amb en Mateu i que hi anéssim nosaltres. Tots plegats. En Quimet li va preguntar si sabia una moto de segona mà, perquè un oncle d'en Cintet tenia un garatge i en Cintet treballava en el garatge del seu oncle, i en Cintet li va dir que ja ho miraria. Enraonaven com si jo no hi fos. La meva mare no m'havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i molts anys sense dir-se res. Passaven les tardes dels diumenges asseguts al menjador sense dir-se res.