AdiaA Edicions - 2018 - Calonge
Per la intensitat dels comentaris i la calor de les discussions, no podien trigar gaire a donar la sortida a una altra cursa.
Els cavalls estaven arrenglerats i, som-hi!, va sonar el tro. La gent es desgargamellava.
-Jo he posat per aquell poltre blanc!
-Però i que no saps que no pot córrer? És un poltre jove que ha comprat una colla d'amigots i és la primera vegada que corre. Si no guanya, segur que faran el que han dit.
-I què han dit?
-Que en faran una vega d'ell. Se'l menjaran dalt el Coll de Sóller.
-Ja m'agradaria de ser-hi!
No em mancava sentir-ne d'altra, ferit d'ala com ja anava! Ja no veia altre cavall que el poltre blanc. El volia veure guanyar de totes totes. L'empenyia amb la vista.
-Xaneta, i ho faran, això que han dit?
-És el costum amb els poltres novells.
Allò ja era massa per als meus nervis que em sentia tibats com a cordes de violí.
-Amunt, amunt i encara amunt, blanquet! Fes-me el reconsagrat favor de guanyar!
Tot el guaret era un bramul i jo xisclava més que ningú. El poltre blanc havia partit com un llamp i tro i duia el cordó de la pista.
-No et poden agafar mai, xitxarel·lo! No et poden agafar mai. Els has tret un estiu d'avantatge!
El poltre féu la primera volta sempre davant de tots, però a la segona començà a flaquejar.
-No t'ho deia jo? Però si és un cavall de batre faves que té ses mateixes talles d'en Barxo!
-Que no veus que fa com que córrer? Sembla una dona quan perd el darrer tren!
-Està escaldat!
-És fluix de les cames de darrere. Necessita fregues i bones ribellades de pastanagues.
Els animalons ho feien de tot i al poltre ja n'hi havien passat davant tres, de cavalls.
-Aquest animal ja no pot pus. Va acubat. I que no veis com alça el cap i el remena? Estic segur que no arribarà a la meta. Es morirà abans.
Quan vaig sentir això em va llepar la pell una esgarrifança.
-Es poden morir els cavalls, de tant córrer?
-Ja ho crec! Ei, tu! Te'n recordes, d'en Dies Irae?
-Sempre el tenc present, aquell cavall pare. Era mort i encara corria. El cor li havia esclatat però les cames encara li seguien. Va esperar a haver travessat la meta per caure rodó...
Era una bístia de primera.
-I una mort que li diu a un cavall valent.
-Una mort de primera per a un cavall de primera.
Jo estava astorat de pensar en aquell cavall que corria sense saber que era mort.
-No t'hi amoïnis... Hi ha molts d'homes que també ho fan, això de córrer, i ja fa temps que són morts.
Tota la resta de cavalls ja havien enfilat la darrera volta entre una gran polseguera i el pobre anava cinquè... Però semblava reprendre per moments... Es va posar quart... tercer!
-Amunt! Amunt!
Tanmateix semblà defallir de cop com si li haguessin pinçat l'os de fer perdre les forces. Els altres l'anaren passant l'un després l'altre i va acabar darrer o segon dels darrers; no ho vaig veure bé perquè ja no mirava. No volia veure com aquella partida de jovenots se l'emportava i encara sentia que reien.
-Per un moment m'ha fet passar ànsia. Si arriba a guanyar, adéu tiberi!
Es feren totes les altres proves fins que arribà la darrera, que era la bona; i na Vimga va partir com un fibló i va guanyar així com va voler. Els altres cavalls sols li veieren el cul tot el temps.
Li enflocaren una corona de murta en forma de ferradura per collera i, així d'endiumenjada, li feren fer una volta tota sola amb el menador mentre la gent es trencava les mans aplaudint.
-Estarem anys a veure un altre cavall que corri com na Vimga!
-No és un cavall! És una egua! -protestava na Muntsa.
L'animalet va fer la volta potonejant i quan passà pel meu davant li guspirejaven els ulls de bessó dilatat.
-I ara per què plores, Bernat?
-És la pols.
El senyor amo va sortir per treure l'egua de la pista i la gent s'escardava les mans fent mamballetes..
Això sí que no. Allò era massa per un home sol. Vaig posar l'excusa que tenia unes feines que sols jo podia fer i em vaig allunyar. Volia estar sol. Agra, em pujava la primera arcada.
Els fumerols de ràbia se m'anaven condensant en un projecte. Cada vegada ho tenia més clar i, si volia viure tranquil la resta dels meus dies, no tenia més remei que posar en pràctica la meva idea.
-Bernat, et veig molt esmús.
-I que trobes que no hi ha motiu? Aquest és un món de caníbals.
-Ja m'explicaràs! Digues-m'ho a mi que ja n'he passades de tot color! Però tu creus que n'hi ha per tant?
-Mira, Xaneta. He armat un projecte. He posat peu fiter i no tornaré enrere ni una passa de gall. Tu faries una cosa per mi?
-Faria quesvulla.
-Això volia sentir. Arreplega tota la colla i els dius que no em torbaré a venir a lloc.
-Bernat, què t'has empescat?
-Res, Xaneta. No has dit que series capaç de fer qualsevol cosa? Doncs no t'amoïnis.
-Almanco fes-me'n dues dècimes! -cridava perquè jo ja corria- No m'ho diràs?
-Robar na Vimgai
-Bernat!... Això no treu cap enlloc!... Bernat!
Jo ja ho havia encomanat a les cames.
-Bernat! No siguis bosses de cranc!... Si et creus poder robar na Vimga és que ets més curt que unes mànegues de guardapits i no arribaràs més enfora que una pixerada de formiga.